Tag: collaborative writing

37

  By

AMANIDA MEDITERRÀNIA

Quan sobra amanida, perquè tu no dines amb mi, el vinagre es posa roí i llença a perdre les verdures. Quan inconscientment partisc tomàquet per a dos i li arruixe l’oli per damunt sé que va a posar-se roí a la nevera; però tot i així l’arregle i el prepare amb esment, em mentisc per un instant i em prohibisc pensar que tu no estàs al menjador, esperant-me. Eixe somriure amb olor a enciam m’inunda els ulls, i per un moment em sent alegre i amb olor a estiu i a tu, i el cos se’m torna un ball ansiós de pell i tomàquet.

Acabada de tallar, al bol, està preciosa: Els colors s’entremesclen cridant al món que estan vius; i jo també em sent viva, amb ganes de cridar amb ells. Així que m’encamine al menjador i, just abans de creuar el llindar, el cor em pega un tomb, com sempre que vaig a veure’t. El pols se’m dispara, les mans em suen una mica i l’amanida rellisca entre els dits, que delegen les teues natges d’home mediterrani amb gust a sal… Però llavors creue la porta, i veig la sala buida, i em servisc l’amanida i sobra la teua meitat. Així que el cos erm se m’aixafa per fer joc amb eixe verd inútil ple de vinagre, i em dirigisc a la cuina. Obric el poal del fem i hi aboque esperances, sentiments, i el que mai has de tornar a menjar-te.

35

  By ,

STREET VENDORS (AND OTHER SUBURB DELIGHTS)

vendedores ambulantes

For sale: endings. I have them in all colors: worn, souring, completely wrong. Prejudiced, consistent, decisive. For sale: endings, one by one, and they are sold in a cared Luxury Edition, enclosed in freezer bags and decorated with a red satin ribbon (blood red, for those who doubt about it).

For sale: endings for desperated people, for old flames, for old smiles. For those who never knew to say goodbye, and for the flirty ones with vacuous look. Endings made of false ink, that one reappearing throughout the years. Endings for those who don’t like the endings, for those who have seen too many station kisses, for those who don’t want to run anymore. For those who flee and seek finding themselves.

For sale: clever, clumsy, painful endings. Endings that will persecute your whole life, endings that you don’t know why they arrived, endings that will make you cry when you see them. All of them soft, or steep, or irritating to skin and pupils. To hair. Endings that will eat you nails, endings that remove you the laughter. Endings that aren’t really endings, but things left incomplete. Unexplained endings. Hurting endings. Endings of the own error.

Finally, I have the one euro endings section, those that you don’t mind to carry. They are sold in a gift paper pack; some of them even rolled up in kebap paper (understand it, it’s just an euro…). All handmade by fingers and thumbs. And ladies and gentlemen, here I put my stand, because the weight of all these endings doesn’n let me advance anymore.

 

35

  By ,

VENEDORS AMBULANTS (I ALTRES DELÍCIES DEL SUBURBI)

vendedores ambulantes

Venc finals. Els tinc de tots els colors: desgastats, amargants, totalment equivocats. Prejudiciosos, conseqüents, decisius. Venc finals, un per un, i els venc en una acurada edició de luxe, tancats en bosseta per a congelats i decorats amb una cinteta de ras de color roig (roig sang, per als que els càpiguen dubtes).

Venc finals per a desesperades, per a antics amors, per a antics somriures. Finals per a aquells que mai van saber dir adéu, i per a les coquetes de vàcua mirada. Finals de tinta falsa, d’eixa que torna a aparéixer al pas dels anys. Finals per als que no els agraden els finals, per als que han vist massa besos d’estació, per als que no volen fugir més. Per als que fugen i busquen trobar-se a ells mateixos.

Venc finals astuts, desmanyotats, dolorosos. Finals que et perseguiran tota la vida, finals que no saps perquè van arribar, finals que fan plorar de veure’ls. Tots suaus, o escarpats, o irritants de pell i pupil·les. De cabells. Finals que et mengen les ungles, finals que et furten el riure. Finals que no són finals, sinó coses deixades a mitges. Finals inexplicables. Finals que et fan mal. Finals del propi error.

Per últim, tinc la secció de finals per un euro, eixos que no importa endur-se’n. Venen en un paquetet de paper de regal; alguns, inclús enrotllats en un paper de kebap (enteneu-ho, total per un euro…). Tots fets a mà, a manassa. I monte ací la parada, senyors, perquè amb el pes de tants finals no puc caminar més.

34

  By

SIRENA

sirena

Sempre es dutxava seguint el mateix ritual. Suaument. Començava pels pits generosos, sostenint-los sobre les seues mans, per dalt, per baix, fent cercles entorn a l’aureola. Primer l’esquerre, després el dret. Sempre, sempre igual. La cara, la panxa, els braços. La difícil i inexpugnable esquena, estirant bé les puntes dels dits per arribar-hi amb les vores de l’esponja. Les cuixes, els genolls, els turmells tatuats, les engonals. Els malucs rodons i perfectes, tan desitjables, tan suavetes. Els voltants del sexe. El dret i dolorós sexe amb el seu cabet, la seua pell, que llavava curosament. Els testicles, tots rasurats. El perineu.

Sempre s’acabava excitant, i solia masturbar-se en eixe punt, mentre deixava actuar el suavitzant en la seua mitja melena pèl-roja. No li agradava, perquè eixa no era la manera en què es masturbava una dona. Aquelles xiques tan morenes i perfectes, convulsionant de plaer al contacte d’un doll d’aigua. Tan pures, tan pures. Tan distintes a eixe híbrid que mai deixaria de ser. Llavors es llavava fortament la palma de les mans, els testicles, el penis, quasi amb violència. Amb ganes d’esborrar el passat. De que per fi fóra un clítoris, i ella puguera tindre fills, i ningú recordara mai que quan era un xiquet, es deia Marc i plorava per les nits somiant amb el seu príncep blau.

33

  By

Flowers

 “I would love to fuck you, will you let me?” he whispers in my ear, caressing me with his broken and fluid voice from which I drink like a hungry baby.

But it is not a question. It is in its origin: he is asking me, but when it reaches me it is not anymore; I only hear a desire, a longing that I know not if it is his or mine anymore. And he does not wait for an answer, why would he?, he already knows it, of course he knows it, it cannot be more obvious. Every single fibre in me, every pore from my skin writhes, impulses me against him and screams yes, of course yes, fuck me, disappear inside me and make me disappear with you.

He undoes the only button in his excessively antiquated underwear and he does not need his hands to get rid of it. No, he just gently swings his hips, slowly, like all of his movements, as if elegance fought with languor and made him into a simple continuum of seduction. He moves his hips while he moves his hands all over me and the fabric slides along his perfectly sculpted legs.

I know I am going to lose control, I feel it escaping from me like a handful of sand between my fingers, and I try to fight against it, to resist, because when the moment comes I will no longer be responsible of my actions and I will submit myself to his desires because they are the same as mine. I do not want to be a puppet, I need not to lose control. Once I have lost it I will be completely his, but he will not be mine, not fully. I barely know if he is it even a little.

His tongue tangles over my body opening trails of fire on its way; I melt and I feel myself starting to disappear when he glides it along my penis. I cannot help moaning, and with every moan it escapes from me a shred of my limited self-control. I get tense, or loose. Or…

I want to be able to think with clarity, but I palpitate inside his mouth and his moans blend with mine like a chorus that rises on the same rhythm and the echo of which jumps on the high ceilings of the room. But he retires in the middle of the way, not having gotten close to letting me finish, and I am thankful for it because I want to make this moment last, shape it in my hands and savour it.

The Prince separates my legs and places himself between them, he bends over me and licks my lips with the tip of his tongue.

“Yes…”

32

  By

AMIGA

 

Per a amagar-te al silenci

les foses de l’esperança,

tinc, amor, entre els llavis

entravessada una llança:

milers de boques trempades

que t’imaginen amb gana,

flor de card que, traïdora,

s’escola en la gola i l’arrapa.

Riu de saliva estèril,

calfred de la matinada,

perla del mut que, un dia,

pregonarà el que calla.

Llenç estel·lar de l’esquena,

dit que no toca i ràbia;

paraula que, per desitjosa,

gemega, de desesperada.

Per a amagar-te al silenci

el que ja no té mordassa,

tinc, al caliu del pit, solcs

amb la llavor socarrada.

Que vingueres, dits de pluja,

a fimbrar-me i avivar-la

demane, amant cautelosa,

covard i emmascarada.

Per a amagar-te al silenci

despertes, i es trenca la màgia:

em dius “amiga” i torna

el gebre a atordir-m’hi la flama.

30

  By

SI UN DIA EL RIU S’ASSECA

Ahora esperamos que alguien

abra las puertas de los arrabales

para quemar el último recuerdo de los navíos.

 Y si algún día llueve,

una larga tarea nos espera en las plazas.

Jesús Hilario Tundidor.

 

Si un dia el riu s’asseca,

eixiran les bicicletes velles de la infància,

tirem-hi aigua.

El cotxe d’aquell xic

que es va matar per desamor,

tirem-hi aigua.

Els llocs amens trairan delits,

els crancs hi trauran cabets caníbals,

tirem-hi aigua.

El fem infecte que mata peixos

perquè ja sabem de qui és la fàbrica;

i els somriures de les nimfes a l’estiu,

i el pontet que hi ha sobre la cascada,

i tirar-se’n serà només suïcidi,

tirem-hi aigua.

Els homes mostraran cares ronyoses,

tant i tant com tenen l’ànima,

i els ulls que brillen es tornaran tèrbols,

i el molí de blat esdevindrà casa,

i els fills del moliner, ja per si magres,

ploraran crits de veritable gana.

No deixeu que, trencat el reflex,

el llit del riu ens mostre la cara:

tirem-hi tots, vessant cabassos,

el nostre moll silenci d’aigua!

29

  By

UNA DONA ORGASMA

 

Una dona orgasma asseguda en la dutxa, i es neteja les llàgrimes amb una mà arrugada pel flux i l’aigua temprada. El sexe obert, com una verge privada amb la seua aureola de rínxols daurats, ha recuperat la seua condició de primària veu instintiva bressol de qui la modula, i l’animal –tot just despert- dins del seu cos li recorda novament qui és. Es mira els peus, desatesos com els d’un bebè, i es sorprèn innocent i pura. S’alça, es renta el cos i ix de les portes de cristall, ara entelades.

Enrere, desguàs cap avall, queda una foscor que de vegades li ocupa el cap, l’emboira el cos i es diposita als muscles i al coll, mena de càrrega immobilitzadora. Enrere queda el plor, la urgència per acabar ja, les contraccions que encara palpiten, els pensaments negres i la por. La petita llum que ha crescut al bell centre del seu cos, pujat panxa cap amunt, arribat darrere del pit i fet que el pes de plom que li inundava el cap, l’angoixa, l’empetitiment al cor, es dissolguen i se’n vagen.

La dona ha deixat de pensar: la llum s’ho ha emportat tot. Es mira el braç marcat per les dents que han ofegat el crit, únic record del malson que se li havia apoderat, medul·la espinal cap a baix, de tots els músculs i se sent per fi humanament primitiva, poderosa posseïdora de la pròpia identitat, victoriosa i, per fi, lliure.