‘Mecanoscrit del segon origen’
L’Alba, una noia de catorze anys, verge I bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres, de coll de dama, quan s’aturà a avergonyir dos nois, que n’apallissaven un altre i el feien caure al toll de la resclosa, i els va dir:
– Què us ha fet?
I ells li van contestar:
– No el volem amb nosaltres, perquè és negre.
– I si s’ofega?
I ells es van arronsar d’espatlles, car eren dos nois formats en un ambient cruel, de prejudicis.
I aleshores, quan l’Alba ja deixava el cistellet per tal de llançar-se a l’aigua sense ni treure’s la roba, puix que només duia uns shorts i una brusa sobre la pell, el cel i la terra van començar a vibrar amb una mena de trepidació sorda que s’anava accentuant, i un dels nois, que havia alçat el cap, digué:
– Mireu!
Tots tres van poder veure una gran formació d’aparells que s’atansava remorosament de la llunyania, i n’hi havia tants que cobrien l’horitzó. L’altre noi va dir:
– Són platets voladors, tu!
I l’Alba va mirar encara un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de l’aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac, que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa, i es va capbussar en l’aigua, darrera els nois, que s’havien oblidat del tot de llur acció i ara deien:
– Guaita com brillen! Semblen de foc!