Tag: collaborative writing

28

  By

QUÈ DESITJA

 

Ara mateix m’obriria d’ulls. Deixaria que em penetrares lentament, intensa, ardent amb els teus. Que m’acaronares la imatge amb la teua mirada que destil·la un foc que casualment crema a la mateixa temperatura a la que m’abrase ací. Ara mateix cridaria sense paraules que vull olorar-te molt a prop, mossegar-te les galtes, arrencar-te eixa filera de botons que m’està fent perdre el seny. Estirar-te del cabell. Destrossar-te la corbata. Tirar-te sobre una d’eixes taules i saltar sobre tu com un animal salvatge, com una possessa, com una malalta. Panteixar amb la teua suor entre els meus dits. Tirar per terra els gotets de cafè, les setrilleres, les motxilles dels altres. Ara mateix deixaria que les teues paraules s’escorregueren per la meua orella tan dolçament com pecaminosa, i les sentiria relliscar libidinosament pel timpà cap avall, fins eixe punt just darrere del melic que ara mateix s’ha convertit en l’eix del meu cos.

Però porta’m un tallat i una torrada.

27

  By

 

EN QUÈ TU VENS A DINAR-ME

Amor, saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s’obria sola.

Maria-Mercè Marçal.

Hui vaig a veure’t: cal obrir els panys de casa, les finestres, que entre la llum. El pati, les parets, com floreix tot esperant que tu arribes! La teua imminència crida des del llit, em fa tremolar el cos; tire un parell de coberts de les mans mentre els rente, neguitosa. Una llum xicoteta transforma ara la cuina, els quadres, la panxa, el menjador, aguaitant la teua presència.

Replegue la casa, netege la taula baix de l’ombra de la llimera i dispose dues cadires per seure tots dos: una per a tu, una per a mi. Dubte si posar-les l’una al costat de l’altra –els teus dits recorrent la meua cuixa cap amunt a l’hora del flam-. Pare taula, passant els dits per on passaran els teus llavis, la teua llengua, i els raigs de sol es preparen per veure’t.

Em despulle lentament, mirant front a l’espill com va caient la roba. Em fique a la dutxa, òmplic els meus pits de bromera, el coll, els braços. Veig com l’aigua s’enduu el sabó fent remolins cames avall. Em fregue, em banye, em rasure. M’eixugue, em perfume en l’escot i just darrere de les orelles; el rellotge impenitent rellisca les sagetes contra la meua paciència. Trie amb cura la roba interior, el vestit de cotó, el recollit del cabell. Se m’ericen els mugrons imaginant com puc fer-ho per mossegar-te el coll a la primera ocasió en què et distragues.

Truques a la porta just a l’arribar migdia, ja estàs ací, ja puc sentir la teua respiració per les escletxes. Quan t’obric, et tinc tantes ganes que segur que m’ho notes en la cara. T’agafe les galtes i te les bese, mentre et conduisc al fons de la casa per tindre’t molt a prop i seure –cames contingudes com a bona xica- a aconsellar-te bé per seduir-la a ella: estes coses no les fan les amigues.

26

  By

A CONTRALLUM

 

Una dona es despulla en la solitud de sa cambra. Una dona es despulla fent clarobscurs  contra la persiana parcialment baixada del balcó. Una dona mira el reflex dels seus pits, del seu sexe, de la seua panxa a l’espill del tocador, i se sent vulnerable. Se sent vella i cansada. S’observa mentre es lleva la samarreta i deixa el sostenidor al descobert, i també quan es lleva aquest i deixa els mugrons, bessons, com dos mossos rosa clar, vulnerables a la lleugera brisa de juliol que entra pel finestral. Pensa en quantes boques podrien desitjar ser-hi, sobre aquests mugrons solitaris, mesurant-los amb la llengua, esculpint-los amb les dents, i una mescla entre excitació i tristor li inunda la cavitat que hi ha darrere del melic. Una dona s’observa el sexe cobert parcialment d’un suau borrissol, i es pregunta què hi ha en eixa porta de vida que cause tant d’interès a aquest coi de societat que la tortura. Una dona se sent miserablement buida de sexe, i no sap perquè.

Un home ix de la dutxa molt prop d’allí, just al pis de damunt. Igual que la dona, té la persiana baixada per impedir que la calor d’un juliol inclement inunde la casa que paga a terminis. S’eixuga bé el cos, tractant amb cura la panxa, les galtes del cul, les engonals. El plec dels testicles. Pensa «quina cosa més estúpida, ahí penjant, estèrils» i contempla el seu reflex a l’espill de l’habitació, així, sostenint el penis en alt per tindre’n una perspectiva completa. Els sent ridículs, grotescs, anunciant un goig provinent de la luxúria que mai ha vingut. Es cabreja amb els seus testicles i solta el penis amb ràbia, que després del contacte ha quedat una mica alçat, gruixudet, tot just despert del sopor on l’havia submergit l’aigua gelada amb què l’home es dutxa per pal·liar la calor.

Un home i una dona es troben a l’ascensor. S’obri la porta, i ella està esperant per a eixir, i ell està ja baixant, i que s’aturara li ha provocat una mica de ràbia pel retràs. L’home s’excita una mica al veure els pits de la dona apuntant per l’escot, rodons, daurats i perfumats. El penis, ja en dansa després de la rabiosa atenció rebuda a la cambra, manifesta el seu content per les vistes baix la fina tela del pantaló d’estiu. La dona nota com se li humiteja l’entrecuix baix la capa de borrissol daurat, quan li arriba l’aroma provinent del coll de l’home. Tots dos pensen: «qui poguera». Tots dos pensen: «i dorm tan a prop…». Tots dos comprimeixen les cames i callen, frustrats pels complexes que tenen gravats a foc, quan de sobte els seus dits índex es freguen al prémer alhora el botó de la planta baixa.

25

  By

Vens sense avisar a envair-me la casa, i l’omples de llums de colors, i fas vibrar les parets d’enganxines i la meua cortina de mocadors. Eix de roda on el meu pols gira, m’embeus la consciència -que es suposa he de tenir- i em pobles l’habitació d’espurnes, de caus, de miracles, d’il·lusions. Feixuga jo, talòs tu, passem les hores desitjant-nos en silenci molt a prop, com dues llunes imantades. I quan ja no puc més, quan crec que vaig a tornar-me boja d’esperar-te, cauen els teus llavis, o els teus dits, o el teu nas recorrent un cantonet de la meua pell i gargotejant-la amb la daurada línia que em tatua la teua por. Afortunat cos que et rep com a un colom necessitat d’abric, desperte al teu costat i les coses es fan noves, i el món torna a nàixer des de tu.

Sé que no deuria, però llavors em mires des d’eixe llindar entre la por i el desig al qual succeeixen totes les nostres trobades i, molt fluixet a cau d’orella, dius que fume massa. Sé que vols dir que t’agradaria posseir-me, llevar-me’l de la boca, fer-me xicoteta per poder-me observar sense por i sentir-te poderós per poder-me agafar. Comprimir-me amb violència per fer-me a imatge i semblança teua, perquè mai hagués fugit tan lluny sense esperar-te, perquè t’hagués aguardat per sotmetre’ns junts a la por d’albirar la luxúria i endevinar que no hi ha pecat. I amb tanta por que tens tu, ja veus, en eixe moment sóc completament teua; ullpresa submisa del desig, l’única cosa que sé fer és apagar la cigarreta, glopejar-me amb cura la boca i apropar-me a tu esperant que em beses –però no em beses mai, home desitjat conscient de ser-ho.

Quan te’n vas, la casa queda buida. Les parets, avorrides ja sense la teua pell inconstant, es tornen tombes esguardant l’esguell dels somriures que guarde per a l’espera. Poregosa reincident del pecat d’anhelar-te, m’avergonyisc d’allò que s’apodera de ma panxa. Podria esbrinar un món o una sola mica llavors amb una paraula teua i, no obstant, davant la perspectiva de què deixes aquest nínxol somort per sempre, m’aferre a la cigarreta per enverinar-me a poc a poc, tal i com tu odies, a veure si aquest cop se’m fa més curta l’espera, o si oblide que hi ets, o si em difumine per fi.