Recordava estar amagat a sota del llit amb la caputxa del xandall posada. Des d’allà podia veure el vaixell pirata dels clics i el tambor de cartró ple de peces de Tente. Passava les hores allà sota jugant a la Game Boy amb el Light Master, els auriculars posats i la música del Double Dragon a tot volum. També recordava que, tot i els auriculars i la caputxa, podia escoltar-ho tot amb claredat. La por no desapareixia. Sabia que acabaria plorant. Hi havia dies que podia aguantar molt i d’altres poc. Però al final, sempre acabava somicant.
A vegades, després de tanta tensió, es quedava adormit. Un cop es va despertar dins el llit i el Petit Príncep ja era de tornada a l’Asteroide B612. Tocava canviar la cara del cassette. Recordava mirar per sobre dels llençols cap a l’escriptori i veure tot tipus de formes estranyes en la foscor. Aquell dia va decidir posar el Castell de Grayskull de cara la paret perquè aquells ulls el miraven i a ell no li agradava que ningú el vigilés.
Però la majoria de vegades no s’adormia. Romania allà sota el llit fins que passava tot, s’havien acabat les piles i la música del Double Dragon sonava com si fos la d’un capítol dels Altres Límits. Llavors sempre agafava el seu llibre preferit de la seva col·lecció de tria la teva aventura i el llegia i rellegia.
Recordava aquella vegada que va fer el cor fort i va arribar fins a l’altra banda del passadís. Allà, aturat i aguantant la respiració, podia sentir com roncaven.
Aquella nit va tornar pel passadís cap al llit sense córrer. Per primera vegada. Conscient de què mai no el podrien atrapar.
Ja no recordava res més.