Day: April 18, 2014

14

  By

[Octubre 2004]

S’estimaven molt. Havien estat sortint durant tres anys però ara ella havia de marxar. Era molt important per ella trobar el seu camí. Deia que amb la seva vida actual no es trobava còmoda. Ni realitzada. Havia de fer el pas definitiu i aquella feina d’infiltració que li havien ofert era perfecta. Ell no ho entenia però la deixava fer i la recolzava en tot. Ell l’estimava molt. I ella també. Separar-se durant l’estiu era un pur tràmit, segons li havia dit, però ell pensava que només amb el seu amor ella ja hauria de poder trobar el seu camí. Ell era feliç amb la seva relació. Ella també.

Les havien passat putes l’últim any. Una mort. Molts plors. Moltes nits sense son i molta son sense nit. Desgràcies, infidelitats, depressions… Però ho havien superat tot i la relació s’havia reforçat. Tant, que quan passessin aquells maleïts tres mesos anirien a viure junts. Se’n feia creus. Ell vivint amb una tia! L’estimava.

El moment que tant havien temut s’apropava. Anaven donant voltes pel poble. Només quedava trobar la casa on s’havia d’allotjar. Era a la vora de la platja. Envoltada de botigues per guiris i hippies.

Es van abraçar. I en aquella abraçada es van deixar l’ànima. Els hi feia mal tot. La nit anterior no havien dormit. Plorar i follar era tot el que havien tingut temps de fer. Es van dir que s’estimaven. Ella li va dir a ell que no tingués por, que només treballaria i estalviaria. Que no tenia dubtes sobre la relació i que ell era l’home de la seva vida. Que aquell noi amb qui havia de viure era company de feina i que ella creia en l’amor de veritat.

Ell va saber llavors que no la tornaria a veure.

Es van fer el petó més llarg des de feia mesos. Es van abraçar. Cap dels dos no podia separar-se. Però era pel seu bé, va pensar ell. I fent un gran esforç va marxar cap al cotxe.

Va sentir la necessitat de passar pel carreró de la platja. Per veure-la de lluny per última vegada i per no oblidar com arribar-hi quan hagués de recollir-la. Es va aturar davant la finestra de la cuina just al moment en què la seva dona entrava. També hi havia un paio. Estava fregint un entrecot per cada un. Ella se li va acostar per darrere, li va passar el braç per la cintura i va estirar el coll tot buscant-li la boca per fer-li un petó. Va ser llarg. És maco l’amor, va pensar.

Va agafar la carretera comarcal que l’havia de dur fins a l’autopista. No volia entendre res. De fet no calia fer res. Ja s’encarregava en Blake de cridar-li a l’orella tot allò que li estava passant pel cap.

Havia aconseguit complir la seva promesa: la seva dona seria feliç.

14.

  By

Ett minne, en flashback från då det fortfarande hade varit dem. Hennes hår, fyllt av regnbågens färger- blått, rött, gult, grönt. Ett pensel drag över hennes kind i en lila färg. Hennes varma leende och de glittrande ögonen, likt diamanter. Från tiden då det fortfarande hade varit dem.

Han tittade på hennes där hon låg i sjukhussängen, det var nästan omöjligt att tänka att det var samma person. Nu var hon bara ett objekt något som skulle tas bort.

En flashback till och han såg henne stå där i salen, hennes ryggtavla mot honom men trots det visste han att hon log. Deras tavla hängde framför henne, äntligen. Hon vände sig om mot honom och sträckte ut sin hand.

– “Kom!” sa hon glatt och drog honom emot sig. “Det är bara du och jag, låt oss få njuta”.

Han omfamnade henne bakifrån och borrade in sin näsa i hennes hår. Färgen från deras färgkrig var inte helt borta, det luktade svagt av det blandat med blommor. Han tittade upp mot tavlan som de hade gjort tillsammans. Deras älskade farm hade blivit förverkligad på bild tack vare dem.

Han skakade på huvudet och fokuserade på objektet framför sig. Det fanns inte tid att dagdrömma, inte tid att tänka på gamla minnen. Han tog några steg framåt och tittade på henne, objektet återigen. Han kunde inte hjälpa det, han ville bara känna på henne en sista gång. Varsamt lyfte han sin hand mot hennes kind.

– “Hej då” viskade han försiktigt och tog ett djupt andetag medan han lyfte saken i hans hand. Den blänkte i månens sken, likt silver. De hade gett den till honom på farmen, han visste knappt hur man använde den men att den var farlig, det visste han.

Just då var det som om hans inre fylldes av kall tom luft som isade ner för hans ryggrad. Han tappade andan och fick gåshud. Han tappade saken som föll ned på golvet med en duns. Chockad kippade han efter andan och tittade förvånat på golvet där saken låg.

– “Hallå?” hörde han en kvinnlig röst ifrån korridoren. “Är det någon där?”

Skit, tänkte han, inte en gång till. Snabbt tog han upp saken och tittade runt om sig för att se vart han kunde fly samtidigt som han hörde stegen i hallen närma sig snabbare.

– “Hallå?” hördes rösten igen, samtidigt som kvinnan som var nattvakt på avdelningen steg in i rummet. Hon tittade sig runt men det var tomt fast att hon var säker på att hon hade hört något. Hon skakade på huvudet; det måste ha varit en dröm trots allt, tänkte hon för sig själv samtidigt som hon gick tillbaks mot receptionen.

14

  By

A apenas cincuenta metros del tractor, los agentes aceleraron la marcha, con una mezcla de nervios, adrenalina y euforia alimentando sus tensos músculos. La lluvia, sin ninguna intención de amainar, convertía cada una de sus zancadas en pasos inciertos, perdidos; si alguien hubiera tenido la oportunidad de contemplar aquella escena desde el ángulo adecuado, el alocado vaivén de los agentes les habría parecido hasta cómico, dando bandazos de izquierda a derecha, casi tropezando entre ellos, como patos mareados perdidos en un estúpido baile asíncrono.

Simples perros de caza.

Como la locomotora en el cuadro de Turner, Rain, Steam, and Speed, el pelotón atravesó la cortina de lluvia y apareció frente a Eva en un instante. Ella los esperaba allí, de pie, firme como una estaca. Los vio llegar uno a uno, sumidos en aquella caótica danza; sus dieciséis siluetas avanzando lentamente como si aquel segundo fuese eterno.

La percepción del tiempo es increíblemente relativa. Cuando los agentes estaban a apenas cinco metros de distancia, Eva ya se había cansado de verlos llegar; su mirada se había perdido en algún punto más allá de aquellas dieciséis siluetas. Pero para el primero de los agentes, el de más rango, aquellos segundos transcurrieron de forma muy diferente. Desde el momento en el que puso los pies en el barro hasta en el que sus ojos distinguieron la silueta de Eva, Alberto Arnal pareció solo contar un par de segundos. Su mente no tenía tiempo a procesar los suficientes acetatos por segundo para mostrar la escena frente a sus ojos con suficiente claridad.

El recuerdo de la última intervención, apenas dos días antes,  aún permanecía fresco en su mente. Todavía podía sentir el golpe seco de su porra reglamentaria, quebrando las costillas de aquel joven durante el desalojo de un casal ocupado. El chico era el organizador de unas jornadas sobre el movimiento anarquista Catalán; Sergi Mainer, creía recordar que se llamaba. Aquel nombre había ocupado las portadas de todos los periódicos durante el día anterior. Como siempre, la atención había pasado a otros asuntos en cuestión de horas.

Pero esta vez, a él lo recordarían siempre.

Por que aquella mañana, al golpear con su porra a aquella silueta que había caído al suelo, abatida por las pelotas de goma lanzadas por sus compañeros, Alberto Arnal, guiado seguramente por la cocaína que él y otros dos compañeros habían consumido antes de bajar del furgón, acabó con la vida de Eva Bru, una niña de trece años, indefensa y desarmada.

14

  By

As he begins to prepare the room, tools clatter to the floor. Leaning towers of paper, sagging forlornly on desks and chairs, tumble. Among the medical paperwork empty tins of takeaway food rations, fliers and copies of local newspapers are revealed in the sudden whirlwind of activity.

 

 

 

 

traveltravel2

 

 

 

 

 

 

 

 

sarifindustries

Image via Kotaku

 

 

 

Image via ReCode

Image via <Re/Code>

 

 

 

 

A small tablet falls from his pocket. It is set to Historical Popular Culture, subsections Medical and/or Technology.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DISCLAIMER

Some images here are not mine or I have altered images to suit the story. All credit to the original owners are provided through links under the respective image. The First cartoon image I created with ToonDoo: http://www.toondoo.com/

 

 

 

14

  By

A pèn mwen fèmen zyé an mwen, an ja ka tann otès la ka palé ankò. An té sav byen vòl la patékay long mé mwen ka gadé lè la kan menm. Sé sa menm. Plis ki onnèdtan ja pasé. Avyon la ja ka koumansé désann. Mwen kay rivé an ti péyi a yo la. Dlo glasé la ja dèyè an mwen é lannuit la ja tonbé. Mwen ka gadé anba é sa mwen ka vwè sé limyè. Yo di mwen, an péyi lasa, sé yenki dlo ou ké vwè. Yenki lapli. Sé gri tousèl ki ké a lantou aw. Apa ayen dòt ou ké vwè. Mwen préparé kò mwen pou maché anba lapli, adan fwadi, adan on lari gri. Jodila mwen ka gadé péyi a yo é apa gri mwen ka vwè.

sièlBlé é zétwal adan siyèl la. Limyè owanj an lari la. Pani gri adan sa mwen ka vwè, é mwen ka santi lespwa ka wouvinn an tchè an mwen. Jodila mwen janbé dlo é, menm si mwen poko rivé la mwen bizwen alé la, mwen savé byen sé koumansé voyaj la ka koumansé. Mwen fè on prémyé pa é mwen ké kontiniyé vansé jistan mwen rivé. Mwen ké maché an limyè a yo pou mwen konprann kikoté chimen la ka pasé. Mwen ké palé lang a yo é mwen ké chanté kréyòl an mwen.

Mi otès la ka palé ankò. Moun ka lévé, ka trapé valiz a yo. Mwen rivé. Mwen janbé ti dlo glasé a yo la. Mèt manto, boné, maré madras an kou an mwen, gita an do an mwen, trapé valiz, maché. Pon moun paka atann mwen. Mwen pa konèt pon moun an péyi a yo la. Monté adan on taksi, ba frè la adrès la, mandé klé a chanm la, ay kouché adan on kabann fwèt. Sé konsa listwa la ka koumansé. Kouché tousèl adan on kabann fwèt. Fenmé zyé é sonjé poukisa mwen désidé vini isia. Fèmen zyé é mandé Bondyé fè mwen pran somèy vit é pa lésé lèspri an mwen kalkilé twòp. Pa lésé kò an mwen sonjé chalè a. Pa lésé tchè an mwen sonjé lanmou a. Fè lèspri an mwen konprann Solitid sé sè an mwen. Nou ké maché ansanm an ti chimen la.