Month: October 2014

42

  By
And in the water, when she had already swam to the depths, Alba felt as though she was pulled by the strength of an internal movement that wanted to take her back to the surface, but she fought vigorously. With all of her knuckles against the waves and the swirls that altered the usual calm of the pond, she threw her arms out with effort to the place where she’d seen Dídac disappear.
​Another commotion in the water, more intense, separated her from the bank without overpowering her, as she opposed all her will and resources of her distress. Beneath the vortex that she was about to conquer, she still sank and swam to the plants that imprisoned the boy.
And without touching the ground, in water that now was suddenly calm again, she pulled Dídac from the scrambling plants, among the tendrils from where other children had found death, and, without him giving any trouble, since he had lost consciousness, she dragged him with one hand, while the other and her legs opened a hole to the surface, where her bated breath exploded, like a bubble that has been pierced, before continuing to swim to where the river shallowed out.
As she climbed and hoisted the boy’s lifeless body, she still had time to see how the clouds of devices disappeared over the horizon to the east.
And, without entertaining herself, Alba lay down in Dídac on the edge of the grass, she removed as much water as she could, she turned his face upwards to see if he gave any signs of life, she sunk her mouth between his lips in order to pass air through his lungs until the boy blinked and moved, as if her mouth had bothered him.
She pulled his wet clothes off so the sun could dry his body. It was only when he recovered that he realised that the boys who had pushed him had gone.

42

  By

I dins l’aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l’Alba es va sentir com estirada per la puixança d’un moviment interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície, però ella lluità enèrgicament i amb tot el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven la calma habitual del toll, i bracejà amb esforç per atansar-se a l’indret on havia vist desaparèixer en Dídac.

Una altra commoció de l’aigua, més intensa, l’apartà de la riba sense vèncer-la, car ella li oposà tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i, per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la, s’enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven el noi.

I sense tocar terra, ara en una aigua que tornava a encalmar-se sobtadament, va arrencar en Dídac de les plantes grimpaires, entre els circells de les quals d’altres infants havien trobat la mort, i, sense que ell li donés cap feina, puix que havia perdut el coneixement, va arrossegar-lo amb una mà, mentre l’altra i les cames obrien un solc cap a la superfície, on la respiració continguda va explotar-li, com una bombolla que es forada, abans de continuar nedant fins on la riba baixava a nivell de l’aigua.

En enfilar-s’hi i hissar-hi el cos exànime del noi, encara va tenir temps de veure com el núvol d’aparells desapareixia per l’horitzó de llevant.

I, sense entretenir-se, l’Alba va ajeure en Dídac de bocons sobre l’herba del marge, va fer-li treure tanta aigua com pogué, el girà de cara enlaire en comprovar que encara no donava senyals de vida i enfonsà la boca entre els seus llavis per tal de passar-li l’aire dels propis pulmons fins que el noi parpellejà i es va moure, com si aquella boca estranya li fes nosa.

Va treure-li la roba xopa perquè el sol eixugués el seu cos, va friccionar-lo encara, tota abocada al seu damunt, i només llavors, quan ell ja es recobrava, se li acudí d’estranyar-se que els dos nois que l’havien empès no haguessin acudit.

41

  By

Nou ja priyé. Nou ja fenmé zyé. Nou ja mèt jounou a tè pou priyé. Nou ja mandé Bondyé padon. Nou ja mandé Bondyé ka pou nou fè. Nou ja sizé an nwasè pou chèché on solisyon. Nou ja kriyé fanmi. Nou ja ay vwè zanmi. Nou ja mandé vwazen ka i ka di. Nou ja ay adan réinyon pou kontré plis moun. Nou ja palé é kouté lidé a tout moun. Nou ja ay adan boutik pou achté liv. Nou ja li onlo. Nou ja médité. Nou ja aprann padoné. oubliyé. Oben sonjé sa ki fèt mé pa kolé. Nou ja kolè osi. Nou ja goumé é nou ja pran bon kou. Nou fouté bon kabèch osi. Nou ja tonbé. Lè nou koumansé rilévé, jounou a tè, nou priyé ankò.

Lè kò an mou té ka koulé. Lè nou éséyé kriyé, nou pa fè pon son. A lantou nou sé dlo, sé dlo tousèl ki a lantou nou. Nou tann dézòd a kò an nou ki té ka éséyé ritouné gadé syèl. Bra an nou, janm an nou ki té ka dansé san mizik. Nou pa tann vwa an nou. Lè nou té ka kriyé anba dlo a. Pon moun pa tann nou.

anba dlo a

41

  By

Hon hade vandrat i flera dagar genom dessa skogar och berg. I början hade allt sett annorlunda ut, men nu började allt se likadant ut. Samma växter, samma träd, samma himmel. Men hon njöt av att äntligen få vara i naturen. Efter all tid så var det underbart att få vara utomhus och andas frisk, luft. Långt borta var sjukhuset och dess unkna doft.

Hon visste inte helt vart hon var på väg, men med hjälp av kartan och kompasset hittade hon vägen någorlunda. Hans moster hade hjälpt henne med att visa vilket område han var i. Men resten var upp till henne själv. Hoppet var fortfarande med henne, hon visste att hon skulle hitta honom här.

Älven rann nära henne; även om hon inte kunde se den så kunde hon höra dess porlande. Hon hade gått bredvid den under hennes vandring. De få gånger hon hade avvikit, hade hon alltid komma tillbaka till den. Att kunna dricka rent vatten direkt ur en älv var inte bara en lyx, utan också en nödvändighet.

Efter några timmars till vandrande upp i skogen, vandrade hon tillbaks mot ån för att fylla på sin flaska. Hon satte sig ner på huk och passade på att skölja av ansiktet med det kalla vattnet. Vattnet fick henne att vakna och klarna till. Hon torkade ansiktet med sin halsduk och knöt den runt sin ryggsäck för att torka. Plötsligt kände hon sig iakttagen. Hon tittade upp och såg hon honom framför sig, på andra sidan av ån. Han stod med ett metspö i handen och tittade på henne med stora ögon. Äntligen hade hon hittat honom.

41

  By

Madre

Un zapato abandonado bajo la lluvia era todo lo que había quedado en la calle tras el paso de las fiestas populares. Un zapato de mujer adornado con una flor de tela sobre la puntera, tumbado y sucio como si la dueña hubiera corrido por el barro provocado por una tormenta que acababa de estallar y lo hubiera perdido en su marcha. Como un personaje de cuento con inciertos valores morales. Una sola gota de sangre se alojaba en su interior, derramada lo largo de la plantilla, testigo de que el olvido del zapato no había sido un accidente jovial.

–¡Zorra mentirosa! –la bofetada había resonado por la plaza casi con la misma intensidad que el insulto, escupido con rabia por un iracundo muchacho.

Víctor echó a correr hacia ellos.

–¡Ocho meses! Y ahora resulta que eres una zorra… ¡lesbiana de mierda!

Las últimas palabras obraron un cambio radical en el gesto de la muchacha y Víctor frenó en seco, a apenas un par de zancadas de distancia de la pareja, alrededor de la cual se empezó a congregar un corrillo de gente. En ese momento, como si los fenómenos atmosféricos hubieran querido dotar el momento de un dramatismo especial, empezó a caer un aguacero sin apenas preaviso.

La chica, cuyo estado de ebriedad no era tan acusado como el de su compañero, se retiró algo de sangre de la cara tras haberse mordido el labio con el golpe y alzó una pierna levemente para dejar el zapato deslizarse por el empeine. Con un movimiento extremadamente rápido y seco le propinó un fuerte, y a juzgar por el alarido sordo del receptor, doloroso rodillazo en la entrepierna.

–¿Qué…?

–¿Pero no estaban saliendo?

–No, ¡qué va! Si lo dejó hace unos días…

–Bueno, tampoco creo yo que sea como para…

–… por una chica.

–Oh.

–Espera, ¿cómo dices?

–Como lo oyes.

–Vaya…

Víctor oyó la conversación de boca de un trío de chicas que pasaron por su lado, se acercaron a la pareja, agarraron a la muchacha por los brazos y se la llevaron cojeando con su pie desnudo. La agrupación se disolvió entre gritos, risas y carreras para resguardarse, pero él permaneció bajo la lluvia unos minutos más y se acercó al chico, que seguía arrodillado en el suelo respirando de forma entrecortada.

–Por lo menos sabes que es lo que te ha pateado el único problema que tiene contigo.

–Gilipollas.

–Venga, que te ayudo, te estás empapando.

–Gracias.

41

  By

‘Mecanoscrit del segon origen’

L’Alba, una noia de catorze anys, verge I bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:

– Què us ha fet?

I ells li van contestar:

– No el volem amb nosaltres, perquè és negre.

– I si s’ofega?

I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.

I aleshores, quan l’Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l’aigua sense ni treure’s la roba, puix que només duia uns shorts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s’anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:

– Mireu!

Tots tres van poder veure una gran formació d’aparells que s’atansava remorosament de la llunyania, i n’hi havia tants que cobrien l’horitzó. L’altre noi va dir:

– Són platets voladors, tu!

I l’Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l’aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l’aigua, darrera els nois, que s’havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:

– Guaita com brillen! Semblen de foc!

41

  By

‘Mecanoscrit del segon origen’:

Alba, a fourteen year old girl, virgin and brunette, was coming back from her house’s orchard with a basket full of ‘coll de dama‘ black figs when she stopped to scold two boys for beating another boy, pushing him towards the weir. She said:

“What did he do?”

And they answered, “We don’t want him with us because he’s black.”

“And what happens if he drowns?”

And they shrugged their shoulders, because they were two boys, grown in a ruthless environment, full of prejudices.

And then, when Alba had already left the basket to plunge into the water without removing her clothes, since she was only wearing shorts and a blouse on her skin, the sky and the earth began to vibrate with a kind of deaf trepidation that was accentuating, and one of the boys who had raised his head said:

“Look!”

All three saw an apparatus forming and approaching from the distance, and there were so many that covered the horizon. The other boy said:

“They’re flying saucers, man!”

And Alba looked still for a moment at the strange flat oval objects that advanced hastily towards the town, while the earth and the air trembled and the noise grew, but she thought back to her neighbour Margarita’s boy, Dídac, who had disappeared into the depths of the weir, and she dived into the water, behind the boys, who had completely forgotten about what they were doing, and who now said:

“Look at  them shine! They look like fire!”

40

  By

Maché. Touléjou, mwen ka maché. Mwen ja pèd onlo fwa an ti péyi a yo la. Mwen ja maché jis tan pyé an mwen fè mwen mal. Mwen ja touné viré an tout ti lari ki ni koté ti kaz la. Mwen ja fè lantou a bou a moun la. Mwen ja pran on kaw pou ay gadé pli lwen ka ki ni. Mwen ja gadé moun ka maché. Yo paka pèd kon mwen. Yo pa ka vansé san menm savé ki koté yo ka alé, mé mwen sé maché mwen ka maché.

Mwen ka maché pas mwen pé pa rété sizé an ti kaz san fè ayen. Mwen pa gen sav sa mwen ka fè la, poukisa sé an ti péyi lasa mwen rivé, konbyen tan mwen ké rété la é mwen pa anvi pozé mwen twòp kessyon alò mwen ka maché. Mwen ka gadé moun ka viv vi a yo san pozé twòp kessyon. Yo kay travay, yo kay fè kous, yo kay bwè.

Bwè la. Sé on biten mwen vwè tousuit. Apa ti bwè sé moun la ka bwè mézanmi! Yo di gwadloupéen ka bwè onlo ronm, yo ka bwè chanpagn. Yo di sé gwadloupéen ki ka bwè plis chanpagn asi la tè mé ès yo ja gadé ki moun ki ka bwè plis byè? Ki moun ki ka bwè plis wiski?

Lè lannuit tonbé, yo ka maché kon zonbi. Yo ka bigidi. Yo ka apiyé an poto. Yo las. Bwè la. Bwè la ka fè moun pèd chimen a kaz a yo. Mwen paka pès lannuit. Mwen maché lannuit on fwa é zonbi baré mwen an chimen la. Yo té ka palé fò, yo té ka hélé an mwé. Bwè la fè yo maché an mitan a lat-ri a moun la pou fè loto klaksoné. Lannuit sé yenki dézòd an lari a yo la. Mwen doubout dèyè finèt an mwen ka gadé dézòd bwè la ka fè é mwen pé pa soti. Janm an mwen pé pa rété an plas. Sé maché an ka maché an ti kaz la.

40

  By

Kepa awoke. He had not realised that he had fallen asleep. Something in the room had changed. He lifted himself up into a sitting position and stretched. Then, cotton mouthed and groggy, he reached for the glass of water. When he had drunk his fill, he kept the glass in his hand, moved the laptop, which was still on the bed, threw back the covers and stood up. He immediately fell over.

Shit.

The glass fell from his grip and rolled across the floor. Kepa watched it softly rumble away, and heard the gentle clink when it finally reached the far wall. And that was when he saw her. There, a handspan from where the glass had settled, she stood, her ebony body curved and mottled. She looked at him, glowing, and he heard that voice again.

Kepa, you’re home.

Still lying prone on the floor, he grinned in delight.

Bianca? Bianca?!

Pulling himself by his elbows, he made his way to her. Home? Yes, this must be home. He would think about what that meant later. They had been apart so long. What had happened to her? Would she remember him? Would she forgive him for losing her? Surely she knew why, surely. With growing anxiety, he dragged his body to her. When he reached the wall, he drew himself up alongside her and sat up. She did not reach out, but she did not withdraw either. There was hope yet.