37

AMANIDA MEDITERRÀNIA

Quan sobra amanida, perquè tu no dines amb mi, el vinagre es posa roí i llença a perdre les verdures. Quan inconscientment partisc tomàquet per a dos i li arruixe l’oli per damunt sé que va a posar-se roí a la nevera; però tot i així l’arregle i el prepare amb esment, em mentisc per un instant i em prohibisc pensar que tu no estàs al menjador, esperant-me. Eixe somriure amb olor a enciam m’inunda els ulls, i per un moment em sent alegre i amb olor a estiu i a tu, i el cos se’m torna un ball ansiós de pell i tomàquet.

Acabada de tallar, al bol, està preciosa: Els colors s’entremesclen cridant al món que estan vius; i jo també em sent viva, amb ganes de cridar amb ells. Així que m’encamine al menjador i, just abans de creuar el llindar, el cor em pega un tomb, com sempre que vaig a veure’t. El pols se’m dispara, les mans em suen una mica i l’amanida rellisca entre els dits, que delegen les teues natges d’home mediterrani amb gust a sal… Però llavors creue la porta, i veig la sala buida, i em servisc l’amanida i sobra la teua meitat. Així que el cos erm se m’aixafa per fer joc amb eixe verd inútil ple de vinagre, i em dirigisc a la cuina. Obric el poal del fem i hi aboque esperances, sentiments, i el que mai has de tornar a menjar-te.

Bookmark the permalink.

Comments are closed.