Day: April 25, 2014

15

  By

[Novembre 2004]

“l’habitació era a les fosques.
hi vaig entrar ben tou,
ensopegant amb tot,
fins que vaig trobar aquell llit
decrèpit i brut i
m’hi vaig desplomar,
sense cap motivació aparent.

vaig procurar dormir
però
aquells roncs
em perseguien el cervell.
jo volia dormir i
ella no parava de roncar
[era la pitjor habitació que
he vist en tota la puta
vida]

no podia dormir i
ella feia aquells roncs tan i tan
sexis i
tenia la respiració tan excitada…

no podia més,
se’m va posar ben dura
em vaig regirar al llit
[sentia la respiració cada cop
més a prop]
ella roncava i
jo
no podia més.

m’hi vaig posar a sobre,
[ella dormia d’esquena al sostre]
li vaig fotre mà per entre les
calces i el seu cony es va anar obrint,
a poc
a poc, cada
cop més
humit.

ella que roncava,
jo que li vaig endinsar
el membre amb suavitat
per darrere.
es va obrir
com
per art de màgia

allò era gloriós

jo que empenyia,
ella que roncava i
remugava en
somnis.
jo bregava sense parar
cada cop
més
excitat i
ella també.

no podia
parar.
sentia com em venia i,
de cop,
va mig obrir els
ulls

i

es va començar a escórrer
allà,
a sota meu,
mentre dormia, respirava i
tenia
un orgasme
tot
a la vegada.

jo no podia més:
vaig esclatar dins seu,
omplint-la de plaer i
de tot el meu
amor.

s’havia escorregut endormiscada;

l’havia posseït

i,

per una vegada,

aquella vegada,

vaig saber que tenia poder,

i

em va importar una merda

si allò era una violació

o

un acte generós d’amor.”

15.

  By

Hon öppnade bildörren och steg ut i kylan. Vinden ven kall i hennes ansikte, snön fall sakta. Hon tittade upp mot den gråa sjukhusbyggnaden; hur många gånger hon än kom hit så såg alltid byggnaden lika kall och ovälkomnande ut. Att det var den här byggnaden som var hennes dotters tillfälliga hem, det skulle hon aldrig vänja sig vid.

Hon gick med långa, snabba steg mot ingången med hennes blick mot marken. Hennes grå kappa fladdrade i vinden och hon drog sin röda skarf närmare halsen. Dörrarna gled upp när hon närmare sig; inuti gick sjuksköterskorna och doktorerna fram och tillbaks, halvspringandes som vanligt. Patienter och deras närmaste satt på bänkarna utmed väggarna- var det någonsin någon som log här tänkte hon för sig själv. Hennes fötter gick som på egen hand, de kunde vägen utantill.

Tillslut var hon framme i salen där hennes lilla flicka log.

– ‘Hej gumman’ sa hon och satte sig i stolen bredvid sängen. I början hade hon känt sig dum när hon pratade med henne men nu hade hon vant sig vid att inte få något svar och ingen reaktion.

– ‘Jag vet att det har varit ett tag sedan jag var här sist och jag är ledsen för att det har tagit sådan tid. Hade jag kunnat så hade jag varit här oftare men det är inte alltid så lätt…’.

Hon fingrade försiktigt på bandaget på hennes panna, som ännu en gång satt där. Hon hade vant sig vid att tvätta sår, sätta på bandage och använda smink till at dölja vad som kundes. Ibland gick det dagar då hon visste att hon inte kunde gå ut, då hon stannade inne i deras sovrum och sov. I början hade det känts som en fängelsecell men nu började det bli dit hon flydde.

– ‘Ja, det ser illa ut men den här gången så gav han mig rosor efteråt. Jag tror faktiskt att han ångrar sig även om… Han kanske inte visar det men jag vet att han ångrar sig… Jag vet att han kommer sluta och bli som han en gång var. Jag vet att du kanske inte tror mig, men hursomhelst så nu pratar vi om något annat…’.

Samtidigt som hon sa det så var det något på golvet som glittrade till. Hon böjde sig ner för att se vad det var. En bit metall, silvrig och kall. Hon tog upp den och tittade på den i sin hand. Stor som en femkrona med en len framsida men en skrovlig baksida. Det var något litet graverat på den. Hon förde det närmare ansiktet för att se bättre. Var det ett F? Hon tittade på sin bleka dotter och sedan tillbaks på saken i sin hand. F som i farmen.

– ‘Farmen’ sa hon och tittade på sin dotter. ‘Är det deras fel att du är här? Vad har dem, var har du gjort?’

15

  By

Fuxida. Primeira parte

Roel detívose diante dun coche en concreto, non era unha escolla ao chou. O ruído dun camión do lixo rompeu o silencio da noite nalgunha das rúas paralelas. Roel asegurouse de que non o vía ninguén, arrimouse á porta dianteira e meteu polo espazo entre o vidro e a goma unha lámina estreita e ríxida, de metal, que levaba agochada baixo a zamarra. Apertou cara abaixo con forza e o vello sistema de apertura cedeu, levantouse o pasador, a porta estaba aberta. Roel sentou e tentou mover o volante, rompeu o sistema de bloqueo e manipulou para arrincar o motor.

Roel acelerou, pisou embrague, cambio, primeira, acelerador, embrague, cambio, segunda, acelerador, embrague, cambio, terceira, acelerador, embrague e abandonou con velocidade, en cuarta, o Eixample. Dirixiuse á comisaría do carrer Noguer. Detivo o coche sen aparcalo a uns trinta metros da porta, limitouse a agardar dentro do Alfa Romeo vermello, agarrábase coas dúas mans ao volante, con forza, como se o volante fose unha áncora que o mantiña en tensión, alerta, até que chegase o intre axeitado. Era madrugada e case non había tráfico. Tampouco lle importaba moito se había testemuñas ou non.

Despois de liberar a súa ira pasaría polo carrer Mallorca, onde Marta escoitaba música, soñaba con illas gregas e unha fuxida inmediata, no piso franco que non se decidía a abandonar. Sería unha sorpresa, non había tempo para chamadas de cortesía, falar do tempo que había que non se vían e moito menos para negociar ou falar sobre o modo axeitado para saír da cidade. Roel sabía que entraría no piso, recollería á moza e marcharían de Barcelona, sen descanso, cara ao Segriá, na procura de quen se facía chamar Mireia Mainer.

O primeiro que recoñeceu na escuridade foron os uniformes verdes, despois as persoas. Os axentes Camps e Badié saían da comisaría. Foi o intre en que o volante recuperou a súa función no mecanismo do vehículo. Camps e Badié cruzaban a rúa e conversaban, escoitaron o ruído súpeto dun motor que se lles viña enriba. Pero non tiveron tempo de reaccionar. O coche golpeou as pernas de Badié e o seu torso cedeu, inclinouse con forza e a cabeza bateu mortalmente contra o capó. O coche pasou por riba de Camps producíndolle excoriacións, equimose, esfoladuras, desprendemento de partes brandas. Tamén morreu, Roel imaxinouno, non tiña tempo de pararse a comprobar o resultado da súa ira.

 

15

  By
“We are unfashioned creatures, but half made up,
if one wiser, better, dearer than ourselves
– such a friend ought to be –
do not lend his aid to perfectionate our weak and faulty natures”.
Mary Shelley. The Last Man

Shelley estaba en lo cierto cuando hablaba de la necesidad del ser humano de un compañero, un alma gemela. Pero lo que ella nunca le dijo al mundo fue por qué es tan difícil hallar esa conexión, esa unión entre dos almas que todos aspiramos a encontrar, ni por qué es siempre tan corta, tan etérea.

Mientras la llevo acompaño a la ciudad en la barra de mi bicicleta, puedo sentir su cuerpo temblando bajo su vestido de verano. Sus dedos se apoyan en el manillar, a apenas un centímetro de los míos, tamborileando al ritmo de una melodía que también susurra en secreto. No hablamos, pero ambos sabemos que no hace falta.

Sonreímos sin vernos las caras, sabiendo de alguna manera que la otra persona sonríe; coincidencia o conexión, realmente no tiene importancia. Cuando se baja de la bicicleta, casi en el centro de la ciudad, dejándola tan cerca de su destino como he podido convencerla, aquella chica sonríe un instante y trata de decir algo. Los dos nos sonreímos de nuevo y supongo que nuestras caras, siguiendo una tradición repetida miles y miles de veces por nuestra raza, adquieren el tono rojizo del amor adolescente. Su cara cambia aun una última vez, y luego abre su bolso para alcanzar algo, tal vez su teléfono móvil.

Nunca lo vimos venir. Como salido de la nada, el furgón aparece en la escena y se la lleva por delante, haciéndola desaparecer de mi vista. El chillido de los neumáticos al derrapar suena como un millar de personas gritando al mismo tiempo, clavándose en lo más profundo de mis oídos. Durante quince segundos no consigo entender lo que acaba de suceder.

Es suficiente tiempo para que los ocupantes del furgón, siguiendo una especie de ritual ensayado y representado cientos de veces, completen la sencilla tarea de esposarme e introducirme en la parte trasera del furgón, no sin antes recoger el cuerpo de la chica del asfalto.

Luego sólo queda la oscuridad… La celda… Y esa voz que repite las mismas palabras, una y otra vez…

Llevas tanto tiempo encerrado en esta celda que a veces debes preguntarte si realmente valdría la pena volver al mundo exterior. Te entiendo. Las cuatro paredes, el suelo, el techo, los cuatro barrotes que bloquean la diminuta ventana, la cama; se han convertido en elementos tan familiares que ya no puedes imaginar una vida sin ellos.

15

  By

Zyé fenmé, kouvèti la anlè tèt an mwen. Kaché. Kaché pou pon moun pa vwè mwen. Mwen savé byen mwen tousèl. Mwen savé byen pòt la fèmé aklé. Mwen savé byen pani pon moun la é pon moun péké antré. Mwen tousèl mé mwen ka kaché. Mwen pè. Mwen ja fèmen zyé, mwen ja sonjé son a lanmè, mwen ja konté kabrit, mwen ja chanjé pozisyon karant douz fwa. Tout jan mwen éséyé dòmi, somèy paka vin chèché mwen menm. Mwen ja fenmé sé rido la mé on ti limyé rantré kouché anlè mokèt la. Pétèt sé ti limyé lasa ki ka anpéché mwen dòmi. Kouvèti la anlè tèt an mwen, mwen paka vwèy ankò. Kaché adan gran kabann fwèt la, mwen pè. Ki dòmi, ki rété zyé gran ouvè, tan la ké pasé kan menm. Solèy kay lévé é démen ké koumansé. Mwen ké lévé é maché kon robo. Mwen ké fè wol mwen kontan fè sa yo di mwen fè. Mwen ké palé ba moun. Mwen ké aprann onlo biten ki paka entérésé mwen. Mwen ké travay kon machin. Mwen ké gangné lajan. Mwen ké touvé on ti kaz. Mwen ké ay an boutik achté manjé, achté lenj, achté soulyé. Mwen ké viv mo chè! Ka ou vlé mwen fè? Ou paka chwazi kitan ou kay mò. Avan lè la rivé, fo byen ou viv mon chè. Menm si lavi la tibwen lèd, i pani gou, i paka baw pon plézi. Lè ou vivan, fo ou viv mon chè. Kaché anba kouvèti la, mwen pè démen. An savé byen démen kay rivé. Lavi la paka mwandéw ka ou vlé. I ka baw sa i vlé é débrouyéw mon chè! Pran sa ki ni, sé san ayen ki pa bon! Bondyé mèsi, mwen paka dòmi déwò. Mwen sòti rivé an ti péyi a moun la é mwen  ni on kabann pou mwen kouché, on kouvèti pou mwen kaché. Démen kay rivé é mwen pè. Solèy o, solèy o! Pa présé! Pa lévé gran bonè! Solèy o, solèy o! Pran tan aw, pa présé! Pa présé lévé, démen ka fè mwen pè. O solèy, ban mwen on favè. Démen ka fè mwen pè!