I dins l’aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l’Alba es va sentir com estirada per la puixança d’un moviment interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície, però ella lluità enèrgicament i amb tot el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven la calma habitual del toll, i bracejà amb esforç per atansar-se a l’indret on havia vist desaparèixer en Dídac.
Una altra commoció de l’aigua, més intensa, l’apartà de la riba sense vèncer-la, car ella li oposà tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i, per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la, s’enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven el noi.
I sense tocar terra, ara en una aigua que tornava a encalmar-se sobtadament, va arrencar en Dídac de les plantes grimpaires, entre els circells de les quals d’altres infants havien trobat la mort, i, sense que ell li donés cap feina, puix que havia perdut el coneixement, va arrossegar-lo amb una mà, mentre l’altra i les cames obrien un solc cap a la superfície, on la respiració continguda va explotar-li, com una bombolla que es forada, abans de continuar nedant fins on la riba baixava a nivell de l’aigua.
En enfilar-s’hi i hissar-hi el cos exànime del noi, encara va tenir temps de veure com el núvol d’aparells desapareixia per l’horitzó de llevant.
I, sense entretenir-se, l’Alba va ajeure en Dídac de bocons sobre l’herba del marge, va fer-li treure tanta aigua com pogué, el girà de cara enlaire en comprovar que encara no donava senyals de vida i enfonsà la boca entre els seus llavis per tal de passar-li l’aire dels propis pulmons fins que el noi parpellejà i es va moure, com si aquella boca estranya li fes nosa.
Va treure-li la roba xopa perquè el sol eixugués el seu cos, va friccionar-lo encara, tota abocada al seu damunt, i només llavors, quan ell ja es recobrava, se li acudí d’estranyar-se que els dos nois que l’havien empès no haguessin acudit.