Tag: intertextualitat

50

  By

NO VULL ESCRIURE’T

 

Escriure’t poemes a tu és com morir-me

perquè no puc escriure’t sense trobar-te a faltar;

escriure’t lletroles a tu és consumir-me,

quina poca gana de poder-te rimar!

Escriure’t amb veu petita i lletra amarga

-d’eixa tan barata que te solc fer-

no pretén dir que puga ser més llarga

la cremor que em fa no poder-te voler.

Si cap la mort sencera en quatre versos,

un serà eixa boca que no te puc besar;

un altre, els meus dits com deu cucs encesos

que et vetllen de gana de mossegar.

Si cap la vida impresa en un glop d’aire,

vull, vida meua, que em digues que sí:

al teu si és nat el colombaire

que ha de dur les cartes del meu destí.

49

  By

NETEJA

A la merda tots aquells lúbrics

apèndix d’homes anònims

perduts en laberíntics índex

d’existències sense importància

anotats a l’agenda fins que

un dia s’esborren de sobte

i ja no tornes a ser l’àpex

de vida penjant dels seus muscles

carregats de fem i silenci

i profilàctics de marca blanca

sota tauletes de nit llogades

-tres euros cinquanta la capsa-.

 

A la merda tots aquells íntims

girons d’ànima rància

podrint-se per les escletxes

des que un dia la venguérem

i entregàrem a les deesses

de l’inhumanisme indòmit

i el capitalisme salvatge i pútrid

i les calces negres del pràimarc

i eixes manilles incòmodes

a les mans d’aquells xics estúpids

que mai van saber satisfer-me

perquè cap d’ells va aprendre

a lletrejar el meu nom propi

i simplement em deien ‘nena’

-cap d’ells va mostrar ser hàbil

tampoc insuflant alenada-.

 

A la merda, com deia, els fútils

fal·lus ridículs i asèptics

que un dia m’ompliren, tan mísers,

no l’úter sinó la bilis

bombejant-me, pou, amb pobra

vàlvula extractora d’orgasmes,

de llàgrimes, de ràbia amarga

i em deixaren feta un silenci

fins que arribares, llum, per ser Home

i em brollares el somriure

i em poblares l’esperança.

48

  By ,

DAWN WITH CLYMENE

amanecer con climene

I can see the nymph from here in all her glory. Her skin, her clear body, the dawn reflected in her neck. The eternal line of her back, the dimples on her buttocks. The hair loose, flooding the pillow. She, carefree from me and everyone, plays to seem inert in the calm of her rest. She plays to sleep without letting me enter in his dream.

The nymph always turns her back on me. Now, when I try to make love to her; and also when she shows hermetic and unsympathetic to my attempts to drink her lips, or give my eyes to her. She has too many suitors; however, little or much, she ignores them all.

The nymph dawdles on the white canvas of her blankets, draws hills and mountains on the bed and on her body. I look at the bruises on her side. Damn nymph, why don’t you let me love you, why I do not cease to love you, why don’t you keep far of your hips all of those that hurt you, taking your back – your everlasting back now I kiss – and mark on them their gross men fingers, their unconscious kicks. No, nymph, not; can’t you see that they are wearing you out?

In the morning light, the nymph looks incredibly beautiful, mysterious, like a river to plough through or a bunch of stars. Her skin smells like cinnamon and sandalwood; and beyond, like musk and fruit. Like church incense her breasts, which I guess when I crown the top of her neck. And her belly, which smells like bread, as it smells good women bellies.

Perhaps I love the nymph. Only perhaps. Desire is confused with the hatred in such an easy way… How to love her imperturbable back, her unwavering stubbornness, her mysterious coquette woman’s face. How not to love every one of those rays of sun, in order to settle on her skin and penetrate her with sweetness, and warm her heart. How not putting my heart and soul in the attempt to see her smile, determined, in my arms, away from the bruises of all those that should never, never have touched her.

37

  By

AMANIDA MEDITERRÀNIA

Quan sobra amanida, perquè tu no dines amb mi, el vinagre es posa roí i llença a perdre les verdures. Quan inconscientment partisc tomàquet per a dos i li arruixe l’oli per damunt sé que va a posar-se roí a la nevera; però tot i així l’arregle i el prepare amb esment, em mentisc per un instant i em prohibisc pensar que tu no estàs al menjador, esperant-me. Eixe somriure amb olor a enciam m’inunda els ulls, i per un moment em sent alegre i amb olor a estiu i a tu, i el cos se’m torna un ball ansiós de pell i tomàquet.

Acabada de tallar, al bol, està preciosa: Els colors s’entremesclen cridant al món que estan vius; i jo també em sent viva, amb ganes de cridar amb ells. Així que m’encamine al menjador i, just abans de creuar el llindar, el cor em pega un tomb, com sempre que vaig a veure’t. El pols se’m dispara, les mans em suen una mica i l’amanida rellisca entre els dits, que delegen les teues natges d’home mediterrani amb gust a sal… Però llavors creue la porta, i veig la sala buida, i em servisc l’amanida i sobra la teua meitat. Així que el cos erm se m’aixafa per fer joc amb eixe verd inútil ple de vinagre, i em dirigisc a la cuina. Obric el poal del fem i hi aboque esperances, sentiments, i el que mai has de tornar a menjar-te.

35

  By ,

STREET VENDORS (AND OTHER SUBURB DELIGHTS)

vendedores ambulantes

For sale: endings. I have them in all colors: worn, souring, completely wrong. Prejudiced, consistent, decisive. For sale: endings, one by one, and they are sold in a cared Luxury Edition, enclosed in freezer bags and decorated with a red satin ribbon (blood red, for those who doubt about it).

For sale: endings for desperated people, for old flames, for old smiles. For those who never knew to say goodbye, and for the flirty ones with vacuous look. Endings made of false ink, that one reappearing throughout the years. Endings for those who don’t like the endings, for those who have seen too many station kisses, for those who don’t want to run anymore. For those who flee and seek finding themselves.

For sale: clever, clumsy, painful endings. Endings that will persecute your whole life, endings that you don’t know why they arrived, endings that will make you cry when you see them. All of them soft, or steep, or irritating to skin and pupils. To hair. Endings that will eat you nails, endings that remove you the laughter. Endings that aren’t really endings, but things left incomplete. Unexplained endings. Hurting endings. Endings of the own error.

Finally, I have the one euro endings section, those that you don’t mind to carry. They are sold in a gift paper pack; some of them even rolled up in kebap paper (understand it, it’s just an euro…). All handmade by fingers and thumbs. And ladies and gentlemen, here I put my stand, because the weight of all these endings doesn’n let me advance anymore.

 

33

  By

ELS DISSABTES, LES PROSTITUTES MATINEN MOLT PER A ESTAR DISPOSADES.

 

Enfront de ma casa viu una puta. És una dona jove i mulata, de carns lluentes i rodones, que viu a soles i rep als clients en sa pròpia casa. Li agrada matinar –a la manera en què matinen les putes, és a dir, a les 11 o 12 del matí els dies que més prompte- i obrir les cortines per a que la llum indirecta del dia que arriba als finestrals del segon pis d’un carreró de barri pobre inunde la seua sala d’estar, tan llunyana de aquelles sales mal pintades de la casa de poble on tota la seua família s’arremolinava per fer-se amb un tros de iuca que la iaia fregia de bon matí.

La veig estirar-se, ensenyant les cuixes desgastades, entre el seu pijama blanc i lleuger que deixa els pits lliures i les cames mostrant la pròpia lluentor primària, un parell de pisos baix del meu, davant la finestra que deixa oberta com a reclam de clients. Sempre el mateix: s’arreplega els rínxols en una cua, dalt del cap, neteja tot allò que ha quedat escampat de la nit anterior i, mentre es cou l’arròs i es fregeix el plàtan que acostuma a desdejunar, trau la caixa dels retrats i els neteja, un a un, la pols amb un drap que després subjecta amb les cuixes –les rodones i cotitzades cames- amb tal de tindre les mans lliures per a col·locar-los, amb un curós ordre genealògic, en la tauleta que hi ha baix de la finestra, on romandran fins que a això de mitja vesprada, quan els homes casats logren escapar-se i els solters s’avorrisquen de buscar sense èxit alguna cosa interessant a la tele, comencen a vindre a veure-la ballar les mateixes mans que ara col·loquen a la iaia al centre, al tiet José Antonio, a la cosina Altagracia, als bessons Julio César i Ramona, i a la senyora Francisca, una dona que s’està construint amb els diners que li envia una preciosa caseta vora el mar per a retirar-se a la jubilació amb la seua filla, periodista en Espanya, figure’s vosté quin orgull per a una mare.

32

  By

AMIGA

 

Per a amagar-te al silenci

les foses de l’esperança,

tinc, amor, entre els llavis

entravessada una llança:

milers de boques trempades

que t’imaginen amb gana,

flor de card que, traïdora,

s’escola en la gola i l’arrapa.

Riu de saliva estèril,

calfred de la matinada,

perla del mut que, un dia,

pregonarà el que calla.

Llenç estel·lar de l’esquena,

dit que no toca i ràbia;

paraula que, per desitjosa,

gemega, de desesperada.

Per a amagar-te al silenci

el que ja no té mordassa,

tinc, al caliu del pit, solcs

amb la llavor socarrada.

Que vingueres, dits de pluja,

a fimbrar-me i avivar-la

demane, amant cautelosa,

covard i emmascarada.

Per a amagar-te al silenci

despertes, i es trenca la màgia:

em dius “amiga” i torna

el gebre a atordir-m’hi la flama.

30

  By

SI UN DIA EL RIU S’ASSECA

Ahora esperamos que alguien

abra las puertas de los arrabales

para quemar el último recuerdo de los navíos.

 Y si algún día llueve,

una larga tarea nos espera en las plazas.

Jesús Hilario Tundidor.

 

Si un dia el riu s’asseca,

eixiran les bicicletes velles de la infància,

tirem-hi aigua.

El cotxe d’aquell xic

que es va matar per desamor,

tirem-hi aigua.

Els llocs amens trairan delits,

els crancs hi trauran cabets caníbals,

tirem-hi aigua.

El fem infecte que mata peixos

perquè ja sabem de qui és la fàbrica;

i els somriures de les nimfes a l’estiu,

i el pontet que hi ha sobre la cascada,

i tirar-se’n serà només suïcidi,

tirem-hi aigua.

Els homes mostraran cares ronyoses,

tant i tant com tenen l’ànima,

i els ulls que brillen es tornaran tèrbols,

i el molí de blat esdevindrà casa,

i els fills del moliner, ja per si magres,

ploraran crits de veritable gana.

No deixeu que, trencat el reflex,

el llit del riu ens mostre la cara:

tirem-hi tots, vessant cabassos,

el nostre moll silenci d’aigua!