Tag: Temps Obert

2

  By

The wind rushed past, branches whipping at her legs and arms. The foliage was dense and abundant quickly entangling her falling body in vines, though they did little to slow her descent. Suddenly, the foliage cleared and she could see the forest floor hurtling towards her but before she could think, she bounced to a rough halt several feet above the ground.

Thick, course fibres dug into her face as the net closed in. Momentarily stunned, she tried to steady her nerves and find out where she was. With the net swinging gently, she manoeuvred herself around and onto her back and looked up. The net had been designed to close from the top, she was trapped. Who sets a trap this close to the cliff? And why? Of more immediate concern, however, was how she was going to get out of this trap before whoever owned it was alerted.

Turning back around she looked down to see that the tree trunks on either side had been shorn of branches. The floor below looked too far to simply drop. Perhaps she could climb upwards. There was foliage overhead, which meant that there had to be branches. It may be her only option.

Tucked inside her boot was a knife she had grabbed before escaping the city. She slipped it out and inspected it. The blade was old and worn but it was better than nothing. It just needed to be sharp enough to cut through the rope. Pushing one foot between a gap in the net to secure her weight, she chose an area of frayed rope and started to saw.

Eventually, the rope began to give way. She took the package and stuffed it inside her shirt, grasped the net with one hand and with the other cut the last strand. Pushing part of the net to one side, she reached up towards the canopy. The package suddenly shifted beneath her shirt and just before it fell, before her foot found a proper hold again, her hand shot out to catch it. There was no net this time, just a sudden stop and the sound of snapping bone. She clenched her teeth trying not to make a sound but the pain in her left leg was incredible. Darkness crept in from the edges of her vision. Just then, there was a crashing noise in front of her.  With great effort, she brought her face up and just before she blacked out, came face to face with a giant dog, a human body hanging limply from its jaws.

2

  By

La oscuridad se cierne sobre nosotros como un viejo manto tejido durante el principio de los tiempos, un telón infinito e inescrutable. Desde bien niños, aprendemos a huir de ella, a evitar las negras garras que aguardan en los rincones prohibidos de nuestros hogares: bajo la cama, en el desván… Y cuando llega la noche, nos refugiamos en el cobarde escondite del sueño, salvados por cientos de cuentos que alguien nos susurra antes de dormir.

Y pasan los años y todo cambia.

Una valentía irracional, alimentada por la inconsciencia adolescente, ocupa ese lugar sagrado en el que antaño reinó el temor. Experimentamos, jugamos, creemos ser héroes, nos adentramos sin pensar en esos oscuros rincones evitados en la infancia. Danzamos junto al negro corazón de la oscuridad, embriagados por el delicioso elixir de un miedo controlado. En ese instante mágico nada puede pararnos; nunca volveremos a sentirnos tan vivos.

Pero pasan las décadas y todo vuelve a cambiar.

Por que la noche sigue siendo la noche, y al fin al cabo, es muy difícil destronar a la reina de la oscuridad. Ella sigue esperando, paciente, ocultando sus garras y contando los días que faltan para que llegue el momento adecuado, ese momento en el que, arrepentidos, volveremos a evitar esos rincones oscuros. El miedo ya no llega al mirar bajo la cama, tampoco al subir al desván. El nuevo miedo llega de la mano de la noche, cuando comprendemos que la oscuridad está encerrada en lo más profundo de nuestras almas. La oímos rugir, palpitar en constante estado de ebullición; está ansiosa por despertar.

Y es precisamente esa profunda oscuridad, donde nacen nuestros verdaderos miedos, la que sirve de escondite a todos esos monstruos modernos, los de carne y hueso, los que conviven con el ciudadano de a pie. Crecen aprendiendo de nuestros temores; se alimentan de nuestro terror en una sociedad que les apoya e idolatra. La mayoría llegan a puestos de responsabilidad, gobiernan naciones, caminan impunes y arrogantes, rodeados del lujo más absoluto, invaden nuestros televisores. Durante la noche, su refugio sigue siendo el mismo: la oscuridad. Allí se sienten seguros, protegidos, rodeados de otros monstruos de su misma clase.

Pero no cuentan con que no están solos. Alguien lleva tiempo vigilándolos de cerca. Un alma fuerte y joven, pura, sin pervertir. Un alma que lleva cerca de un siglo observándolos. Francesc Bastida sigue esperando, paciente, ocultando sus garras y contando los días que faltan para que llegue el momento adecuado.

2

  By

Del lavabo fins a la vora de la llar de foc va picar tres vegades: una amb la porta de la cuina, una amb el sofà i, finalment, una amb l’atiador del foc. La seva vista cansada no ajudava i el vodka menys. Portava vuit hores en la més enganxosa foscor. Des que havia marxat la llum no havia fet gaire més que jaure a prop de l’escalfor del foc. Ell que sempre parlava del reset. Aquell reset tecnològic que algun dia arribaria i deixaria a la humanitat totalment indefensa: sense electricitat, sense diners, sense benzina. Sense INTERNET. Ell que sempre havia fet apologia del dia en què la llum marxés, en què marxés de veritat, ara feia vuit hores que jeia davant la xemeneia. Immòbil.

Va tornar a obrir la carta que tenia a les mans i la va llegir a la llum de les flames:

“La carretera fa uns set quilòmetres i mig. Avui feia una tramuntana horrorosa i ha tombat un arbre. Un d’aquells arbres que sembla que hagin de caure però no ho acaben de fer mai. D’aquells que quan passes pel costat amb el cotxe i veus com tremola amb el vent en el fons estàs segur que no caurà. Doncs avui ha caigut un. A sobre d’un cotxe. Un cotxe que duia una noia dintre. El destí (o el vent) ha fet que el tronc impactés just entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver reventat el crani de la noia. Però ha caigut just al capó.

La meva vida està en un atzucac. Ja portava molts dies donant-li voltes. Rumiant tot allò que vam estar parlant. M’havia aixecat! Havia recordat el perquè! Em tornava a sentir com aquella època de l’escola en què ens creiem els més llestos de la classe. Nosaltres no seríem pas com ells. No. Estàvem destinats a fer quelcom tan important, tant per sobre de tothom, que no calia que féssim res. Només esperar.

Ho havia aconseguit.

I és en aquest punt exacte. En aquest clímax del relat. El moment precís en el qual l’arbre cau. Aquell arbre que sabies que no cauria. Aquell arbre cau. Però no cau davant. Ni darrere. Ni et reventa el crani. Just cau allà on ha de caure. No et mata però tampoc et deixa avançar. Tinc el puto arbre davant i només puc esperar. L’E deia que “allò” que he perdut tornarà. Però no sé quan.

De moment, escoltarem el vent i esperarem.”

Tot i haver-la escrit ell mateix ara li semblava que aquelles paraules no eren seves. Es perdien en aquella foscor: la del món i la seva. Mai l’havia arribat a enviar. Va remoure els troncs de roure una miqueta.

De sobte, va tornar la llum.

1

  By

The city burned. Everything she had or was; gone. But then, she thought, that hadn’t been much anyway. Tucking the package under her arm, she turned her back to the flames and made her way north, towards the crossroads.

Once there, she would have to decide; west to the coast or east to the capital. The choice was hers to make, the first in a long time, the first that she could remember, and the giddy anticipation was only just tempered by the knowledge that she would have to make it there unseen. The path she had to take, however, was the only one between the city and the crossroads and It usually it boasted a steady traffic of tourists, traders, political representatives and the military. Today was not a usual day though, and the road was graciously quiet. Most people had already fled, taken the southern route or been killed. Others hurried towards the crumbling city to try to help, salvage or steal whatever was left. She knew had to stay out of sight. Her clothes would mark her out to any traveller, and she could not be caught now.

After an hour of nervous but uneventful travel, she came to the crossroads. To her right lay scrubland. To her left and straight ahead, a steep cliff that descended into dense forest. Looking out, the sun was slowly climbing, gently spilling light onto the canopy. A cacophony of rousing creatures responded. Even from this vantage point at the top of the cliff you couldn’t see down past the first branches of trees. It was perfect.

Without warning, voices drifted up from the left where. There was a stairway on this side, steps that had been carved into the cliff face generations ago. There was also nowhere to hide on that part of the path. Glancing back to her right she quickly discarded the exposed scrubland as an option. She would be easy pickings. The voices grew louder, climbing steadily toward her. She looked around; no way down, no way across the open land to her right.  Someone grunted. Whoever it was, they were getting close.

She took out the package, gripped it to her chest and dipped her head. Turning on her heel, she headed back the way she had come. She had to think. There was nowhere to go. All paths were exposed. She could not be caught. Just as it seemed the voices would appear over the lip of the ledge, she stopped, spun around, and ran, fast and hard, straight ahead and into the arms of the forest.

1

  By

“[…] aire i llum i temps i espai

no tenen res a veure amb escriure

i no creen res

excepte potser una vida mes llarga per trobar

noves excuses per no fer-ho.”

Charles Bukowski, “Air and light and time and space“

 

Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament com girava el disc durant bona part del primer vers.

No entenia res. És evident que ja feia més de deu anys que no s’asseia davant d’un ordinador amb la intenció d’escriure i és obvi que la practica fa molt, però li estava costant massa. Va fer un altre glop al vodka amb suc de taronja mirant fixament l’agulla.

Potser ja no serveixo, pensava. Potser havia deixat passar massa temps. O potser és que mai vaig servir, va remugar. Va pensar que tot el que havia escrit feia deu anys segurament tampoc era tan genial com ell creia. Aquesta idea el va entristir molt.

“L’art de veritat només sorgeix de la tristesa” li deia sempre l’E. És clar que l’E no en tenia ni idea. Sempre s’havia cregut millor que ell però no ho era pas. I ara ja era mort.

Es va aixecar, encara amb el got a la mà, i es va dirigir cap al bagul dels llibres. Feia tant de temps que havia decidit no tornar a llegir que tenia els llibres ben guardats, com si fossin una amenaça que s’ha d’evitar a tota costa. Va fer un quart glop al vodka i va deixar el got a terra mentre buscava aquell llibre. El llibre que l’E li havia regalat l’últim dia. Aquell darrer dia. No era pas un dels seus llibres preferits. Ni tan sols sabia si l’havia acabat de llegir. Era quelcom inspirat en Pedrolo, un llibre sobre la guerra civil. Només recordava bé el nom d’un personatge: Francesc Bastida. El primer que moria.

Va trobar el llibre i el va olorar. L’E sempre deia que el més important dels llibres era l’olor. I provablement era l’única cosa amb sentit que havia dit durant els anys que havien sigut més propers. Ara que hi pensava potser ell podria haver fet quelcom per ajudar-lo.

Va collir el got de terra. El disc seguia girant i l’agulla gratant les cançons: “Now I’m turning on the lights, is the first day of my second life…”

No. No l’hauria pogut salvar. Ni tan sols era capaç de salvar-se a si mateix.

Es va servir un altre vodka amb suc i va agafar el portàtil. A poc a poc i sabent que no era l’únic incapaç de fer allò que proclama, va començar a teclejar:

“Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament…“