Month: April 2014

16

  By

You rose, sun! You rose just like you do everyday. You rose when your heart told you to do so. You slept all you needed all night long and now you decided to rise and go parade around the sky. You let the night show off with the moon and the beautiful stars. You let the night pose and send dreams to the sad ones. But now you decided that you are the ruler of this world. You are the one who shines to tell people to wake up. You are the one who shakes up each body that is still asleep in bed. The one who makes people wince. You make people remember they have to go to work, go to school, go buy, go walk, go find something to do. Leave all the dreams behind and do! Do something. The sun is shining; it is not time to dream anymore. The sun rose my friends; rise! You have to rise too. But I was already up. I was not asleep, sun. I was not dreaming. My eyes were open wide and I was waiting for you.

I stood up in the middle of the night. I walked quietly so nobody could hear me and I opened the curtains. The night was beautiful but she sent no dreams for me. I looked at the stars and  the sky whose color was changing. The night tried to fight when the sun told her to leave. She tried to resist but what can you do against the sun? The heat will first be sweet and caress you but you should not come too close. Stay there, don’t come too close. Don’t look him in the eyes. Stay too long, don’t look down and he will burn you. You will loose your eyes. The sun will always decide when he wants to rise, shine, burn. He will always tell you it is time to rise. I didn’t wait for him to stand up but his light is telling me it is now time to look at the day that is beginning and forget about me. Go and choose a name so they can call me. Put a mask on my face. Walk like them, talk like them, work like them and hush the little music inside. The path is going through their factory and the sun is telling me it is time to go.

16

  By

Ou lévé soley! Ou levé kon chak jou. Ou levé lè kè aw diw lévé. Ou dòmi ti dòmi aw tout lannuit é ou désidé lévé pou ay promné an syèl la. Ou lésé lannuit fè ganm èvè lalin é bèl zétwal. Ou lésey fè dyèz èvè rèv i voyé pou soulajé tchè a maléré. Mé ou désidé séw ki mèt, séw ki ka kléré pou di moun lévé. Séw ki ka voyé limyè asi lavi. Séw ki ka fè tout rèv pran lavòl kon foufou ki tann on gran dézòd. Séw ki ka fouté somey on tap pou i foutémalkan tousuit-la menm! Séw ki ka soukré tout kò ki té ka dousiné an kabann la. Séw ki ka fè moun grigné. Ou ka fè moun sonjé fo yo lévé pou ay travay, ay lékòl, ay achté, ay maché, ay chèché on okipasyon. Lésé tout rèv dèyè é aji. Soley ka kléré, i pa lè pou révé ankò! Soley lévé mé zanmi, lévé! Lévé osi! Mé mwen ja lévé. Mwen patéka dòmi, soley. Mwen patéka révé. Zyé an mwen té gran ouvè é mwen téka atann vou.

Mwen lévé an mitan lannuit. Mwen maché san fè dézòd pou pon moun pa tann mwen é mwen ouvè sé rido la. Lannuit té bèl mé i pa voyé pon rèv ban mwen. Mwen gadé zétwal fè dyèz é syèl chanjé koulè. Lannuit goumé ti goumé ay lè soley di-y pati. I éséyé rézisté mé ka ou pé fè douvan soley? Chalè ay ké karésé mé fo pa ou vini toupré. Fo pa ou avanséw twòp. Fo pa ou gadéy an zyé. Rété two lontan, pa bésé zyé é sé brilé i ké briléw, sé pèd ou ké pèd zyéw. Soley ké toujou désidé kitan i kay lévé, kléré, brilé. I ké toujou diw i ja lè pou ou lévé. Mwen pa atann li pou lévé mé limyè ay ka di mwen i ja lè pou gadé jouné la ki kay koumansé é mété lèspri mwen asi poz. Alé chwazi on non pou yo kriyé mwen. Mété on mas anlè fidji an mwen. Maché kon yo, palé kon yo, travay kon yo é pa lésé moun vwè ki moun an yé. Chimen la ka pasé an lizin a yo é soley ka di mwen i ja lè pou mwen alé.

 

15

  By

[Novembre 2004]

“l’habitació era a les fosques.
hi vaig entrar ben tou,
ensopegant amb tot,
fins que vaig trobar aquell llit
decrèpit i brut i
m’hi vaig desplomar,
sense cap motivació aparent.

vaig procurar dormir
però
aquells roncs
em perseguien el cervell.
jo volia dormir i
ella no parava de roncar
[era la pitjor habitació que
he vist en tota la puta
vida]

no podia dormir i
ella feia aquells roncs tan i tan
sexis i
tenia la respiració tan excitada…

no podia més,
se’m va posar ben dura
em vaig regirar al llit
[sentia la respiració cada cop
més a prop]
ella roncava i
jo
no podia més.

m’hi vaig posar a sobre,
[ella dormia d’esquena al sostre]
li vaig fotre mà per entre les
calces i el seu cony es va anar obrint,
a poc
a poc, cada
cop més
humit.

ella que roncava,
jo que li vaig endinsar
el membre amb suavitat
per darrere.
es va obrir
com
per art de màgia

allò era gloriós

jo que empenyia,
ella que roncava i
remugava en
somnis.
jo bregava sense parar
cada cop
més
excitat i
ella també.

no podia
parar.
sentia com em venia i,
de cop,
va mig obrir els
ulls

i

es va començar a escórrer
allà,
a sota meu,
mentre dormia, respirava i
tenia
un orgasme
tot
a la vegada.

jo no podia més:
vaig esclatar dins seu,
omplint-la de plaer i
de tot el meu
amor.

s’havia escorregut endormiscada;

l’havia posseït

i,

per una vegada,

aquella vegada,

vaig saber que tenia poder,

i

em va importar una merda

si allò era una violació

o

un acte generós d’amor.”

15.

  By

Hon öppnade bildörren och steg ut i kylan. Vinden ven kall i hennes ansikte, snön fall sakta. Hon tittade upp mot den gråa sjukhusbyggnaden; hur många gånger hon än kom hit så såg alltid byggnaden lika kall och ovälkomnande ut. Att det var den här byggnaden som var hennes dotters tillfälliga hem, det skulle hon aldrig vänja sig vid.

Hon gick med långa, snabba steg mot ingången med hennes blick mot marken. Hennes grå kappa fladdrade i vinden och hon drog sin röda skarf närmare halsen. Dörrarna gled upp när hon närmare sig; inuti gick sjuksköterskorna och doktorerna fram och tillbaks, halvspringandes som vanligt. Patienter och deras närmaste satt på bänkarna utmed väggarna- var det någonsin någon som log här tänkte hon för sig själv. Hennes fötter gick som på egen hand, de kunde vägen utantill.

Tillslut var hon framme i salen där hennes lilla flicka log.

– ‘Hej gumman’ sa hon och satte sig i stolen bredvid sängen. I början hade hon känt sig dum när hon pratade med henne men nu hade hon vant sig vid att inte få något svar och ingen reaktion.

– ‘Jag vet att det har varit ett tag sedan jag var här sist och jag är ledsen för att det har tagit sådan tid. Hade jag kunnat så hade jag varit här oftare men det är inte alltid så lätt…’.

Hon fingrade försiktigt på bandaget på hennes panna, som ännu en gång satt där. Hon hade vant sig vid att tvätta sår, sätta på bandage och använda smink till at dölja vad som kundes. Ibland gick det dagar då hon visste att hon inte kunde gå ut, då hon stannade inne i deras sovrum och sov. I början hade det känts som en fängelsecell men nu började det bli dit hon flydde.

– ‘Ja, det ser illa ut men den här gången så gav han mig rosor efteråt. Jag tror faktiskt att han ångrar sig även om… Han kanske inte visar det men jag vet att han ångrar sig… Jag vet att han kommer sluta och bli som han en gång var. Jag vet att du kanske inte tror mig, men hursomhelst så nu pratar vi om något annat…’.

Samtidigt som hon sa det så var det något på golvet som glittrade till. Hon böjde sig ner för att se vad det var. En bit metall, silvrig och kall. Hon tog upp den och tittade på den i sin hand. Stor som en femkrona med en len framsida men en skrovlig baksida. Det var något litet graverat på den. Hon förde det närmare ansiktet för att se bättre. Var det ett F? Hon tittade på sin bleka dotter och sedan tillbaks på saken i sin hand. F som i farmen.

– ‘Farmen’ sa hon och tittade på sin dotter. ‘Är det deras fel att du är här? Vad har dem, var har du gjort?’

15

  By

Fuxida. Primeira parte

Roel detívose diante dun coche en concreto, non era unha escolla ao chou. O ruído dun camión do lixo rompeu o silencio da noite nalgunha das rúas paralelas. Roel asegurouse de que non o vía ninguén, arrimouse á porta dianteira e meteu polo espazo entre o vidro e a goma unha lámina estreita e ríxida, de metal, que levaba agochada baixo a zamarra. Apertou cara abaixo con forza e o vello sistema de apertura cedeu, levantouse o pasador, a porta estaba aberta. Roel sentou e tentou mover o volante, rompeu o sistema de bloqueo e manipulou para arrincar o motor.

Roel acelerou, pisou embrague, cambio, primeira, acelerador, embrague, cambio, segunda, acelerador, embrague, cambio, terceira, acelerador, embrague e abandonou con velocidade, en cuarta, o Eixample. Dirixiuse á comisaría do carrer Noguer. Detivo o coche sen aparcalo a uns trinta metros da porta, limitouse a agardar dentro do Alfa Romeo vermello, agarrábase coas dúas mans ao volante, con forza, como se o volante fose unha áncora que o mantiña en tensión, alerta, até que chegase o intre axeitado. Era madrugada e case non había tráfico. Tampouco lle importaba moito se había testemuñas ou non.

Despois de liberar a súa ira pasaría polo carrer Mallorca, onde Marta escoitaba música, soñaba con illas gregas e unha fuxida inmediata, no piso franco que non se decidía a abandonar. Sería unha sorpresa, non había tempo para chamadas de cortesía, falar do tempo que había que non se vían e moito menos para negociar ou falar sobre o modo axeitado para saír da cidade. Roel sabía que entraría no piso, recollería á moza e marcharían de Barcelona, sen descanso, cara ao Segriá, na procura de quen se facía chamar Mireia Mainer.

O primeiro que recoñeceu na escuridade foron os uniformes verdes, despois as persoas. Os axentes Camps e Badié saían da comisaría. Foi o intre en que o volante recuperou a súa función no mecanismo do vehículo. Camps e Badié cruzaban a rúa e conversaban, escoitaron o ruído súpeto dun motor que se lles viña enriba. Pero non tiveron tempo de reaccionar. O coche golpeou as pernas de Badié e o seu torso cedeu, inclinouse con forza e a cabeza bateu mortalmente contra o capó. O coche pasou por riba de Camps producíndolle excoriacións, equimose, esfoladuras, desprendemento de partes brandas. Tamén morreu, Roel imaxinouno, non tiña tempo de pararse a comprobar o resultado da súa ira.

 

15

  By
“We are unfashioned creatures, but half made up,
if one wiser, better, dearer than ourselves
– such a friend ought to be –
do not lend his aid to perfectionate our weak and faulty natures”.
Mary Shelley. The Last Man

Shelley estaba en lo cierto cuando hablaba de la necesidad del ser humano de un compañero, un alma gemela. Pero lo que ella nunca le dijo al mundo fue por qué es tan difícil hallar esa conexión, esa unión entre dos almas que todos aspiramos a encontrar, ni por qué es siempre tan corta, tan etérea.

Mientras la llevo acompaño a la ciudad en la barra de mi bicicleta, puedo sentir su cuerpo temblando bajo su vestido de verano. Sus dedos se apoyan en el manillar, a apenas un centímetro de los míos, tamborileando al ritmo de una melodía que también susurra en secreto. No hablamos, pero ambos sabemos que no hace falta.

Sonreímos sin vernos las caras, sabiendo de alguna manera que la otra persona sonríe; coincidencia o conexión, realmente no tiene importancia. Cuando se baja de la bicicleta, casi en el centro de la ciudad, dejándola tan cerca de su destino como he podido convencerla, aquella chica sonríe un instante y trata de decir algo. Los dos nos sonreímos de nuevo y supongo que nuestras caras, siguiendo una tradición repetida miles y miles de veces por nuestra raza, adquieren el tono rojizo del amor adolescente. Su cara cambia aun una última vez, y luego abre su bolso para alcanzar algo, tal vez su teléfono móvil.

Nunca lo vimos venir. Como salido de la nada, el furgón aparece en la escena y se la lleva por delante, haciéndola desaparecer de mi vista. El chillido de los neumáticos al derrapar suena como un millar de personas gritando al mismo tiempo, clavándose en lo más profundo de mis oídos. Durante quince segundos no consigo entender lo que acaba de suceder.

Es suficiente tiempo para que los ocupantes del furgón, siguiendo una especie de ritual ensayado y representado cientos de veces, completen la sencilla tarea de esposarme e introducirme en la parte trasera del furgón, no sin antes recoger el cuerpo de la chica del asfalto.

Luego sólo queda la oscuridad… La celda… Y esa voz que repite las mismas palabras, una y otra vez…

Llevas tanto tiempo encerrado en esta celda que a veces debes preguntarte si realmente valdría la pena volver al mundo exterior. Te entiendo. Las cuatro paredes, el suelo, el techo, los cuatro barrotes que bloquean la diminuta ventana, la cama; se han convertido en elementos tan familiares que ya no puedes imaginar una vida sin ellos.

15

  By

Zyé fenmé, kouvèti la anlè tèt an mwen. Kaché. Kaché pou pon moun pa vwè mwen. Mwen savé byen mwen tousèl. Mwen savé byen pòt la fèmé aklé. Mwen savé byen pani pon moun la é pon moun péké antré. Mwen tousèl mé mwen ka kaché. Mwen pè. Mwen ja fèmen zyé, mwen ja sonjé son a lanmè, mwen ja konté kabrit, mwen ja chanjé pozisyon karant douz fwa. Tout jan mwen éséyé dòmi, somèy paka vin chèché mwen menm. Mwen ja fenmé sé rido la mé on ti limyé rantré kouché anlè mokèt la. Pétèt sé ti limyé lasa ki ka anpéché mwen dòmi. Kouvèti la anlè tèt an mwen, mwen paka vwèy ankò. Kaché adan gran kabann fwèt la, mwen pè. Ki dòmi, ki rété zyé gran ouvè, tan la ké pasé kan menm. Solèy kay lévé é démen ké koumansé. Mwen ké lévé é maché kon robo. Mwen ké fè wol mwen kontan fè sa yo di mwen fè. Mwen ké palé ba moun. Mwen ké aprann onlo biten ki paka entérésé mwen. Mwen ké travay kon machin. Mwen ké gangné lajan. Mwen ké touvé on ti kaz. Mwen ké ay an boutik achté manjé, achté lenj, achté soulyé. Mwen ké viv mo chè! Ka ou vlé mwen fè? Ou paka chwazi kitan ou kay mò. Avan lè la rivé, fo byen ou viv mon chè. Menm si lavi la tibwen lèd, i pani gou, i paka baw pon plézi. Lè ou vivan, fo ou viv mon chè. Kaché anba kouvèti la, mwen pè démen. An savé byen démen kay rivé. Lavi la paka mwandéw ka ou vlé. I ka baw sa i vlé é débrouyéw mon chè! Pran sa ki ni, sé san ayen ki pa bon! Bondyé mèsi, mwen paka dòmi déwò. Mwen sòti rivé an ti péyi a moun la é mwen  ni on kabann pou mwen kouché, on kouvèti pou mwen kaché. Démen kay rivé é mwen pè. Solèy o, solèy o! Pa présé! Pa lévé gran bonè! Solèy o, solèy o! Pran tan aw, pa présé! Pa présé lévé, démen ka fè mwen pè. O solèy, ban mwen on favè. Démen ka fè mwen pè!

15

  By ,

A man lies slumped on the ground, as if drunk. A fresh bandage has been wrapped around his head, covering his eyes. Food remnants lie scattered around his unconscious body. Kepa sleeps. He does not know who keeps him trapped here but he knows that every time he wakes up from a sleep as deep as this one, that his dressing is fresh and he has been washed.

As he emerges from sleep, he tries once more to put the pieces together. They know who he is and they know what they have made a mistake. But who are they? The Burnt City. That had not been scheduled. That was why he went to investigate – there are no rumours when the burning is scheduled. It would not have been the work of vigilantes; Companies have too much to lose. Who was it? And why was he still alive?

Approaching footsteps echo from the far end of the chamber. It is a familiar gait, one he trusted still. It was a long time since someone remembered his birthday.  Pedro had been right, and Kepa was thankful he came from a large family. The money he received on his birthday during his childhood helped to pay off the last installment every year.

When the camps opened first, there had been hundreds of them but only a handful near his city, and his mother fretted about sending him so far away. The camps lay in designated areas outside urban settings and were lauded by critics for their ability to connect with the next generation of citizens, advance knowledge and ensure a healthy population. They began as state services, provided by the Council as a way to provide education programs and other activities to young inner city children who otherwise had little chance of accessing formal education. Each camp combined the standard education system requirements with special ‘development programs’. The camps were used as testing grounds for the latest pedagogical theories, they offered psychological services, intelligence tests, physical endurance tests, practical skills knowledge and much, much more. Each area was subdivided based on the percentage of human component in each candidate. Kepa could still remember the awful aftertaste of a blueish grey liquid he had to rinse with once a month. He had no idea now what it was for, it was simply something they all had to do.

What had begun as free, state-funded activities, however, were soon taken over by private investors. The introduction and increase of fees was slow enough to prevent widespread condemnation but fast enough to quickly affect poorer families. By then, Kepa had long since moved on.

Pedro stopped in front of his old friend and hoisted the weakened Kepa to his feet.

–          Where are we…?

–          I know someone who’s recycling fresh meat. Let’s go get you cleaned up.

 

14

  By

[Octubre 2004]

S’estimaven molt. Havien estat sortint durant tres anys però ara ella havia de marxar. Era molt important per ella trobar el seu camí. Deia que amb la seva vida actual no es trobava còmoda. Ni realitzada. Havia de fer el pas definitiu i aquella feina d’infiltració que li havien ofert era perfecta. Ell no ho entenia però la deixava fer i la recolzava en tot. Ell l’estimava molt. I ella també. Separar-se durant l’estiu era un pur tràmit, segons li havia dit, però ell pensava que només amb el seu amor ella ja hauria de poder trobar el seu camí. Ell era feliç amb la seva relació. Ella també.

Les havien passat putes l’últim any. Una mort. Molts plors. Moltes nits sense son i molta son sense nit. Desgràcies, infidelitats, depressions… Però ho havien superat tot i la relació s’havia reforçat. Tant, que quan passessin aquells maleïts tres mesos anirien a viure junts. Se’n feia creus. Ell vivint amb una tia! L’estimava.

El moment que tant havien temut s’apropava. Anaven donant voltes pel poble. Només quedava trobar la casa on s’havia d’allotjar. Era a la vora de la platja. Envoltada de botigues per guiris i hippies.

Es van abraçar. I en aquella abraçada es van deixar l’ànima. Els hi feia mal tot. La nit anterior no havien dormit. Plorar i follar era tot el que havien tingut temps de fer. Es van dir que s’estimaven. Ella li va dir a ell que no tingués por, que només treballaria i estalviaria. Que no tenia dubtes sobre la relació i que ell era l’home de la seva vida. Que aquell noi amb qui havia de viure era company de feina i que ella creia en l’amor de veritat.

Ell va saber llavors que no la tornaria a veure.

Es van fer el petó més llarg des de feia mesos. Es van abraçar. Cap dels dos no podia separar-se. Però era pel seu bé, va pensar ell. I fent un gran esforç va marxar cap al cotxe.

Va sentir la necessitat de passar pel carreró de la platja. Per veure-la de lluny per última vegada i per no oblidar com arribar-hi quan hagués de recollir-la. Es va aturar davant la finestra de la cuina just al moment en què la seva dona entrava. També hi havia un paio. Estava fregint un entrecot per cada un. Ella se li va acostar per darrere, li va passar el braç per la cintura i va estirar el coll tot buscant-li la boca per fer-li un petó. Va ser llarg. És maco l’amor, va pensar.

Va agafar la carretera comarcal que l’havia de dur fins a l’autopista. No volia entendre res. De fet no calia fer res. Ja s’encarregava en Blake de cridar-li a l’orella tot allò que li estava passant pel cap.

Havia aconseguit complir la seva promesa: la seva dona seria feliç.

14.

  By

Ett minne, en flashback från då det fortfarande hade varit dem. Hennes hår, fyllt av regnbågens färger- blått, rött, gult, grönt. Ett pensel drag över hennes kind i en lila färg. Hennes varma leende och de glittrande ögonen, likt diamanter. Från tiden då det fortfarande hade varit dem.

Han tittade på hennes där hon låg i sjukhussängen, det var nästan omöjligt att tänka att det var samma person. Nu var hon bara ett objekt något som skulle tas bort.

En flashback till och han såg henne stå där i salen, hennes ryggtavla mot honom men trots det visste han att hon log. Deras tavla hängde framför henne, äntligen. Hon vände sig om mot honom och sträckte ut sin hand.

– “Kom!” sa hon glatt och drog honom emot sig. “Det är bara du och jag, låt oss få njuta”.

Han omfamnade henne bakifrån och borrade in sin näsa i hennes hår. Färgen från deras färgkrig var inte helt borta, det luktade svagt av det blandat med blommor. Han tittade upp mot tavlan som de hade gjort tillsammans. Deras älskade farm hade blivit förverkligad på bild tack vare dem.

Han skakade på huvudet och fokuserade på objektet framför sig. Det fanns inte tid att dagdrömma, inte tid att tänka på gamla minnen. Han tog några steg framåt och tittade på henne, objektet återigen. Han kunde inte hjälpa det, han ville bara känna på henne en sista gång. Varsamt lyfte han sin hand mot hennes kind.

– “Hej då” viskade han försiktigt och tog ett djupt andetag medan han lyfte saken i hans hand. Den blänkte i månens sken, likt silver. De hade gett den till honom på farmen, han visste knappt hur man använde den men att den var farlig, det visste han.

Just då var det som om hans inre fylldes av kall tom luft som isade ner för hans ryggrad. Han tappade andan och fick gåshud. Han tappade saken som föll ned på golvet med en duns. Chockad kippade han efter andan och tittade förvånat på golvet där saken låg.

– “Hallå?” hörde han en kvinnlig röst ifrån korridoren. “Är det någon där?”

Skit, tänkte han, inte en gång till. Snabbt tog han upp saken och tittade runt om sig för att se vart han kunde fly samtidigt som han hörde stegen i hallen närma sig snabbare.

– “Hallå?” hördes rösten igen, samtidigt som kvinnan som var nattvakt på avdelningen steg in i rummet. Hon tittade sig runt men det var tomt fast att hon var säker på att hon hade hört något. Hon skakade på huvudet; det måste ha varit en dröm trots allt, tänkte hon för sig själv samtidigt som hon gick tillbaks mot receptionen.