50

  By

Flores

Flores

Sabía que en cuanto retirase aquel peso muerto de su pecho que lo estaba arrastrando a la descomposición más absoluta no sentiría nada y todo aquel dolor, duda y reticencia que le impedían moverse desaparecería. Introdujo la mano entre las capas de ropa que lo cubrían y descansó la palma sobre su pecho helado. Tenía los ojos anegados de lágrimas aunque apenas sentía nada ya. Se había negado a desprenderse de aquel experimento fallido durante días a riesgo de exterminar aquellas flores que había robado y ganarse con ello el eterno desprecio de Víctor.

Pero él no podía entenderlo, Víctor había sido capaz de sentir todo lo que él no había podido toda su vida, y las vidas de ambos distaban enormemente en longitud. Se sintió mal por pensar en el muchacho con tal rencor, pero en ese momento ya sólo le quedaba negatividad. Todo lo que albergaba era desesperación y dolor. Respiró hondo e intentó racionalizar por encima de aquel torbellino de destrucción que lo estaba matando.

Necesitaba despojarse de las flores porque se estaban marchitando, y él con ellas. No tenía otra opción. El hecho era que debía habérselas devuelto a Víctor en cuanto había puesto un pie en el castillo y así ahorrarse ambos todo el sufrimiento que les había sobrevenido. La desesperación de Cian aumentó al pensar que su vida estaba gobernada por patrones, pero en esta ocasión él también estaba sintiendo las consecuencias de haberse arriesgado a acercarse a otro ser humano. Sabía que la amistad con el hijo de la mujer a la que había robado parte de su vida era precisamente lo que debía evitar. Y era lo primero que había permitido que sucediese.

Introdujo la mano en su pecho con un movimiento seco conforme una lágrima desbordó de uno de sus ojos. Extrajo las flores, negras y opacas con rapidez y notó congelársele la lágrima en la mejilla. Una sensación de vacío lo inundó durante una fracción de segundo y, después, la nada. Se recostó en el trono de la gran sala de su castillo, colocó las flores en su regazo y esperó a que amaneciese. Era consciente de que Víctor no le perdonaría haberle robado también la oportunidad de despedirse de la poca humanidad que jamás había existido en él, pero así al muchacho le sería más fácil olvidarlo.

Había sido el último deseo de su mente lúcida, el olvido absoluto.

50

  By

Gran nomn la sizé ka gadé sa ki ka pasé adan télé a moun la. I sizé ka kouté sa yo ka di an radyo la. Gran nomn la vwè lanné é jénérasyon pasé. I vwè onlo moun vwè jou é vwayajé. Onlo zanmi, fanmi ja pati mé i toujou la. Gran nonm la ka gadé lavi a ka woulé é délè i ka mandé kòy si lanmò pa oubliyéy. I ka lévé chak maten pou santi doulè an zo ay, doulè an tout kò ay. Chak maten i ka mandé kòy si sé dènyé jou ay. Es sé dènyé fwa la i kay gadé soley ka lévé, monté ho an syèl é ay kouché lòt koté. Es sé dènyé fwa la i kay gadé lalin ka kléré é kouté soukounyan ka volé.

Gran nonm la sizé ka sonjé antanlontan. I ka sonjé lespwa ki té an tchè ay. Lespwa té an tchè a tout moun. I ka sonjé lè i téka goumé pou timoun ay pé ni on vi ki pli bèl, pli dous, méyè ki sa i té konèt avan. I té sèten sé avansé péyi la téka avansé. Sé avansé tout planèt la téka avansé. Lè yo téké palé dé landémil, tout moun téka révé. Tout moun té sèten onlo bitin ké diféran. Kéni mwens goumé pou ayen, plis lanmou ant diféran pèp, mwens tchouyé moun pou ayen. Tout moun téka pansé chak nonm, chak fanm ké sonjé sa ki fèt an listwa a planèt la. Tout moun té pou sonjé sa é pa rikoumansé menm goumé la.

Jodila, on nuovo lanné ka koumansé é tout moun ka bo. Tout moun ka ri, ka kriyé bon lanné fanmi! Bon lanné zanmi! Vwazen, bon lanné wi! Lanné la ka kumansé é gran nonm la ka kouté sa ki ka fèt toupatou assou latè é sé menm goumé la. Sé menm tchouyé moun pou ayen. Ayen pa chanjé. Ola lespwa pasé? Es sé dèyè nou kay?

50

  By

NO VULL ESCRIURE’T

 

Escriure’t poemes a tu és com morir-me

perquè no puc escriure’t sense trobar-te a faltar;

escriure’t lletroles a tu és consumir-me,

quina poca gana de poder-te rimar!

Escriure’t amb veu petita i lletra amarga

-d’eixa tan barata que te solc fer-

no pretén dir que puga ser més llarga

la cremor que em fa no poder-te voler.

Si cap la mort sencera en quatre versos,

un serà eixa boca que no te puc besar;

un altre, els meus dits com deu cucs encesos

que et vetllen de gana de mossegar.

Si cap la vida impresa en un glop d’aire,

vull, vida meua, que em digues que sí:

al teu si és nat el colombaire

que ha de dur les cartes del meu destí.

50

  By

The old man searchs his old pipe in the pocket of his frayed jacket, but it’s not there. He looked more carefully, now surprised, in his other pockets. On one of his hands there are some dirty springs that had been attached to his slightly sweaty skin, but not the pipe. It was neither in any of the multicolored pockets of the shirt, nor in the pants, where he ends up looking in distress. The pipe remained nowhere to be found.
He was sixty five years and for twenty years he had been dragging the same pipe from his lips to his hands, from his hands to his lips, with brief stays in the depth of the right pocket of his jacket, which strongly smells of nicotine, a rough old nicotine smell. In all those years he had changed jacket four or five times, not more, and with every change the smell would install there, unchanging and persistent. Only he had gotten used to it. Not his young daughter. She had not been able to get used to that ocre stench that would stir her guts every time. Not very often, she would take the jacket for a was. The stench did not fully go away, but the piece as a whole was more presentable. Not that it mattered much. That was above such things. His temper was naturally philosophical and when, later, due to health issues he had to stop working in the construction business to become a gravedigger, this innate disposition grew accentuated by the imperatives of the trade.
He took the episode of the lost pipe badly, despite his philosophy. It was an old friend that would not be easy to replace. Buying a new pipe was easy enough, but it took time to get used to it, to get it used to him. First it had a certain taste or aftertaste of wood, something extremely unpleasant only removed by the days and years. There was nothing like an old pipe, blackened and burnt. He had lost it, it was evident. He returned early enough, retracing the path that he had walked an hour before, to the foot of the niche, and there he began to think about the circumstances of his departure, the gestures he had made, the moment he had put the pipe in his pocket for the last time, since it was not there, when he had removed the pipe from the mouth to leave it in a place he could not figure out. He could not remember it well.
He went out of the cemetery, crestfallen and melancholic, because only there he could have lost it. One last time he went back, as he came to think that he would say the keeper that if he found a pipe of its kind it was his. But the keeper knew the old man’s pipe by heart, and no descriptions were needed. He wasn’t very concerned anyway. If he found it by chance, fine, but if he didn’t, he would not think about it that much.
Later the old man thought about whether to also warn his colleagues, but they were already far ahead. He would tell them tomorrow. It would be strange if the pipe wasn’t recovered. They would certainly not understand his anxiety. None of them smoked a pipe, and they did not know what such an object could mean to someone after twenty years of uninterrupted use. He would warn them anyway. And if they found it, they would give it back to him. He was sure about that. But they would not spare a joke or two.

50

  By

lapipaEl vell cerca la pipa en la butxaca de la seves esfilagarsada americana, però no la tenia. Cercà més curosament, però ja sorprès, en altres butxaques. D’una d’elles la seva bruta de molles resseques que s’eren apegat a la pell lleugerament suada, però no la pipa. Tampoc era en cap de les butxaques de la camisa a mostra multicolor, ni en les dels pantalons, on també acabà cercant en el seu desempar. Però la pipa va romandre introbable.

Tenia seixanta cinc anys i en feia vint que arrossegava la mateixa pipa dels seus llavis a les seves mans, de les seves mans als seus llavis, amb breus estades en la profunditat de la butxaca dreta de l’americana, que sentia fortament a nicotina, a aspra i revellida nicotina. En tots aquells anys havia canviat quatre o cinc vegades d’americana, no més, i en cada canvi l’olor s’instal·lava allí, inalterable i persistent. Només que ell hi estava acostumat. La seva jove no, la seva jove encara no s’havia pogut habituar a aquella bravada ocre que li regirava les tripes cada vegada que, no molt freqüentment, agafava l’americana del sogre per a donar-li una rentada. La sentor aquella no se n’anava, ben entès, però la peça en conjunt, quedava més presentable. No que a ell li importés massa. Estava per damunt d’aquestes coses. El seu tarannà era naturalment filosòfic i quan, més tard, degut a la salut hagué de deixar de fer de paleta per fer-se enterramorts, aquesta disposició innata s’accentuà, per imperatius de l’ofici.

L’episodi de la pipa perduda, el suportà malament; tot i la seva filosofia. Era una vella amiga a la que no seria fàcil de substituir. Comprar una pipa nova, prou, era fàcil, però es necessitava temps per a acostumar-s’hi, per a acostumar-la. De primer tenia un cert gust o regust de fusta, quelcom en extrem desagradable i que solament els dies i els anys anaven matant. No hi havia res com una vella pipa, renegrida i cremada. I l’havia perduda, era evident. Prou tornà enrere, desfent el camí que havia fet una hora abans, fins el peu del nínxol, i allí comença a pensar en quines circumstàncies sé n’havia allunyat quins gestos havia fet, quan es posà la pipa a la butxaca per darrera vegada, ja que allí no hi era, quan es va treure la pipa de la boca per deixar-la en un lloc o altre que no podia esbrinar. Però no aconseguia recordar-ho bé.

Tornà a sortir del cementiri, capcot, melangiós, car només allí podia haver-la perdut. Encara una vegada retrocedí, al acudir-se-li que podia dir al porter que si trobava una pipa així o aixà, era la seva. Però el porter coneixia abastament la pipa del vell i no necessitava descripcions. Tampoc tenia la intenció de preocupar-se’n. Si la trobava bonament, per casualitat, molt bé, però si no era així ni hi pensaria més.

Després, el vell pensà en la conveniència d’avisar també als companys, però aquests ja eren lluny. Els ho diria demà. Molt seria que la pipa no fos retrobada. Cert que no comprendrien el seu desfici. Cap d’ells fumava en pipa, i no sabien el que un objecte així pot arribar a significar després de vint anys d’us ininterromput. Amb tot, els advertiria. I si la trobaven, li donarien, d’això n’estava segur, encara que no mancaria una broma o altra.

 

 

49

  By

Flores

Se dejó caer en la cama, agotado y furioso. Su corazón se moría, lo sentía palpitar cual postrero esfuerzo de un moribundo en su afán desesperado de apresar una bocanada más de aire, un poco más de sangre, un último sentimiento… Se marchitaba todo su interior y no podía evitarlo, no había nada en su mano que pudiese hacer para frenar el deterioro y la putrefacción que éste conllevaría. Cerró los ojos con el deseo de poder caer en un sueño placentero, aunque fuera el último, y pensó en Víctor. La desesperación se tiñó levemente de ternura pero se hizo más honda. Ya no había esperanza para él, sólo le quedaba, una vez más, la muerte en vida.

Aaron Slevin, Nightmare of a gentle boy