Author: Pau

[Desembre 2004]

Aquell era el seu dia. Ho sabia. Baixava caminant pel carrer. El sol sortia. Es trobava bé. Per primer cop en molts mesos se sentia amb energia. El sol pujava i ell també. Aquell havia de ser el dia en què tot canviés. Havia estat molt deprimit. Molt. Ara ja era aigua passada. Havia pres una determinació: seria feliç. No necessitava ningú. Si ell no es cuidava, ningú no ho faria. Acabava de sortir de casa i no sabia on anava però això li era igual. Aquell era el seu dia.

S’havia passat la nit bevent sol a casa. Com totes les nits. Havia pensat moltes coses. Perquè havia estat tan fotut? Perquè havia esperat tant? No ho sabia. Només volia que tot canviés. I per fi havia arribat el dia.

Va recordar la seva dona. Havia estat casat durant tres anys. Que n’havia tret? Només mal de cap i cansament. Ara la seva dona no hi era. Feia un parell d’anys que se n’havia anat amb un altre. Amb ella s’havia emportat també el seu cor. Va recordar aquells ulls. Aquells maleïts ulls que canviaven de color. Del verd gloriós al marró depriment. Ell s’havia enfonsat per culpa d’ella. Allò no era just. Però ara ho recordava tot sense nostàlgies ni pors. El sol li cremava la cara i els ulls però ell es trobava ple de forces. “No te les vas endur totes”, va cridar-li a la seva dona dins el seu cervell.

                                                   *                 *                 *

[2004]

Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Feia estona que veia com queia el sol a través de la claraboia del sostre. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor. Ell sentia que era escriptor. Però mai havia escrit ni una paraula. Mai. Senzillament no havia trobat el moment de posar-se a escriure. No sentia la inspiració. Potser algun dia. Era un escriptor sense escriptura. Era trist que es perdés un geni tan gran com ell pel sol fet de no poder plasmar els seus pensaments per escrit. La seva dona sempre deia que ell era la millor persona que havia conegut mai. I també el millor escriptor. De fet segur que la seva dona no havia conegut mai a cap escriptor de veritat. Com ell. Ni a cap bona persona. Com ell. Això no importava. La seva dona ja no hi era. Havia marxat amb un altre. Probablement ja tenien un fill. I potser un restaurant i tot. Però no eren escriptors. Ni volien ser-ho.

Va treure el precinte de l’ampolla i es va servir un vodka amb suc ben carregat. Se’l va beure en tres glops, es va aixecar i es va asseure davant de l’ordinador. Ell volia ser com els grans: alcohòlic i escriptor. La primera condició era molt fàcil: Ja la tenia. Ell creia que la segona venia donada per la primera: qualsevol alcohòlic que fos capaç d’enllaçar un parell de frases amb cert sentit en estat d’embriaguesa era un bon escriptor. Va pensar en Bukowski, en Hemmingway, inclús en Poe i Kafka. Va somriure. Aquells desgraciats no li arribaven ni a la sola de la sabata. Ell era el millor escriptor de la història. Havia arribat el moment. L’hora de començar la seva primera obra magna havia arribat. Va començar a teclejar:

“Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor…”

[Novembre 2004]

“l’habitació era a les fosques.
hi vaig entrar ben tou,
ensopegant amb tot,
fins que vaig trobar aquell llit
decrèpit i brut i
m’hi vaig desplomar,
sense cap motivació aparent.

vaig procurar dormir
però
aquells roncs
em perseguien el cervell.
jo volia dormir i
ella no parava de roncar
[era la pitjor habitació que
he vist en tota la puta
vida]

no podia dormir i
ella feia aquells roncs tan i tan
sexis i
tenia la respiració tan excitada…

no podia més,
se’m va posar ben dura
em vaig regirar al llit
[sentia la respiració cada cop
més a prop]
ella roncava i
jo
no podia més.

m’hi vaig posar a sobre,
[ella dormia d’esquena al sostre]
li vaig fotre mà per entre les
calces i el seu cony es va anar obrint,
a poc
a poc, cada
cop més
humit.

ella que roncava,
jo que li vaig endinsar
el membre amb suavitat
per darrere.
es va obrir
com
per art de màgia

allò era gloriós

jo que empenyia,
ella que roncava i
remugava en
somnis.
jo bregava sense parar
cada cop
més
excitat i
ella també.

no podia
parar.
sentia com em venia i,
de cop,
va mig obrir els
ulls

i

es va començar a escórrer
allà,
a sota meu,
mentre dormia, respirava i
tenia
un orgasme
tot
a la vegada.

jo no podia més:
vaig esclatar dins seu,
omplint-la de plaer i
de tot el meu
amor.

s’havia escorregut endormiscada;

l’havia posseït

i,

per una vegada,

aquella vegada,

vaig saber que tenia poder,

i

em va importar una merda

si allò era una violació

o

un acte generós d’amor.”

[Octubre 2004]

S’estimaven molt. Havien estat sortint durant tres anys però ara ella havia de marxar. Era molt important per ella trobar el seu camí. Deia que amb la seva vida actual no es trobava còmoda. Ni realitzada. Havia de fer el pas definitiu i aquella feina d’infiltració que li havien ofert era perfecta. Ell no ho entenia però la deixava fer i la recolzava en tot. Ell l’estimava molt. I ella també. Separar-se durant l’estiu era un pur tràmit, segons li havia dit, però ell pensava que només amb el seu amor ella ja hauria de poder trobar el seu camí. Ell era feliç amb la seva relació. Ella també.

Les havien passat putes l’últim any. Una mort. Molts plors. Moltes nits sense son i molta son sense nit. Desgràcies, infidelitats, depressions… Però ho havien superat tot i la relació s’havia reforçat. Tant, que quan passessin aquells maleïts tres mesos anirien a viure junts. Se’n feia creus. Ell vivint amb una tia! L’estimava.

El moment que tant havien temut s’apropava. Anaven donant voltes pel poble. Només quedava trobar la casa on s’havia d’allotjar. Era a la vora de la platja. Envoltada de botigues per guiris i hippies.

Es van abraçar. I en aquella abraçada es van deixar l’ànima. Els hi feia mal tot. La nit anterior no havien dormit. Plorar i follar era tot el que havien tingut temps de fer. Es van dir que s’estimaven. Ella li va dir a ell que no tingués por, que només treballaria i estalviaria. Que no tenia dubtes sobre la relació i que ell era l’home de la seva vida. Que aquell noi amb qui havia de viure era company de feina i que ella creia en l’amor de veritat.

Ell va saber llavors que no la tornaria a veure.

Es van fer el petó més llarg des de feia mesos. Es van abraçar. Cap dels dos no podia separar-se. Però era pel seu bé, va pensar ell. I fent un gran esforç va marxar cap al cotxe.

Va sentir la necessitat de passar pel carreró de la platja. Per veure-la de lluny per última vegada i per no oblidar com arribar-hi quan hagués de recollir-la. Es va aturar davant la finestra de la cuina just al moment en què la seva dona entrava. També hi havia un paio. Estava fregint un entrecot per cada un. Ella se li va acostar per darrere, li va passar el braç per la cintura i va estirar el coll tot buscant-li la boca per fer-li un petó. Va ser llarg. És maco l’amor, va pensar.

Va agafar la carretera comarcal que l’havia de dur fins a l’autopista. No volia entendre res. De fet no calia fer res. Ja s’encarregava en Blake de cridar-li a l’orella tot allò que li estava passant pel cap.

Havia aconseguit complir la seva promesa: la seva dona seria feliç.

I tot plegat, per tornar a començar.

Per última vegada.

Va fer una darrera mirada a la pila de caixes i paquets que ja havia embalat. Li semblava mentida la quantitat de merda que es podia arribar a acumular amb els anys. I això que ell no era un col·leccionista de res: no comprava llibres, ni música, ni pel·lícules… i tot i així, en els últims cinc anys, havia acumulat un total de dues maletes grans a vessar, deu caixes de cartró, un parell de guitarres amb amplificador i una televisió de trenta-dues polzades.

Es va adonar en aquell moment que la seva vida es podia dividir en cicles d’uns cinc anys. Tenia la sensació que, tot i sense ser canvis forçats, cada lustre s’enfrontava a una gran revolució que el sacsejava i el deixava baldat. A més a més, gairebé tots aquests canvis eren sempre basats en el moviment. Anar d’un lloc a l’altre i canviar de residència era la norma. Com si un canvi de lloc hagués de reportar un canvi real. Tot i haver entès que no era pas així, la vida el duia a moure’s en intervals de cinc anys, tan exactes que l’aclaparaven. No totes aquelles decisions havien sigut bones. Molts d’aquells canvis no li havien aportat res de res però tampoc se’n penedia. Cap havia acabat sent desastrós. Sempre li havia semblat millor provar de canviar encara que fos a pitjor que no pas quedar-se quiet sense arriscar mai per res i queixar-se constantment de tot. Com havia fet tantes vegades feia quinze anys.

Com feia gairebé tothom.

La pluja repicava els vidres de la casa. Una casa que esperava, buida, als nous inquilins. Mirant per aquella finestra que l’havia acompanyat durant els últims temps va recordar el seu primer dia a l’illa. Només baixar del ferry es va adonar que aquell lloc tenia quelcom especial. Era hivern i feia fred i, tot i ser vora el mar, nevava. Però la neu no queia, quedava suspesa a l’aire i pujava i baixava i tornava a pujar. En aquells moments, encara amb vint-i-set anys, aquella neu que flotava li semblava la metàfora més perfecta de la seva vida. La pluja que ara veia caure a través de la finestra, però, ho feia amb un aplom i una precisió que no havia vist mai.

I tot plegat, per tornar a començar.

Per última vegada.

O potser no.

Recordava estar amagat a sota del llit amb la caputxa del xandall posada. Des d’allà podia veure el vaixell pirata dels clics i el tambor de cartró ple de peces de Tente. Passava les hores allà sota jugant a la Game Boy amb el Light Master, els auriculars posats i la música del Double Dragon a tot volum. També recordava que, tot i els auriculars i la caputxa, podia escoltar-ho tot amb claredat. La por no desapareixia. Sabia que acabaria plorant. Hi havia dies que podia aguantar molt i d’altres poc. Però al final, sempre acabava somicant.

A vegades, després de tanta tensió, es quedava adormit. Un cop es va despertar dins el llit i el Petit Príncep ja era de tornada a l’Asteroide B612. Tocava canviar la cara del cassette. Recordava mirar per sobre dels llençols cap a l’escriptori i veure tot tipus de formes estranyes en la foscor. Aquell dia va decidir posar el Castell de Grayskull de cara la paret perquè aquells ulls el miraven i a ell no li agradava que ningú el vigilés.

Però la majoria de vegades no s’adormia. Romania allà sota el llit fins que passava tot, s’havien acabat les piles i la música del Double Dragon sonava com si fos la d’un capítol dels Altres Límits. Llavors sempre agafava el seu llibre preferit de la seva col·lecció de tria la teva aventura i el llegia i rellegia.

Recordava aquella vegada que va fer el cor fort i va arribar fins a l’altra banda del passadís. Allà, aturat i aguantant la respiració, podia sentir com roncaven.

Aquella nit va tornar pel passadís cap al llit sense córrer. Per primera vegada. Conscient de què mai no el podrien atrapar.

Ja no recordava res més.

Mentre la noia del tatuatge de Rancid baixava al soterrani a buscar una mica de maria que encara tenia assecant, l’E es va aixecar, va posar l’agulla a l’últim tema i va obrir una altra cervesa. La noia amb la samarreta dels Gallows era de peu mirant els vinils un per un, sense dir res, com esperant trobar quelcom molt més interessant del que hi havia. De moment s’havia aturat en un parell d’àlbums dels Circle Jerks, un de Samiam i en el Minx de Leatherface, que sempre vestia molt. La resta no valia pas per res. Des que s’havien conegut feia un parell d’hores al concert, poc que havien parlat. No calia.

L’E va tornar a seure a terra, va fer un glop a la cervesa i es va disposar a escoltar la seva cançó preferida. Després de la intro amb el baix saturat i desafinat entrava la guitarra estrident tan típica del grup i, poc després, la veu trencada cridant aquella lletra plena de sentiment i significat.

La noia del tatuatge de Rancid va tornar a entrar a l’habitació amb la maria a una mà i un cendrer a l’altre, va apagar la llum i es va asseure al seu costat tot fent headbanging al ritme de la cançó. La de la samarreta dels Gallows seguia passant els àlbums un per un tot i que gairebé no s’hi veia a la llum de l’espelma.

La cançó pujava la intensitat fins a arribar a aquell final tan sorollós. Un soroll gloriós i eixordador que durava exactament vuit minuts sense parar. El baix es tornava boig amunt i avall buscant l’harmonia amb la vuitena sostinguda per la guitarra. En una altra època l’E estaria explicant a les noies la grandiositat d’aquell disc. Tot el que havia significat a la història de la música. Com l’havien enregistrat en directe i sense claqueta, com havia de ser. Però ara no s’hi veia. Senzillament ja no tenia esma per aquestes coses. La noia del tatuatge de Rancid li va passar el porro i l’E va fer un glop i una calada. Encara sense dir res. Amb tot aquell soroll envaint l’habitació.

Després, la calma.

L’agulla havia tornat al seu lloc i tots tres seguien asseguts a terra, l’un al costat de l’altre. Entregats a la cervesa, a la maria i a un silenci que els abraçava en la foscor. Cap dels tres sentia la necessitat de dir res.

Al cap d’una estona, l’E es va aixecar, es va posar la dessuadora dels Germs i va marxar sense despedir-se. No calia. Va seguir caminant a poc a poc sota la llum de les faroles, com un personatge qualsevol d’una cançó qualsevol de Jawbreaker.

Anys més tard, l’E explicaria que mai més s’havia arribat a sentir tan viu com aquella nit baixant pel carreró tot taral·lejant Kiss The Bottle.

El dia que la K es va trobar l’E amb les mans lligades al capçal del llit, en pilotes i només amb la llum de sal vermella encesa, no va dir res. No va cridar, ni va llençar cap objecte contra la paret. Ni tan sols va anar cap al lavabo per descobrir qui era la noia que hi havia amagada. Es va apropar a la tauleta de nit per recollir el seu volum d’Une saison en enfer de Rimbaud i es va dirigir cap a l’ascensor amb el seu posat de Neal Cassady en hores baixes. Encara va donar un últim cop d’ull a l’estampa: la bena que tapava els ulls del seu xicot no era la típica bena de color negre comprada a qualsevol botiga d’articles eròtics. Era una bena de color blanc de la seva farmaciola. Ell ni se n’havia adonat. Encara somreia.

En obrir la porta del carrer la tramuntana gairebé li va fer caure el llibre a terra. “Així és com acaba tot”, va pensar. Tot plegat li semblava molt poc poètic. Va imaginar com hagués sigut la reacció dels seus ídols. “Si Hemmingway s’hagués trobat en la mateixa situació, li hauria cardat quatre trets”, va remugar. Però en el fons sabia que probablement hagués estat massa alcoholitzat com per arribar a casa en primer lloc. O, un cop vist el panorama, hagués tirat cap a Sant Sebastià a beure reserva i menjar txuletons de 40 el quilo.

Es va refugiar del vent al bar de la cantonada. Tenien la calefacció tan alta que se li van entelar les ulleres de pasta. Les va netejar amb un tovalló i va demanar un cafè sol i una aigua amb gas. Va mirar l’iPhone i va veure que havia rebut un whatsapp: “Busca’t algú altre que estigui a la teva alçada. Jo no et puc salvar. Ni tan sols em puc salvar a mi mateix.”

Va anar cap al cotxe i va pensar que, amb aquella tramuntana horrorosa, seria millor conduir per la carretera vella. Quan era a mig camí va sentir un soroll terrible i va frenar en sec, just a temps per veure com un arbre queia a sobre el cotxe, entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver-li rebentat el crani. Però va caure al capó.

Un cop va haver trucat a la grua, es va tornar a asseure al seient del conductor a esperar-la. La tramuntana xiulava entre els vidres trencats. Va encendre la llum del mòbil, va agafar la seva llibreta de la bossa i va escriure el seu primer poema.

Un dia va trobar una llibreta petita que feia anys havia fet servir per escriure alguns dels seus poemes. Va haver-hi una època en què pensava que un escriptor havia d’escriure a mà, marcant cada lletra contra el paper amb força. Era el temps en què creia que la poesia existia. A la primera pàgina va llegir el següent:

“escric:

… amb la seguretat de
saber que
no hi ha
res més.

… amb la tranquil·litat de
tenir
la nevera plena
[de 84 cerveses]
i la panxa també
[d’arròs i
semen no expulsat]

… amb la certesa
de saber que
l’estufa
barboteja
querosè: n’escup
suficient
per a cremar-me
els ulls però
insuficient per sufocar-me
l’ansietat d’entendre
que encara no he
escrit
ni un bon
poema i

l’angoixa
de saber
que aquest tampoc
ho és.

… amb l’alleujament
d’haver estat llegint
contes
de Poe; i,
per tant,
saber que no és
tan difícil.

… amb la certesa de no tenir
calces al cap des de fa mesos.

… sabent que no sóc l’únic incapaç
de fer
allò que proclama.

… amb la tranquil·litat
d’entendre
que ningú
crea
un bon poema
abans dels 57
anys; abans
de descobrir que
pateix
un càncer; abans
d’haver estat
apunyalat
5 vegades; abans
d’haver
vist a
Déu o
alguna de
les seves imitacions
mentre feia
l’amor sobre una
taula de ruleta
[francesa]

… amb la seguretat que
crea
el fet d’acceptar que
estic sol.”

Va somriure. Era una llibreta d’aquella època introspectiva en què tot el que era important per ell eren els seus sentiments, per molt falsos i forçats que fossin. Devorava volums de poesia i tant li feia que l’autor hagués sigut assassinat cent anys enrere en una guerra civil o que fos un alcohòlic frustrat. Sempre que la poesia li sembles prou real, tota la resta li era ben igual. Pensava que aquella era la vida que volia, que d’alguna manera podria plasmar tot el que sentia en aquells poemes i que això el salvaria. Però mai va ser així. Va omplir llibretes i més llibretes amb el que ell considerava que eren poemes. Bastes imitacions d’allò que llegia d’altres autors. Filtrava totes aquelles sensacions que les lectures li produïen i les traslladava a la seva pròpia escriptura. Però no funcionava. Per a què les paraules quedessin marcades no era suficient amb prémer el bolígraf amb totes les seves forces. Requeria quelcom més. Calia saber escriure.

“Perdre una dona,
beure
més
del compte
o
trencar
una guitarra.

creure que pots,
no
creure res
o
simplement
plorar.

ballar amb la
lluna,
posar-te una
samarreta de
Black Flag
o
espantar la
gent.

res no és tan
important
com
entendre.

observar les
parets
no és
tan dolent
si pots veure la
porta també.”

Per sort, havien passat vuit anys i havia deixat d’escriure.