42

I dins l’aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l’Alba es va sentir com estirada per la puixança d’un moviment interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície, però ella lluità enèrgicament i amb tot el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven la calma habitual del toll, i bracejà amb esforç per atansar-se a l’indret on havia vist desaparèixer en Dídac.

Una altra commoció de l’aigua, més intensa, l’apartà de la riba sense vèncer-la, car ella li oposà tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i, per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la, s’enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven el noi.

I sense tocar terra, ara en una aigua que tornava a encalmar-se sobtadament, va arrencar en Dídac de les plantes grimpaires, entre els circells de les quals d’altres infants havien trobat la mort, i, sense que ell li donés cap feina, puix que havia perdut el coneixement, va arrossegar-lo amb una mà, mentre l’altra i les cames obrien un solc cap a la superfície, on la respiració continguda va explotar-li, com una bombolla que es forada, abans de continuar nedant fins on la riba baixava a nivell de l’aigua.

En enfilar-s’hi i hissar-hi el cos exànime del noi, encara va tenir temps de veure com el núvol d’aparells desapareixia per l’horitzó de llevant.

I, sense entretenir-se, l’Alba va ajeure en Dídac de bocons sobre l’herba del marge, va fer-li treure tanta aigua com pogué, el girà de cara enlaire en comprovar que encara no donava senyals de vida i enfonsà la boca entre els seus llavis per tal de passar-li l’aire dels propis pulmons fins que el noi parpellejà i es va moure, com si aquella boca estranya li fes nosa.

Va treure-li la roba xopa perquè el sol eixugués el seu cos, va friccionar-lo encara, tota abocada al seu damunt, i només llavors, quan ell ja es recobrava, se li acudí d’estranyar-se que els dos nois que l’havien empès no haguessin acudit.

41

Mecanoscrit del segon origen’

L’Alba, una noia de catorze anys, verge I bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:

– Què us ha fet?

I ells li van contestar:

– No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

– I si s’ofega?

I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

I aleshores, quan l’Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l’aigua sense ni treure’s la roba, puix que només duia uns shorts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s’anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:

– Mireu!

Tots tres van poder veure una gran formació d’aparells que s’atansava remorosament de la llunyania, i n’hi havia tants que cobrien l’horitzó. L’altre noi va dir:

– Són platets voladors, tu!

I l’Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l’aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l’aigua, darrera els nois, que s’havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:

– Guaita com brillen! Semblen de foc!

37

AMANIDA MEDITERRÀNIA

Quan sobra amanida, perquè tu no dines amb mi, el vinagre es posa roí i llença a perdre les verdures. Quan inconscientment partisc tomàquet per a dos i li arruixe l’oli per damunt sé que va a posar-se roí a la nevera; però tot i així l’arregle i el prepare amb esment, em mentisc per un instant i em prohibisc pensar que tu no estàs al menjador, esperant-me. Eixe somriure amb olor a enciam m’inunda els ulls, i per un moment em sent alegre i amb olor a estiu i a tu, i el cos se’m torna un ball ansiós de pell i tomàquet.

Acabada de tallar, al bol, està preciosa: Els colors s’entremesclen cridant al món que estan vius; i jo també em sent viva, amb ganes de cridar amb ells. Així que m’encamine al menjador i, just abans de creuar el llindar, el cor em pega un tomb, com sempre que vaig a veure’t. El pols se’m dispara, les mans em suen una mica i l’amanida rellisca entre els dits, que delegen les teues natges d’home mediterrani amb gust a sal… Però llavors creue la porta, i veig la sala buida, i em servisc l’amanida i sobra la teua meitat. Així que el cos erm se m’aixafa per fer joc amb eixe verd inútil ple de vinagre, i em dirigisc a la cuina. Obric el poal del fem i hi aboque esperances, sentiments, i el que mai has de tornar a menjar-te.

37

Manuel de Pedrolo

‘Tocats pel foc’

1959

Ella va observar com la Sogues alçava els ulls del plat i entreobria els llavis com si es disposés a fer una pregunta. Es va limitar, però, a mirar-se’l breument abans d’enfonsar de nou la forquilla en els fesols. L’Anto va apoderar-se de l’ampolla i abocà vi a tots quatre gots.

-Fan venir set, els llegums.

Ella en va beure un glopet i, amb els llavis humits, digué:

-Al poble, hi havia anys que en menjàvem tot l’hivern.

El seu home va replicar:

-Ara no som a l’hivern.

-Ja ho sé.

L’Ange va empassar-se la forquillada que acabava de posar-se a la boca i s’interessà:

-Teníeu terra vostra?

Li ho preguntava a ella, però el seu home li passà davant:

-Una mica…

La Sogues, que deixava el got, va precisar:

-Tres finquetes i una casa.

-Bé, no sé si se’n pot dir casa…

-Sempre valia més que això.

Va veure que el xicot tornava a mirar-se-la, però tot seguit desvià els ulls cap a l’Anto.

-Us ho vau vendre, en marxar?

-No. Mai no he estat partidari de vendre res, jo.

L’Ange va allargar la mà cap al vi, però no va aixecar el got de damunt la taula.

-Ho vau deixar arrendat, potser?

-Tampoc. No vull tenir embolics.

La Sogues va mirar cap al xicot, que ara s’atansava el got a la boca. Ella va fitar-los tots dos, i, quan l’Ange va haver begut, li preguntà:

-I tu no tens res?

El noi va deturar el gest, sorprès.

-Jo?

-No ets fill de pagès, també?

-El meu pare era un jornaler. Mai no va tenir res més que el vestit que duia al damunt.

Va reprendre la forquilla i, amb l’ajuda del pa, va trencar un tros de botifarra, mentre afegia:

-I me’n alegro.

Ella va adonar-se que el seu home arrugava el front, i observà que un dels fesols se li esmunyia per un costat de forquilla abans de desprendre’s per caure de nou al plat.

-Com? No ho havia sentit dir mai, això.

El xicot va mastegar el tros de botifarra que tenia entre dents, i ara la seva expressió també era seriosa, gairebé severa.

Potser no. Però és que, a mi, posseir em sembla una cosa immoral.

Hi va haver un silenci sobtat i dens fins que el seu home s’escurà vagament el coll abans d’estranyar-se en veu alta:

-Immoral? Què vols dir?

-Que si posseís alguna cosa em sentiria culpable.

L’Anto va reposar la forquilla sobre l’hule amb una expressió desconcertada.

-No ho entenc.

La Sogues va alçar els ulls del plat i gairebé va somriure.

-Jo, sí.

El seu pare va fer un moviment, sense mirar-la.

-Calla, tu.

36

ERA MILLOR ESTIMAR-TE: 1, ABANS.

 

Abans, era millor:

els oceans eren blaus,

del nítid cian dels mapes.

Les carreteres, serps;

les estrelles, maragdes;

la teua boca, robí, sucosa

del sabor de les magranes.

Abans encara no patien

les mansions de tenir xacres;

i encara no era pecat

devorar la poma amb ganes.

Abans, era més blanc:

era millor estimar-te.

 

ERA MILLOR ESTIMAR-TE

35

VENEDORS AMBULANTS (I ALTRES DELÍCIES DEL SUBURBI)

vendedores ambulantes

Venc finals. Els tinc de tots els colors: desgastats, amargants, totalment equivocats. Prejudiciosos, conseqüents, decisius. Venc finals, un per un, i els venc en una acurada edició de luxe, tancats en bosseta per a congelats i decorats amb una cinteta de ras de color roig (roig sang, per als que els càpiguen dubtes).

Venc finals per a desesperades, per a antics amors, per a antics somriures. Finals per a aquells que mai van saber dir adéu, i per a les coquetes de vàcua mirada. Finals de tinta falsa, d’eixa que torna a aparéixer al pas dels anys. Finals per als que no els agraden els finals, per als que han vist massa besos d’estació, per als que no volen fugir més. Per als que fugen i busquen trobar-se a ells mateixos.

Venc finals astuts, desmanyotats, dolorosos. Finals que et perseguiran tota la vida, finals que no saps perquè van arribar, finals que fan plorar de veure’ls. Tots suaus, o escarpats, o irritants de pell i pupil·les. De cabells. Finals que et mengen les ungles, finals que et furten el riure. Finals que no són finals, sinó coses deixades a mitges. Finals inexplicables. Finals que et fan mal. Finals del propi error.

Per últim, tinc la secció de finals per un euro, eixos que no importa endur-se’n. Venen en un paquetet de paper de regal; alguns, inclús enrotllats en un paper de kebap (enteneu-ho, total per un euro…). Tots fets a mà, a manassa. I monte ací la parada, senyors, perquè amb el pes de tants finals no puc caminar més.

34

SIRENA

sirena

Sempre es dutxava seguint el mateix ritual. Suaument. Començava pels pits generosos, sostenint-los sobre les seues mans, per dalt, per baix, fent cercles entorn a l’aureola. Primer l’esquerre, després el dret. Sempre, sempre igual. La cara, la panxa, els braços. La difícil i inexpugnable esquena, estirant bé les puntes dels dits per arribar-hi amb les vores de l’esponja. Les cuixes, els genolls, els turmells tatuats, les engonals. Els malucs rodons i perfectes, tan desitjables, tan suavetes. Els voltants del sexe. El dret i dolorós sexe amb el seu cabet, la seua pell, que llavava curosament. Els testicles, tots rasurats. El perineu.

Sempre s’acabava excitant, i solia masturbar-se en eixe punt, mentre deixava actuar el suavitzant en la seua mitja melena pèl-roja. No li agradava, perquè eixa no era la manera en què es masturbava una dona. Aquelles xiques tan morenes i perfectes, convulsionant de plaer al contacte d’un doll d’aigua. Tan pures, tan pures. Tan distintes a eixe híbrid que mai deixaria de ser. Llavors es llavava fortament la palma de les mans, els testicles, el penis, quasi amb violència. Amb ganes d’esborrar el passat. De que per fi fóra un clítoris, i ella puguera tindre fills, i ningú recordara mai que quan era un xiquet, es deia Marc i plorava per les nits somiant amb el seu príncep blau.

33

ELS DISSABTES, LES PROSTITUTES MATINEN MOLT PER A ESTAR DISPOSADES.

 

Enfront de ma casa viu una puta. És una dona jove i mulata, de carns lluentes i rodones, que viu a soles i rep als clients en sa pròpia casa. Li agrada matinar –a la manera en què matinen les putes, és a dir, a les 11 o 12 del matí els dies que més prompte- i obrir les cortines per a que la llum indirecta del dia que arriba als finestrals del segon pis d’un carreró de barri pobre inunde la seua sala d’estar, tan llunyana de aquelles sales mal pintades de la casa de poble on tota la seua família s’arremolinava per fer-se amb un tros de iuca que la iaia fregia de bon matí.

La veig estirar-se, ensenyant les cuixes desgastades, entre el seu pijama blanc i lleuger que deixa els pits lliures i les cames mostrant la pròpia lluentor primària, un parell de pisos baix del meu, davant la finestra que deixa oberta com a reclam de clients. Sempre el mateix: s’arreplega els rínxols en una cua, dalt del cap, neteja tot allò que ha quedat escampat de la nit anterior i, mentre es cou l’arròs i es fregeix el plàtan que acostuma a desdejunar, trau la caixa dels retrats i els neteja, un a un, la pols amb un drap que després subjecta amb les cuixes –les rodones i cotitzades cames- amb tal de tindre les mans lliures per a col·locar-los, amb un curós ordre genealògic, en la tauleta que hi ha baix de la finestra, on romandran fins que a això de mitja vesprada, quan els homes casats logren escapar-se i els solters s’avorrisquen de buscar sense èxit alguna cosa interessant a la tele, comencen a vindre a veure-la ballar les mateixes mans que ara col·loquen a la iaia al centre, al tiet José Antonio, a la cosina Altagracia, als bessons Julio César i Ramona, i a la senyora Francisca, una dona que s’està construint amb els diners que li envia una preciosa caseta vora el mar per a retirar-se a la jubilació amb la seua filla, periodista en Espanya, figure’s vosté quin orgull per a una mare.

32

AMIGA

 

Per a amagar-te al silenci

les foses de l’esperança,

tinc, amor, entre els llavis

entravessada una llança:

milers de boques trempades

que t’imaginen amb gana,

flor de card que, traïdora,

s’escola en la gola i l’arrapa.

Riu de saliva estèril,

calfred de la matinada,

perla del mut que, un dia,

pregonarà el que calla.

Llenç estel·lar de l’esquena,

dit que no toca i ràbia;

paraula que, per desitjosa,

gemega, de desesperada.

Per a amagar-te al silenci

el que ja no té mordassa,

tinc, al caliu del pit, solcs

amb la llavor socarrada.

Que vingueres, dits de pluja,

a fimbrar-me i avivar-la

demane, amant cautelosa,

covard i emmascarada.

Per a amagar-te al silenci

despertes, i es trenca la màgia:

em dius “amiga” i torna

el gebre a atordir-m’hi la flama.