Tag: Pedrolo

15

  By

Fuxida. Primeira parte

Roel detívose diante dun coche en concreto, non era unha escolla ao chou. O ruído dun camión do lixo rompeu o silencio da noite nalgunha das rúas paralelas. Roel asegurouse de que non o vía ninguén, arrimouse á porta dianteira e meteu polo espazo entre o vidro e a goma unha lámina estreita e ríxida, de metal, que levaba agochada baixo a zamarra. Apertou cara abaixo con forza e o vello sistema de apertura cedeu, levantouse o pasador, a porta estaba aberta. Roel sentou e tentou mover o volante, rompeu o sistema de bloqueo e manipulou para arrincar o motor.

Roel acelerou, pisou embrague, cambio, primeira, acelerador, embrague, cambio, segunda, acelerador, embrague, cambio, terceira, acelerador, embrague e abandonou con velocidade, en cuarta, o Eixample. Dirixiuse á comisaría do carrer Noguer. Detivo o coche sen aparcalo a uns trinta metros da porta, limitouse a agardar dentro do Alfa Romeo vermello, agarrábase coas dúas mans ao volante, con forza, como se o volante fose unha áncora que o mantiña en tensión, alerta, até que chegase o intre axeitado. Era madrugada e case non había tráfico. Tampouco lle importaba moito se había testemuñas ou non.

Despois de liberar a súa ira pasaría polo carrer Mallorca, onde Marta escoitaba música, soñaba con illas gregas e unha fuxida inmediata, no piso franco que non se decidía a abandonar. Sería unha sorpresa, non había tempo para chamadas de cortesía, falar do tempo que había que non se vían e moito menos para negociar ou falar sobre o modo axeitado para saír da cidade. Roel sabía que entraría no piso, recollería á moza e marcharían de Barcelona, sen descanso, cara ao Segriá, na procura de quen se facía chamar Mireia Mainer.

O primeiro que recoñeceu na escuridade foron os uniformes verdes, despois as persoas. Os axentes Camps e Badié saían da comisaría. Foi o intre en que o volante recuperou a súa función no mecanismo do vehículo. Camps e Badié cruzaban a rúa e conversaban, escoitaron o ruído súpeto dun motor que se lles viña enriba. Pero non tiveron tempo de reaccionar. O coche golpeou as pernas de Badié e o seu torso cedeu, inclinouse con forza e a cabeza bateu mortalmente contra o capó. O coche pasou por riba de Camps producíndolle excoriacións, equimose, esfoladuras, desprendemento de partes brandas. Tamén morreu, Roel imaxinouno, non tiña tempo de pararse a comprobar o resultado da súa ira.

 

15

  By ,

A man lies slumped on the ground, as if drunk. A fresh bandage has been wrapped around his head, covering his eyes. Food remnants lie scattered around his unconscious body. Kepa sleeps. He does not know who keeps him trapped here but he knows that every time he wakes up from a sleep as deep as this one, that his dressing is fresh and he has been washed.

As he emerges from sleep, he tries once more to put the pieces together. They know who he is and they know what they have made a mistake. But who are they? The Burnt City. That had not been scheduled. That was why he went to investigate – there are no rumours when the burning is scheduled. It would not have been the work of vigilantes; Companies have too much to lose. Who was it? And why was he still alive?

Approaching footsteps echo from the far end of the chamber. It is a familiar gait, one he trusted still. It was a long time since someone remembered his birthday.  Pedro had been right, and Kepa was thankful he came from a large family. The money he received on his birthday during his childhood helped to pay off the last installment every year.

When the camps opened first, there had been hundreds of them but only a handful near his city, and his mother fretted about sending him so far away. The camps lay in designated areas outside urban settings and were lauded by critics for their ability to connect with the next generation of citizens, advance knowledge and ensure a healthy population. They began as state services, provided by the Council as a way to provide education programs and other activities to young inner city children who otherwise had little chance of accessing formal education. Each camp combined the standard education system requirements with special ‘development programs’. The camps were used as testing grounds for the latest pedagogical theories, they offered psychological services, intelligence tests, physical endurance tests, practical skills knowledge and much, much more. Each area was subdivided based on the percentage of human component in each candidate. Kepa could still remember the awful aftertaste of a blueish grey liquid he had to rinse with once a month. He had no idea now what it was for, it was simply something they all had to do.

What had begun as free, state-funded activities, however, were soon taken over by private investors. The introduction and increase of fees was slow enough to prevent widespread condemnation but fast enough to quickly affect poorer families. By then, Kepa had long since moved on.

Pedro stopped in front of his old friend and hoisted the weakened Kepa to his feet.

–          Where are we…?

–          I know someone who’s recycling fresh meat. Let’s go get you cleaned up.

 

14

  By

[Octubre 2004]

S’estimaven molt. Havien estat sortint durant tres anys però ara ella havia de marxar. Era molt important per ella trobar el seu camí. Deia que amb la seva vida actual no es trobava còmoda. Ni realitzada. Havia de fer el pas definitiu i aquella feina d’infiltració que li havien ofert era perfecta. Ell no ho entenia però la deixava fer i la recolzava en tot. Ell l’estimava molt. I ella també. Separar-se durant l’estiu era un pur tràmit, segons li havia dit, però ell pensava que només amb el seu amor ella ja hauria de poder trobar el seu camí. Ell era feliç amb la seva relació. Ella també.

Les havien passat putes l’últim any. Una mort. Molts plors. Moltes nits sense son i molta son sense nit. Desgràcies, infidelitats, depressions… Però ho havien superat tot i la relació s’havia reforçat. Tant, que quan passessin aquells maleïts tres mesos anirien a viure junts. Se’n feia creus. Ell vivint amb una tia! L’estimava.

El moment que tant havien temut s’apropava. Anaven donant voltes pel poble. Només quedava trobar la casa on s’havia d’allotjar. Era a la vora de la platja. Envoltada de botigues per guiris i hippies.

Es van abraçar. I en aquella abraçada es van deixar l’ànima. Els hi feia mal tot. La nit anterior no havien dormit. Plorar i follar era tot el que havien tingut temps de fer. Es van dir que s’estimaven. Ella li va dir a ell que no tingués por, que només treballaria i estalviaria. Que no tenia dubtes sobre la relació i que ell era l’home de la seva vida. Que aquell noi amb qui havia de viure era company de feina i que ella creia en l’amor de veritat.

Ell va saber llavors que no la tornaria a veure.

Es van fer el petó més llarg des de feia mesos. Es van abraçar. Cap dels dos no podia separar-se. Però era pel seu bé, va pensar ell. I fent un gran esforç va marxar cap al cotxe.

Va sentir la necessitat de passar pel carreró de la platja. Per veure-la de lluny per última vegada i per no oblidar com arribar-hi quan hagués de recollir-la. Es va aturar davant la finestra de la cuina just al moment en què la seva dona entrava. També hi havia un paio. Estava fregint un entrecot per cada un. Ella se li va acostar per darrere, li va passar el braç per la cintura i va estirar el coll tot buscant-li la boca per fer-li un petó. Va ser llarg. És maco l’amor, va pensar.

Va agafar la carretera comarcal que l’havia de dur fins a l’autopista. No volia entendre res. De fet no calia fer res. Ja s’encarregava en Blake de cridar-li a l’orella tot allò que li estava passant pel cap.

Havia aconseguit complir la seva promesa: la seva dona seria feliç.

14

  By

As he begins to prepare the room, tools clatter to the floor. Leaning towers of paper, sagging forlornly on desks and chairs, tumble. Among the medical paperwork empty tins of takeaway food rations, fliers and copies of local newspapers are revealed in the sudden whirlwind of activity.

 

 

 

 

traveltravel2

 

 

 

 

 

 

 

 

sarifindustries

Image via Kotaku

 

 

 

Image via ReCode

Image via <Re/Code>

 

 

 

 

A small tablet falls from his pocket. It is set to Historical Popular Culture, subsections Medical and/or Technology.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DISCLAIMER

Some images here are not mine or I have altered images to suit the story. All credit to the original owners are provided through links under the respective image. The First cartoon image I created with ToonDoo: http://www.toondoo.com/

 

 

 

14

  By

O Aparato

Mireia Mainer, así é coñecida polos membros do Aparato agás Jaume Bastida que sabe o seu verdadeiro nome, tamén está inmersa no proceso de dixerir as circunstancias inevitables da súa vida. Sabe que podería vivir durante un tempo considerable naquela vila do Segrià, baixo o nome de Mirelha Arnal e a escusa dun traballo a distancia. Está afeita a moverse, a sobrevivir, a soidade non é unha situación que lamente en exceso. Por iso preferiu non aceptar a posibilidade de agocharse no piso franco da rúa Mallorca e marchou de Barcelona sen a compaña de Marta.

Mireia accedeu á proposta de formar parte do Aparato polo seu propio interese e non grazas ás capacidades de Francesc Bastida para disimular, cun verniz de moral e ideoloxía, as actividades delitivas do grupo. Daquela o Aparato era un grupo non moi numeroso, como moito seis persoas, que se organizaba para cometer roubos especializados. Unha importante cantidade deses asaltos profesionais, case a metade, eran por encargo. Os recursos de Mireia, a súa especialidade, a razón pola que o Aparato necesitaba unha persoa coma ela, eran os seus coñecementos de arte románica e gótica.

Mireia Mainer foi educada dende nena entre monxas, no fervor relixioso do mosteiro de Ferreira de Pantón, e ao rematar o bacharelato foi enviada a Roma para continuar os seus estudos de arte sacro. A súa inclinación non naceu baixo o amparo do mosteiro, rodeada de hábitos, pregarias e rosarios. O lume de Mireia acendeuse coa experiencia reveladora da contemplación do arco de San Xoán de Panxón, vocación que a levou a especializarse en arte otoniano e nas relacións entre o Imperio Bizantino e o Reino Suevo.

retícula ilustrada

E agora estaba, anos despois, lonxe de Galicia, lonxe de Roma, nunha casa que forma parte da perfecta retícula urbana deseñada no seu día por un arquitecto ilustrado.

13

  By

Empezar de novo

Era noite cando o xeneral Roel entrou, forzando a porta, na casa do seu irmán. Foi directo á cociña, abriu varios armarios e caixóns, rápido e nervioso, até que abriu o da mesa. A pistola estaba sobre os coitelos, os garfos e as culleres. Colleuna, comprobou que estaba cargada e levouna na man, examinando a casa. No salón atopouse coa presenza dunha botella de Żubrówka como único elemento decorativo da peza. O xeneral sentou no sofá na compaña da pistola e dalgunha forma sospeitaba, dende que as actividades do seu irmán empezaron a desenvolverse no país, que chegaría aquel momento en que se atopaba.

Roel non estaba ante unha encrucillada, xa non había opcións, nada que decidir, a razón pola que insistiría en encher unha e outra vez o seu vaso co aromático vodka pisado polos bisontes era para asimilar as consecuencias da situación e para pensar, isto si, no mellor xeito de manexala. Por unha banda, pensaba o xeneral, o seu irmán Francesc estaba máis que probablemente morto, levaba días desaparecido e nin sequera cos seus contactos puido saber nada sobre a súa sorte tras ser secuestrado no hospital.

Ademais, no panorama urxente da conxuntura, estaban o Aparato, do que non formaba parte dende que cambiara de identidade e Katerina, a vella compañeira de adestramento, vodka e mocidade. Había anos que eles dous, Roel e Katerina, mantiñan contacto por carta, era ela quen lle enviaba as botellas de vodka e, sobre todo, quen o animou a distanciarse do seu irmán e do Aparato. Non estaba seguro pero non era moi difícil imaxinar como reaccionaría ante a información que lle enviara a Varsovia, era evidente que chegaría dentro duns días a Barcelona co ánimo de atoparse co vello amante, con alguén a quen non podería atopar.

E finalmente, por suposto, estaba o seu propio futuro, as decisións inevitables que debería tomar. Porque as autoridades non tardarían moito en unir fíos, ao xeneral Roel non lle quedaba moito tempo antes de que descubrisen os seus lazos familiares e a súa vida de outrora. Un día, hai moito tempo no pasado, tivera que tomar unha decisión semellante, deixar de apelidarse Bastida e comezar unha vida nova que o levaría ao xeneralato. Agora, as circunstancias obrigábano a comezar de novo, abandonar a máscara, volver ser o que era e, ironicamente, camiñar pola senda que noutro tempo desbotara.

13

  By

I tot plegat, per tornar a començar.

Per última vegada.

Va fer una darrera mirada a la pila de caixes i paquets que ja havia embalat. Li semblava mentida la quantitat de merda que es podia arribar a acumular amb els anys. I això que ell no era un col·leccionista de res: no comprava llibres, ni música, ni pel·lícules… i tot i així, en els últims cinc anys, havia acumulat un total de dues maletes grans a vessar, deu caixes de cartró, un parell de guitarres amb amplificador i una televisió de trenta-dues polzades.

Es va adonar en aquell moment que la seva vida es podia dividir en cicles d’uns cinc anys. Tenia la sensació que, tot i sense ser canvis forçats, cada lustre s’enfrontava a una gran revolució que el sacsejava i el deixava baldat. A més a més, gairebé tots aquests canvis eren sempre basats en el moviment. Anar d’un lloc a l’altre i canviar de residència era la norma. Com si un canvi de lloc hagués de reportar un canvi real. Tot i haver entès que no era pas així, la vida el duia a moure’s en intervals de cinc anys, tan exactes que l’aclaparaven. No totes aquelles decisions havien sigut bones. Molts d’aquells canvis no li havien aportat res de res però tampoc se’n penedia. Cap havia acabat sent desastrós. Sempre li havia semblat millor provar de canviar encara que fos a pitjor que no pas quedar-se quiet sense arriscar mai per res i queixar-se constantment de tot. Com havia fet tantes vegades feia quinze anys.

Com feia gairebé tothom.

La pluja repicava els vidres de la casa. Una casa que esperava, buida, als nous inquilins. Mirant per aquella finestra que l’havia acompanyat durant els últims temps va recordar el seu primer dia a l’illa. Només baixar del ferry es va adonar que aquell lloc tenia quelcom especial. Era hivern i feia fred i, tot i ser vora el mar, nevava. Però la neu no queia, quedava suspesa a l’aire i pujava i baixava i tornava a pujar. En aquells moments, encara amb vint-i-set anys, aquella neu que flotava li semblava la metàfora més perfecta de la seva vida. La pluja que ara veia caure a través de la finestra, però, ho feia amb un aplom i una precisió que no havia vist mai.

I tot plegat, per tornar a començar.

Per última vegada.

O potser no.

12

  By

Recordava estar amagat a sota del llit amb la caputxa del xandall posada. Des d’allà podia veure el vaixell pirata dels clics i el tambor de cartró ple de peces de Tente. Passava les hores allà sota jugant a la Game Boy amb el Light Master, els auriculars posats i la música del Double Dragon a tot volum. També recordava que, tot i els auriculars i la caputxa, podia escoltar-ho tot amb claredat. La por no desapareixia. Sabia que acabaria plorant. Hi havia dies que podia aguantar molt i d’altres poc. Però al final, sempre acabava somicant.

A vegades, després de tanta tensió, es quedava adormit. Un cop es va despertar dins el llit i el Petit Príncep ja era de tornada a l’Asteroide B612. Tocava canviar la cara del cassette. Recordava mirar per sobre dels llençols cap a l’escriptori i veure tot tipus de formes estranyes en la foscor. Aquell dia va decidir posar el Castell de Grayskull de cara la paret perquè aquells ulls el miraven i a ell no li agradava que ningú el vigilés.

Però la majoria de vegades no s’adormia. Romania allà sota el llit fins que passava tot, s’havien acabat les piles i la música del Double Dragon sonava com si fos la d’un capítol dels Altres Límits. Llavors sempre agafava el seu llibre preferit de la seva col·lecció de tria la teva aventura i el llegia i rellegia.

Recordava aquella vegada que va fer el cor fort i va arribar fins a l’altra banda del passadís. Allà, aturat i aguantant la respiració, podia sentir com roncaven.

Aquella nit va tornar pel passadís cap al llit sense córrer. Per primera vegada. Conscient de què mai no el podrien atrapar.

Ja no recordava res més.

12

  By

A carta do irmán

Katerina recibiu as novas sobre Francesc grazas a unha persoa da que había tempo non sabía nada, unha persoa que había anos que non vía, tanto coma o tempo que non tiña contacto con ese paciente 500-A que estaba hospitalizado na Santa Creu i Sant Pau. Desfacerse daquelas ataduras axudáraa a cambiar de vida. Non fora algo moi premeditado, simplemente, cando Francesc marchara de Varsovia por última vez, deixara de ter a posibilidade de facer as cousas que facía. Deixou de atracar bancos e, despois duns meses de intranquilidade, deixou de preocuparse por se estaban a seguila ou non.

En canto abriu aquel sobre sen remite e leu as palabras que contiña a folla, Meu irmán está ingresado no hospital de la Santa Creu i Sant Pau, grave. Paciente 500-A, Katerina volveu sentir o lóstrego de morriña e saudade daquel derradeiro día ao seu carón. O sol, o silencio mentres cosía e aquela aperta definitiva que marcou a súa separación. Era como un instinto irrefrenable que sempre lle acontecía ao lembrar ao amado dos vellos tempos. Nos segundos posteriores chegaba o momento consciente, a forza da vontade que busca a lóxica que xustifica o que xa é o pasado inevitable. Foi o que tiña que ser, non había outra posibilidade, era unha relación imposible, inviable etc.

Pero aquela mañá, Katerina, pensou naquel parche de Negu Gorriak, naquela cazadora que lle comprara a nai, Katerina non quixo racionalizar os seus sentimentos e non o dubidou. Comprou un billete de avión a Barcelona, vía Berlín. Necesitaba ver unha vez máis a aquela persoa que lle ensinara a disparar, a saber se a seguían, a conducir con habilidade e, sobre todo, o mellor que se lle daba a Francesc bastida: buscar unha xustificación moral á violencia e aos seus actos delictivos.

O certo é que Katerina, cando Katerina recibiu aquela carta na súa casa de Varsovia, Francesc Bastida,  o paciente 500-A, xa fora torturado, estaba morto, desfeito sobre o lixo e entullo do vertedoiro de Barcelona. Katerina deixouse levar pola anguria, pola presión do tempo ao recibir as novas. Katerina mercara os billetes cun desexo que non se cumpriría endexamais, nunca máis podería apertar e bicar ao mozo que fora o seu amante.

Pero isto, que Francesc fora torturado até a morte, non o sabía nin o seu propio irmán, o remitente da carta, o xeneral Roel.

11

  By

Mentre la noia del tatuatge de Rancid baixava al soterrani a buscar una mica de maria que encara tenia assecant, l’E es va aixecar, va posar l’agulla a l’últim tema i va obrir una altra cervesa. La noia amb la samarreta dels Gallows era de peu mirant els vinils un per un, sense dir res, com esperant trobar quelcom molt més interessant del que hi havia. De moment s’havia aturat en un parell d’àlbums dels Circle Jerks, un de Samiam i en el Minx de Leatherface, que sempre vestia molt. La resta no valia pas per res. Des que s’havien conegut feia un parell d’hores al concert, poc que havien parlat. No calia.

L’E va tornar a seure a terra, va fer un glop a la cervesa i es va disposar a escoltar la seva cançó preferida. Després de la intro amb el baix saturat i desafinat entrava la guitarra estrident tan típica del grup i, poc després, la veu trencada cridant aquella lletra plena de sentiment i significat.

La noia del tatuatge de Rancid va tornar a entrar a l’habitació amb la maria a una mà i un cendrer a l’altre, va apagar la llum i es va asseure al seu costat tot fent headbanging al ritme de la cançó. La de la samarreta dels Gallows seguia passant els àlbums un per un tot i que gairebé no s’hi veia a la llum de l’espelma.

La cançó pujava la intensitat fins a arribar a aquell final tan sorollós. Un soroll gloriós i eixordador que durava exactament vuit minuts sense parar. El baix es tornava boig amunt i avall buscant l’harmonia amb la vuitena sostinguda per la guitarra. En una altra època l’E estaria explicant a les noies la grandiositat d’aquell disc. Tot el que havia significat a la història de la música. Com l’havien enregistrat en directe i sense claqueta, com havia de ser. Però ara no s’hi veia. Senzillament ja no tenia esma per aquestes coses. La noia del tatuatge de Rancid li va passar el porro i l’E va fer un glop i una calada. Encara sense dir res. Amb tot aquell soroll envaint l’habitació.

Després, la calma.

L’agulla havia tornat al seu lloc i tots tres seguien asseguts a terra, l’un al costat de l’altre. Entregats a la cervesa, a la maria i a un silenci que els abraçava en la foscor. Cap dels tres sentia la necessitat de dir res.

Al cap d’una estona, l’E es va aixecar, es va posar la dessuadora dels Germs i va marxar sense despedir-se. No calia. Va seguir caminant a poc a poc sota la llum de les faroles, com un personatge qualsevol d’una cançó qualsevol de Jawbreaker.

Anys més tard, l’E explicaria que mai més s’havia arribat a sentir tan viu com aquella nit baixant pel carreró tot taral·lejant Kiss The Bottle.