Tag: Temps Obert

16

  By

[Desembre 2004]

Aquell era el seu dia. Ho sabia. Baixava caminant pel carrer. El sol sortia. Es trobava bé. Per primer cop en molts mesos se sentia amb energia. El sol pujava i ell també. Aquell havia de ser el dia en què tot canviés. Havia estat molt deprimit. Molt. Ara ja era aigua passada. Havia pres una determinació: seria feliç. No necessitava ningú. Si ell no es cuidava, ningú no ho faria. Acabava de sortir de casa i no sabia on anava però això li era igual. Aquell era el seu dia.

S’havia passat la nit bevent sol a casa. Com totes les nits. Havia pensat moltes coses. Perquè havia estat tan fotut? Perquè havia esperat tant? No ho sabia. Només volia que tot canviés. I per fi havia arribat el dia.

Va recordar la seva dona. Havia estat casat durant tres anys. Que n’havia tret? Només mal de cap i cansament. Ara la seva dona no hi era. Feia un parell d’anys que se n’havia anat amb un altre. Amb ella s’havia emportat també el seu cor. Va recordar aquells ulls. Aquells maleïts ulls que canviaven de color. Del verd gloriós al marró depriment. Ell s’havia enfonsat per culpa d’ella. Allò no era just. Però ara ho recordava tot sense nostàlgies ni pors. El sol li cremava la cara i els ulls però ell es trobava ple de forces. “No te les vas endur totes”, va cridar-li a la seva dona dins el seu cervell.

 

                                                   *                 *                 *

[2004]

Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Feia estona que veia com queia el sol a través de la claraboia del sostre. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor. Ell sentia que era escriptor. Però mai havia escrit ni una paraula. Mai. Senzillament no havia trobat el moment de posar-se a escriure. No sentia la inspiració. Potser algun dia. Era un escriptor sense escriptura. Era trist que es perdés un geni tan gran com ell pel sol fet de no poder plasmar els seus pensaments per escrit. La seva dona sempre deia que ell era la millor persona que havia conegut mai. I també el millor escriptor. De fet segur que la seva dona no havia conegut mai a cap escriptor de veritat. Com ell. Ni a cap bona persona. Com ell. Això no importava. La seva dona ja no hi era. Havia marxat amb un altre. Probablement ja tenien un fill. I potser un restaurant i tot. Però no eren escriptors. Ni volien ser-ho.

Va treure el precinte de l’ampolla i es va servir un vodka amb suc ben carregat. Se’l va beure en tres glops, es va aixecar i es va asseure davant de l’ordinador. Ell volia ser com els grans: alcohòlic i escriptor. La primera condició era molt fàcil: Ja la tenia. Ell creia que la segona venia donada per la primera: qualsevol alcohòlic que fos capaç d’enllaçar un parell de frases amb cert sentit en estat d’embriaguesa era un bon escriptor. Va pensar en Bukowski, en Hemmingway, inclús en Poe i Kafka. Va somriure. Aquells desgraciats no li arribaven ni a la sola de la sabata. Ell era el millor escriptor de la història. Havia arribat el moment. L’hora de començar la seva primera obra magna havia arribat. Va començar a teclejar:

“Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor…”

16

  By

Kepa is guided to a lift. Restricted Area, an automated voice announces as they rise.

 

A mute scientist prepares his tools. He does not have much time. He presses his thumb and middle finger against a panel of white plastic on the wall, and then returns to his preparations. From the area he touched, a transparent hand emerges, followed by an arm, torso, legs and, ultimately, a full-bodied, ghostlike image of the scientist himself. It steps towards the table in the middle of the room and begins to monitor life signs.

 

It takes 17 seconds before the voice begins again – Basement – After which, there is a regular two second interval between floor announcements. Nobody gets in, nobody leaves; they do not stop. After a minute passes, Kepa feels the temperature change. The bandage over his eyes means he still cannot see anything, but there is a warmth on his face that feels like sunshine. The lift must have moved outside the building.

 

The scientist gets to work on the body. He begins with the vital organs, carefully removing them from their host and placing them in individual containers that rise from the floor, next to the bed. The containers are filled with fluid that quickly turns from clear to pink, and each one is connected to another. He strips the rest of the body, piece by piece, until the only thing on the table is blood and hair, and the scientist is surrounded by a web of containers.

 

The announcements eventually stop and Kepa is lifted to his feet once again. He stumbles out of the lift, guided by his old friend. The sun has gone. He is placed sitting on a table and instructed, not unkindly, to lie down. As he slowly wheels his legs up onto the table, he feels the sunshine on his face again, and leans back. Human hands lift his head and unwind the bandage. Beside him, Pedro hands a slim case to a woman: “So this is the one who has been marked?” She removes a syringe and allows three drops to fall into Kepa’s sockets. She hands back the syringe. By the time Pedro has placed the instrument back in its case, Kepa can make out a woman in her fifties with younger skin but her own hair.

 

 

15

  By

[Novembre 2004]

“l’habitació era a les fosques.
hi vaig entrar ben tou,
ensopegant amb tot,
fins que vaig trobar aquell llit
decrèpit i brut i
m’hi vaig desplomar,
sense cap motivació aparent.

vaig procurar dormir
però
aquells roncs
em perseguien el cervell.
jo volia dormir i
ella no parava de roncar
[era la pitjor habitació que
he vist en tota la puta
vida]

no podia dormir i
ella feia aquells roncs tan i tan
sexis i
tenia la respiració tan excitada…

no podia més,
se’m va posar ben dura
em vaig regirar al llit
[sentia la respiració cada cop
més a prop]
ella roncava i
jo
no podia més.

m’hi vaig posar a sobre,
[ella dormia d’esquena al sostre]
li vaig fotre mà per entre les
calces i el seu cony es va anar obrint,
a poc
a poc, cada
cop més
humit.

ella que roncava,
jo que li vaig endinsar
el membre amb suavitat
per darrere.
es va obrir
com
per art de màgia

allò era gloriós

jo que empenyia,
ella que roncava i
remugava en
somnis.
jo bregava sense parar
cada cop
més
excitat i
ella també.

no podia
parar.
sentia com em venia i,
de cop,
va mig obrir els
ulls

i

es va començar a escórrer
allà,
a sota meu,
mentre dormia, respirava i
tenia
un orgasme
tot
a la vegada.

jo no podia més:
vaig esclatar dins seu,
omplint-la de plaer i
de tot el meu
amor.

s’havia escorregut endormiscada;

l’havia posseït

i,

per una vegada,

aquella vegada,

vaig saber que tenia poder,

i

em va importar una merda

si allò era una violació

o

un acte generós d’amor.”

15

  By ,

A man lies slumped on the ground, as if drunk. A fresh bandage has been wrapped around his head, covering his eyes. Food remnants lie scattered around his unconscious body. Kepa sleeps. He does not know who keeps him trapped here but he knows that every time he wakes up from a sleep as deep as this one, that his dressing is fresh and he has been washed.

As he emerges from sleep, he tries once more to put the pieces together. They know who he is and they know what they have made a mistake. But who are they? The Burnt City. That had not been scheduled. That was why he went to investigate – there are no rumours when the burning is scheduled. It would not have been the work of vigilantes; Companies have too much to lose. Who was it? And why was he still alive?

Approaching footsteps echo from the far end of the chamber. It is a familiar gait, one he trusted still. It was a long time since someone remembered his birthday.  Pedro had been right, and Kepa was thankful he came from a large family. The money he received on his birthday during his childhood helped to pay off the last installment every year.

When the camps opened first, there had been hundreds of them but only a handful near his city, and his mother fretted about sending him so far away. The camps lay in designated areas outside urban settings and were lauded by critics for their ability to connect with the next generation of citizens, advance knowledge and ensure a healthy population. They began as state services, provided by the Council as a way to provide education programs and other activities to young inner city children who otherwise had little chance of accessing formal education. Each camp combined the standard education system requirements with special ‘development programs’. The camps were used as testing grounds for the latest pedagogical theories, they offered psychological services, intelligence tests, physical endurance tests, practical skills knowledge and much, much more. Each area was subdivided based on the percentage of human component in each candidate. Kepa could still remember the awful aftertaste of a blueish grey liquid he had to rinse with once a month. He had no idea now what it was for, it was simply something they all had to do.

What had begun as free, state-funded activities, however, were soon taken over by private investors. The introduction and increase of fees was slow enough to prevent widespread condemnation but fast enough to quickly affect poorer families. By then, Kepa had long since moved on.

Pedro stopped in front of his old friend and hoisted the weakened Kepa to his feet.

–          Where are we…?

–          I know someone who’s recycling fresh meat. Let’s go get you cleaned up.

 

14

  By

[Octubre 2004]

S’estimaven molt. Havien estat sortint durant tres anys però ara ella havia de marxar. Era molt important per ella trobar el seu camí. Deia que amb la seva vida actual no es trobava còmoda. Ni realitzada. Havia de fer el pas definitiu i aquella feina d’infiltració que li havien ofert era perfecta. Ell no ho entenia però la deixava fer i la recolzava en tot. Ell l’estimava molt. I ella també. Separar-se durant l’estiu era un pur tràmit, segons li havia dit, però ell pensava que només amb el seu amor ella ja hauria de poder trobar el seu camí. Ell era feliç amb la seva relació. Ella també.

Les havien passat putes l’últim any. Una mort. Molts plors. Moltes nits sense son i molta son sense nit. Desgràcies, infidelitats, depressions… Però ho havien superat tot i la relació s’havia reforçat. Tant, que quan passessin aquells maleïts tres mesos anirien a viure junts. Se’n feia creus. Ell vivint amb una tia! L’estimava.

El moment que tant havien temut s’apropava. Anaven donant voltes pel poble. Només quedava trobar la casa on s’havia d’allotjar. Era a la vora de la platja. Envoltada de botigues per guiris i hippies.

Es van abraçar. I en aquella abraçada es van deixar l’ànima. Els hi feia mal tot. La nit anterior no havien dormit. Plorar i follar era tot el que havien tingut temps de fer. Es van dir que s’estimaven. Ella li va dir a ell que no tingués por, que només treballaria i estalviaria. Que no tenia dubtes sobre la relació i que ell era l’home de la seva vida. Que aquell noi amb qui havia de viure era company de feina i que ella creia en l’amor de veritat.

Ell va saber llavors que no la tornaria a veure.

Es van fer el petó més llarg des de feia mesos. Es van abraçar. Cap dels dos no podia separar-se. Però era pel seu bé, va pensar ell. I fent un gran esforç va marxar cap al cotxe.

Va sentir la necessitat de passar pel carreró de la platja. Per veure-la de lluny per última vegada i per no oblidar com arribar-hi quan hagués de recollir-la. Es va aturar davant la finestra de la cuina just al moment en què la seva dona entrava. També hi havia un paio. Estava fregint un entrecot per cada un. Ella se li va acostar per darrere, li va passar el braç per la cintura i va estirar el coll tot buscant-li la boca per fer-li un petó. Va ser llarg. És maco l’amor, va pensar.

Va agafar la carretera comarcal que l’havia de dur fins a l’autopista. No volia entendre res. De fet no calia fer res. Ja s’encarregava en Blake de cridar-li a l’orella tot allò que li estava passant pel cap.

Havia aconseguit complir la seva promesa: la seva dona seria feliç.

14

  By

As he begins to prepare the room, tools clatter to the floor. Leaning towers of paper, sagging forlornly on desks and chairs, tumble. Among the medical paperwork empty tins of takeaway food rations, fliers and copies of local newspapers are revealed in the sudden whirlwind of activity.

 

 

 

 

traveltravel2

 

 

 

 

 

 

 

 

sarifindustries

Image via Kotaku

 

 

 

Image via ReCode

Image via <Re/Code>

 

 

 

 

A small tablet falls from his pocket. It is set to Historical Popular Culture, subsections Medical and/or Technology.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DISCLAIMER

Some images here are not mine or I have altered images to suit the story. All credit to the original owners are provided through links under the respective image. The First cartoon image I created with ToonDoo: http://www.toondoo.com/

 

 

 

13

  By

I tot plegat, per tornar a començar.

Per última vegada.

Va fer una darrera mirada a la pila de caixes i paquets que ja havia embalat. Li semblava mentida la quantitat de merda que es podia arribar a acumular amb els anys. I això que ell no era un col·leccionista de res: no comprava llibres, ni música, ni pel·lícules… i tot i així, en els últims cinc anys, havia acumulat un total de dues maletes grans a vessar, deu caixes de cartró, un parell de guitarres amb amplificador i una televisió de trenta-dues polzades.

Es va adonar en aquell moment que la seva vida es podia dividir en cicles d’uns cinc anys. Tenia la sensació que, tot i sense ser canvis forçats, cada lustre s’enfrontava a una gran revolució que el sacsejava i el deixava baldat. A més a més, gairebé tots aquests canvis eren sempre basats en el moviment. Anar d’un lloc a l’altre i canviar de residència era la norma. Com si un canvi de lloc hagués de reportar un canvi real. Tot i haver entès que no era pas així, la vida el duia a moure’s en intervals de cinc anys, tan exactes que l’aclaparaven. No totes aquelles decisions havien sigut bones. Molts d’aquells canvis no li havien aportat res de res però tampoc se’n penedia. Cap havia acabat sent desastrós. Sempre li havia semblat millor provar de canviar encara que fos a pitjor que no pas quedar-se quiet sense arriscar mai per res i queixar-se constantment de tot. Com havia fet tantes vegades feia quinze anys.

Com feia gairebé tothom.

La pluja repicava els vidres de la casa. Una casa que esperava, buida, als nous inquilins. Mirant per aquella finestra que l’havia acompanyat durant els últims temps va recordar el seu primer dia a l’illa. Només baixar del ferry es va adonar que aquell lloc tenia quelcom especial. Era hivern i feia fred i, tot i ser vora el mar, nevava. Però la neu no queia, quedava suspesa a l’aire i pujava i baixava i tornava a pujar. En aquells moments, encara amb vint-i-set anys, aquella neu que flotava li semblava la metàfora més perfecta de la seva vida. La pluja que ara veia caure a través de la finestra, però, ho feia amb un aplom i una precisió que no havia vist mai.

I tot plegat, per tornar a començar.

Per última vegada.

O potser no.

12

  By

Recordava estar amagat a sota del llit amb la caputxa del xandall posada. Des d’allà podia veure el vaixell pirata dels clics i el tambor de cartró ple de peces de Tente. Passava les hores allà sota jugant a la Game Boy amb el Light Master, els auriculars posats i la música del Double Dragon a tot volum. També recordava que, tot i els auriculars i la caputxa, podia escoltar-ho tot amb claredat. La por no desapareixia. Sabia que acabaria plorant. Hi havia dies que podia aguantar molt i d’altres poc. Però al final, sempre acabava somicant.

A vegades, després de tanta tensió, es quedava adormit. Un cop es va despertar dins el llit i el Petit Príncep ja era de tornada a l’Asteroide B612. Tocava canviar la cara del cassette. Recordava mirar per sobre dels llençols cap a l’escriptori i veure tot tipus de formes estranyes en la foscor. Aquell dia va decidir posar el Castell de Grayskull de cara la paret perquè aquells ulls el miraven i a ell no li agradava que ningú el vigilés.

Però la majoria de vegades no s’adormia. Romania allà sota el llit fins que passava tot, s’havien acabat les piles i la música del Double Dragon sonava com si fos la d’un capítol dels Altres Límits. Llavors sempre agafava el seu llibre preferit de la seva col·lecció de tria la teva aventura i el llegia i rellegia.

Recordava aquella vegada que va fer el cor fort i va arribar fins a l’altra banda del passadís. Allà, aturat i aguantant la respiració, podia sentir com roncaven.

Aquella nit va tornar pel passadís cap al llit sense córrer. Per primera vegada. Conscient de què mai no el podrien atrapar.

Ja no recordava res més.

11

  By

Mentre la noia del tatuatge de Rancid baixava al soterrani a buscar una mica de maria que encara tenia assecant, l’E es va aixecar, va posar l’agulla a l’últim tema i va obrir una altra cervesa. La noia amb la samarreta dels Gallows era de peu mirant els vinils un per un, sense dir res, com esperant trobar quelcom molt més interessant del que hi havia. De moment s’havia aturat en un parell d’àlbums dels Circle Jerks, un de Samiam i en el Minx de Leatherface, que sempre vestia molt. La resta no valia pas per res. Des que s’havien conegut feia un parell d’hores al concert, poc que havien parlat. No calia.

L’E va tornar a seure a terra, va fer un glop a la cervesa i es va disposar a escoltar la seva cançó preferida. Després de la intro amb el baix saturat i desafinat entrava la guitarra estrident tan típica del grup i, poc després, la veu trencada cridant aquella lletra plena de sentiment i significat.

La noia del tatuatge de Rancid va tornar a entrar a l’habitació amb la maria a una mà i un cendrer a l’altre, va apagar la llum i es va asseure al seu costat tot fent headbanging al ritme de la cançó. La de la samarreta dels Gallows seguia passant els àlbums un per un tot i que gairebé no s’hi veia a la llum de l’espelma.

La cançó pujava la intensitat fins a arribar a aquell final tan sorollós. Un soroll gloriós i eixordador que durava exactament vuit minuts sense parar. El baix es tornava boig amunt i avall buscant l’harmonia amb la vuitena sostinguda per la guitarra. En una altra època l’E estaria explicant a les noies la grandiositat d’aquell disc. Tot el que havia significat a la història de la música. Com l’havien enregistrat en directe i sense claqueta, com havia de ser. Però ara no s’hi veia. Senzillament ja no tenia esma per aquestes coses. La noia del tatuatge de Rancid li va passar el porro i l’E va fer un glop i una calada. Encara sense dir res. Amb tot aquell soroll envaint l’habitació.

Després, la calma.

L’agulla havia tornat al seu lloc i tots tres seguien asseguts a terra, l’un al costat de l’altre. Entregats a la cervesa, a la maria i a un silenci que els abraçava en la foscor. Cap dels tres sentia la necessitat de dir res.

Al cap d’una estona, l’E es va aixecar, es va posar la dessuadora dels Germs i va marxar sense despedir-se. No calia. Va seguir caminant a poc a poc sota la llum de les faroles, com un personatge qualsevol d’una cançó qualsevol de Jawbreaker.

Anys més tard, l’E explicaria que mai més s’havia arribat a sentir tan viu com aquella nit baixant pel carreró tot taral·lejant Kiss The Bottle.

11

  By

Mientras descendía por la ladera, Francesc comenzó a pensar con más claridad. Eran él y la oscuridad, como ciegos amantes intentando verse el uno al otro, palpándose los cuerpos como animales perdidos. Los latidos de su corazón eran lo único que podía oír, rápidos como los de un caballo en pleno trote, como queriendo salir de su pecho de un momento a otro.

Por primera vez en mucho tiempo, se concentró en apreciar la simple e indiscutible verdad por el silencio, tan enorme y claro en aquella larga noche. Allí, entre rocas y vegetación, aquel silencio se le entregó totalmente, envolviéndole con un mudo abrazo. Se le abrieron los oídos a todos esos otros sonidos misteriosos cuya existencia siempre había desconocido.

Aquellos eran sonidos escondidos en lo más profundo de su ser, atrapados entre latido y latido de su corazón, o simplemente ocultos tras el gutural sonido producido por su saliva al tragar. La mayoría de aquellos sonidos eran prácticamente inaudibles, fácilmente ahogados por el rumor de su estómago en las largas horas de ayuno, o el chirriar de sus dientes en momentos de extenuante esfuerzo físico.

Ruidos que habitaban los más oscuros y profundos rincones de su cuerpo, y que ahora por fin alcanzaba a distinguir. Fue sólo en aquel momento, concentrado en esas débiles ondas y vibraciones que acariciaban sus oídos, que finalmente fue capaz de oírla; tenía la voz más hermosa que jamás antes había oído.

“Prefiero no decirte mi nombre”, dijo aquella voz femenina, salida de la nada. “Tengo miedo de que todo lo que acaba de empezar pueda desaparecer en el momento en que lo haga. Lo he visto suceder muchas veces antes”

Francesc no comprendió entonces el porqué de aquella precaución. Nunca acabaría de comprenderlo. Años más tarde, sin embargo, en su lecho de muerte, Francesc confesó que aquel día, se había entregado en cuerpo y alma a la dueña de aquella misteriosa voz. Jamás volvió a pensar en nadie más. Se prometió a sí mismo que la amaría para siempre en silencio. Y eso hizo. Dedicó el resto de sus días a servir a una mujer a la que nunca podría ver.

Allí, entre rocas y vegetación, aquella bella chica también se le entregó totalmente, en silencio, envolviéndole con un mudo abrazo.