50

NO VULL ESCRIURE’T

 

Escriure’t poemes a tu és com morir-me

perquè no puc escriure’t sense trobar-te a faltar;

escriure’t lletroles a tu és consumir-me,

quina poca gana de poder-te rimar!

Escriure’t amb veu petita i lletra amarga

-d’eixa tan barata que te solc fer-

no pretén dir que puga ser més llarga

la cremor que em fa no poder-te voler.

Si cap la mort sencera en quatre versos,

un serà eixa boca que no te puc besar;

un altre, els meus dits com deu cucs encesos

que et vetllen de gana de mossegar.

Si cap la vida impresa en un glop d’aire,

vull, vida meua, que em digues que sí:

al teu si és nat el colombaire

que ha de dur les cartes del meu destí.

50

lapipaEl vell cerca la pipa en la butxaca de la seves esfilagarsada americana, però no la tenia. Cercà més curosament, però ja sorprès, en altres butxaques. D’una d’elles la seva bruta de molles resseques que s’eren apegat a la pell lleugerament suada, però no la pipa. Tampoc era en cap de les butxaques de la camisa a mostra multicolor, ni en les dels pantalons, on també acabà cercant en el seu desempar. Però la pipa va romandre introbable.

Tenia seixanta cinc anys i en feia vint que arrossegava la mateixa pipa dels seus llavis a les seves mans, de les seves mans als seus llavis, amb breus estades en la profunditat de la butxaca dreta de l’americana, que sentia fortament a nicotina, a aspra i revellida nicotina. En tots aquells anys havia canviat quatre o cinc vegades d’americana, no més, i en cada canvi l’olor s’instal·lava allí, inalterable i persistent. Només que ell hi estava acostumat. La seva jove no, la seva jove encara no s’havia pogut habituar a aquella bravada ocre que li regirava les tripes cada vegada que, no molt freqüentment, agafava l’americana del sogre per a donar-li una rentada. La sentor aquella no se n’anava, ben entès, però la peça en conjunt, quedava més presentable. No que a ell li importés massa. Estava per damunt d’aquestes coses. El seu tarannà era naturalment filosòfic i quan, més tard, degut a la salut hagué de deixar de fer de paleta per fer-se enterramorts, aquesta disposició innata s’accentuà, per imperatius de l’ofici.

L’episodi de la pipa perduda, el suportà malament; tot i la seva filosofia. Era una vella amiga a la que no seria fàcil de substituir. Comprar una pipa nova, prou, era fàcil, però es necessitava temps per a acostumar-s’hi, per a acostumar-la. De primer tenia un cert gust o regust de fusta, quelcom en extrem desagradable i que solament els dies i els anys anaven matant. No hi havia res com una vella pipa, renegrida i cremada. I l’havia perduda, era evident. Prou tornà enrere, desfent el camí que havia fet una hora abans, fins el peu del nínxol, i allí comença a pensar en quines circumstàncies sé n’havia allunyat quins gestos havia fet, quan es posà la pipa a la butxaca per darrera vegada, ja que allí no hi era, quan es va treure la pipa de la boca per deixar-la en un lloc o altre que no podia esbrinar. Però no aconseguia recordar-ho bé.

Tornà a sortir del cementiri, capcot, melangiós, car només allí podia haver-la perdut. Encara una vegada retrocedí, al acudir-se-li que podia dir al porter que si trobava una pipa així o aixà, era la seva. Però el porter coneixia abastament la pipa del vell i no necessitava descripcions. Tampoc tenia la intenció de preocupar-se’n. Si la trobava bonament, per casualitat, molt bé, però si no era així ni hi pensaria més.

Després, el vell pensà en la conveniència d’avisar també als companys, però aquests ja eren lluny. Els ho diria demà. Molt seria que la pipa no fos retrobada. Cert que no comprendrien el seu desfici. Cap d’ells fumava en pipa, i no sabien el que un objecte així pot arribar a significar després de vint anys d’us ininterromput. Amb tot, els advertiria. I si la trobaven, li donarien, d’això n’estava segur, encara que no mancaria una broma o altra.

 

 

49

NETEJA

A la merda tots aquells lúbrics

apèndix d’homes anònims

perduts en laberíntics índex

d’existències sense importància

anotats a l’agenda fins que

un dia s’esborren de sobte

i ja no tornes a ser l’àpex

de vida penjant dels seus muscles

carregats de fem i silenci

i profilàctics de marca blanca

sota tauletes de nit llogades

-tres euros cinquanta la capsa-.

 

A la merda tots aquells íntims

girons d’ànima rància

podrint-se per les escletxes

des que un dia la venguérem

i entregàrem a les deesses

de l’inhumanisme indòmit

i el capitalisme salvatge i pútrid

i les calces negres del pràimarc

i eixes manilles incòmodes

a les mans d’aquells xics estúpids

que mai van saber satisfer-me

perquè cap d’ells va aprendre

a lletrejar el meu nom propi

i simplement em deien ‘nena’

-cap d’ells va mostrar ser hàbil

tampoc insuflant alenada-.

 

A la merda, com deia, els fútils

fal·lus ridículs i asèptics

que un dia m’ompliren, tan mísers,

no l’úter sinó la bilis

bombejant-me, pou, amb pobra

vàlvula extractora d’orgasmes,

de llàgrimes, de ràbia amarga

i em deixaren feta un silenci

fins que arribares, llum, per ser Home

i em brollares el somriure

i em poblares l’esperança.

48

ALBADA AMB CLÍMENE

amanecer con climene

Des d’ací, es veu a la nimfa en tota la seua esplendor. La seua pell, el seu cos clar, l’albada reflectida al seu coll. L’eterna línia de la columna, els clotets sobre les natges. La melena solta, inundant el coixí. Despreocupada de mi i de tots, juga a semblar inert a la tranquil·litat del seu repòs. Juga a dormir sense deixar-me entrar al seu somni.

La nimfa sempre em dóna l’esquena. Ara, quan intente fer-li l’amor; i també quan es mostra hermètica i incompassiva davant els meus intents de beure-li els llavis, o regalar-li els meus ulls. Té massa pretendents; però poc o molt, els ignora a tots.

La nimfa ronseja al llenç blanc del seu llit, dibuixa colines i muntanyes amb el cos. Li mire els moretons del costat. Maldita nimfa, perquè no em deixaràs estimar-te, perquè no allunyaràs dels teus malucs a tots eixos que et fan mal, que prenen la teua esquena –la sempiterna esquena que ara et bese- i marquen en ella els seus dits d’homes bèsties, els seus cops d’inconscients. No, nimfa, no; no veus que t’estan desgastant?

A la llum del matí, la nimfa es veu increïblement bella, misteriosa, com un riu que recórrer o un manoll d’estels. La seua pell fa olor a canyella, a sàndal; i més enllà, a mesc i fruites. A encens del d’església els seus pits, que endevine quan corone el cim del seu coll. I el seu ventre, que fa olor a pa, com fa olor el ventre de les dones bones.

Potser estime a la nimfa. Només potser. El desig es confon amb l’odi d’una manera tan fàcil… Com estimar la seua esquena impertorbable, la seua tossudesa incommovible, el seu rostre misteriós de dona coqueta. Com no desitjar ser cada un d’eixos rajos de sol per a posar-se en la seua pell i penetrar-la amb dolçor, i escalfar-li el cor. Com no deixar-se la vida en l’intent de veure-la somriure, resolta entre els meus braços, allunyada dels moretons de tots aquells que mai, mai degueren haver-la tocat.

45

LA MORT QUOTIDIANA

Ha trencat hui l’albada

la mort d’una terra inerta

i la nina desgrana el seu fil:

no ho faces, nina, desperta!

Ja comença a obrir el sol

el caliu de les papallones

i nina abandona el bressol

deixant-hi mortetes rodones.

Nina oblida el que sap

i, conforme obre les parpelles,

el món li arrenca del cap

el que il·luminava amb elles.

Com màgia, així, la convenç

de que ja no paga la pena:

Nina, no veus que eixe llenç

de mort s’ha tornat condemna?

Que li han furtat la paraula,

que li han tancat la boca

i han entrat estranys a casa

a endur-se el que no els pertoca.

I nina, que ho accepta i calla,

no veu que la mort és propera:

El que hui et furten, rialla,

no vindrà amb la primavera.

45

I els llavis li tremolaven amb el plor que li desencaixava la cara d’on el morrió havia lliscat, i les mans, obstinades, continuaven gratant la fusta on va anar perdent fragments d’ungla fins que la petita veu tèbia, que també plorava, digué al seu costat:
- I la mare, Alba?
En Dídac l’havia seguida des de la resclosa, havia recorregut com ella els carrers visitats per la mort, havia saltat muntanyes de runa i, pel laberint dels carrerons, acabava de fer cap al seu cau. Perquè vivia allí, al costat, amb la Margarida que, anys enrera, se’n va anar a servir a fora i va deixar-se prenyar per un negre.
L’Alba se li abraçà, el va prémer contra seu amb un gest desesperat, però va interrompre el por que encara li nuava la gola i es va anar redreçant, sostinguda pel cos infantil, de nou anys, que pidolava amb un somiqueig:
- No s’ha mort, oi?

I s’havia mort. La van trobar als peus del fogó. Després d’haver penetrat a la casa per un forat del sostre, i encara tenia a les mans una cullera amb què devia estar a punt de remenar la pasta que es veia en una olla de terrissa, intacta.
El noi va abraçar-se-li amb un renill de bestiola i la cridava com si ella dormís i la volgués fer despertar mentre l’Alba li amoixava els cabells arrissats i els deixava desfogar, ara amb els ulls eixuts, tot i que el cor se li inflava com si les llàgrimes brollessin allí, en les clivelles dels batecs arítmics.
Després en Dídac va arrapar-se-li com una nàufrag que s’agafa en una fusta i li mullà les galtes amb el seu plor tot balbucejant mots sense sentit. Ella digué:
- Deuen haver matat tothom.

I quan li explicava allò dels avions, que ell no havia vist perquè era sota l’aigua, van sentir un inesperat refilet que els va fer girar cap a la finestra del pati, que conservava l’ampit, i, de seguida, van veure la gàbia, sencera, de l’ocell, que movia les ales.
- La cadernera?
En Dídac va despendre les seues mans del coll de l’Alba i es va redreçar.
- La Xica…
La noia, esperançada, es premia les mans contra els pits per tal d’aquietar el cor que gairebé li saltava.
- No estem sols, Dídac, no estem sols!

44

(10)

 

I arreu, mig colgats per les runes, a l’interior del cotxes aturats, pels carrers, hi havia cadàvers, una gran quantitat de cadàvers, tots amb la cara concreta en un rictus estrany i la pell groc-rosada.

 

No els havien abatut ni pedres ni cap de biga, cat alguns reposaven en espais nets i jeien sencers, sense sang visible ni ferides, simplement caiguts com sota el llamp de l’apoplexia. D’altre, en canvi, penjaven dels trespols oberts o treien tot just un membre, o el cap, d’entre els enderrocs que els empresonaven. Ella el coneixia gairebé tots; eren veïns, amics, gent que estava acostumada a veure cada dia.

 

També hi devia haver els seus pares.

 

(11)

 

I va tornar a córrer, ara panteixant sota un esquinçall de brusa que s’havia lligat a la cara a tall de morrió contra la pols que la feia estossegar. Es va moure cap a la plaça, on el capdamunt del campanar, gairebé intocat, s’alçava ben dret sobre les unes de l’església, i tallaven l’entrada als carrerons del darrera, prou estrets per obligar-la a escalar turons de mobles, de tàpia, de cadàvers, i a davallar per terraplens la superfície dels quals rodolava sota els seus peus.

 

Va anar orientant-se per una geografia ciutadana ací desconeguda, travessà pels talús d’uns baixos que després es van enfonsar i gairebé la colgaren, va saltar un mur alt on s’enganxà un camal dels shorts , que van obrir-se de dalt a baix, retinguts només per la trinxa, i, per un carrer curt i badívol, però inundat per una fon improvisada , continuà corrent cap al tombant on hi havia casa seva.

 

(12)

 

I ara la casa ja no ho era. Els dos pisos de la construcció s’havien precipitat damunt el sostre dels baixos, el qual també es devia haver ensulsiat darrera la porta que ara, amb la pared lleugerament inflada per la pressió, tancava la tomba on reposaven el pare, la mare, la germana que s’havia de casar el mes vinent…

 

Va alçar les mans, les aplanà contra la fusta sòlida mi després, les va anar deixant relliscar lentament, amb tot el cos que cedia sobre les cames desvalgudes fins els genolls van tocar el terra ple de guixots, i tota ella, indiferent al dolor físic, es va arraulir bo i mormolant:

 

- Mare! Mare…

43

(7)

I després va veure que tots dos eren ajaçats a terra, garratibats i amb les faccions contretes, com colpits per un atac d’apoplexia que els hagués deixats amb la cara groc-rosada. El cistellet s’havia capgirat i totes les figues eren excampades a llur entorn, però no n’havien menjat, car tenien els llavis nets. En Dídac, que es redreçava, preguntà

- Què fan, Alba?
- No ho sé… Anem, que no et volen.
- Vols dir que no són morts?

(8)

I llavors, l’Alba, que es girava en adonar-se que tenia un gran esquinç a la brusa, va alçar la vista cap al poble i obrí la boca sense que li’n sortís cap so. Al seu davant, a tres-cents metres, Benaura semblava un altre, més pla; sota la pols que hi penjava com una boira llorda i persistent, les cases s’amuntegaven les unes damunt les altres, com esclafades per una gran mà barroera. Tornà a tancar els llavis, va obrir-los de nou i exclamà:

- Oh!

I tot seguit, sense recordar-se que la brusa ja no li amagava les sines, va arrencar a córrer camí avall.

(9)

I a la vila no quedava res dempeus. Els edificis s’havien aclofat sobre ells mateixos, talment com si de cop i volta els haguessin flaquejat les parets, sobre les runes de les quals havien caigut les teulades. Tot de pedres i de teules partides eren escampades pels carrers i cobrien, sobretot, les voreres, però l’esfondrament era massa aplomat per haver deixat intransitables les vies més amples, per on ja corria l’aigua de les canonades esbotzades que, en alguns llocs, alçaven guèisers impetuosos entre la polsegura.
En molts indrets, els murs baixos continuaven drets, com per contenir a l’interior el vessament dels pisos alts amuntegats, en alguns casos, entre parets que, esquerdades i tot, havien resistit l’impuls ferotge d’un atac anihilador. Perquè tot alloò ho havien fet aquells aparells misteriosos, l’Alba n’estava segura.