I tot plegat, per tornar a començar.
Per última vegada.
Va fer una darrera mirada a la pila de caixes i paquets que ja havia embalat. Li semblava mentida la quantitat de merda que es podia arribar a acumular amb els anys. I això que ell no era un col·leccionista de res: no comprava llibres, ni música, ni pel·lícules… i tot i així, en els últims cinc anys, havia acumulat un total de dues maletes grans a vessar, deu caixes de cartró, un parell de guitarres amb amplificador i una televisió de trenta-dues polzades.
Es va adonar en aquell moment que la seva vida es podia dividir en cicles d’uns cinc anys. Tenia la sensació que, tot i sense ser canvis forçats, cada lustre s’enfrontava a una gran revolució que el sacsejava i el deixava baldat. A més a més, gairebé tots aquests canvis eren sempre basats en el moviment. Anar d’un lloc a l’altre i canviar de residència era la norma. Com si un canvi de lloc hagués de reportar un canvi real. Tot i haver entès que no era pas així, la vida el duia a moure’s en intervals de cinc anys, tan exactes que l’aclaparaven. No totes aquelles decisions havien sigut bones. Molts d’aquells canvis no li havien aportat res de res però tampoc se’n penedia. Cap havia acabat sent desastrós. Sempre li havia semblat millor provar de canviar encara que fos a pitjor que no pas quedar-se quiet sense arriscar mai per res i queixar-se constantment de tot. Com havia fet tantes vegades feia quinze anys.
Com feia gairebé tothom.
La pluja repicava els vidres de la casa. Una casa que esperava, buida, als nous inquilins. Mirant per aquella finestra que l’havia acompanyat durant els últims temps va recordar el seu primer dia a l’illa. Només baixar del ferry es va adonar que aquell lloc tenia quelcom especial. Era hivern i feia fred i, tot i ser vora el mar, nevava. Però la neu no queia, quedava suspesa a l’aire i pujava i baixava i tornava a pujar. En aquells moments, encara amb vint-i-set anys, aquella neu que flotava li semblava la metàfora més perfecta de la seva vida. La pluja que ara veia caure a través de la finestra, però, ho feia amb un aplom i una precisió que no havia vist mai.
I tot plegat, per tornar a començar.
Per última vegada.
O potser no.