Tag: prosa poètica

48

  By ,

ALBADA AMB CLÍMENE

amanecer con climene

Des d’ací, es veu a la nimfa en tota la seua esplendor. La seua pell, el seu cos clar, l’albada reflectida al seu coll. L’eterna línia de la columna, els clotets sobre les natges. La melena solta, inundant el coixí. Despreocupada de mi i de tots, juga a semblar inert a la tranquil·litat del seu repòs. Juga a dormir sense deixar-me entrar al seu somni.

La nimfa sempre em dóna l’esquena. Ara, quan intente fer-li l’amor; i també quan es mostra hermètica i incompassiva davant els meus intents de beure-li els llavis, o regalar-li els meus ulls. Té massa pretendents; però poc o molt, els ignora a tots.

La nimfa ronseja al llenç blanc del seu llit, dibuixa colines i muntanyes amb el cos. Li mire els moretons del costat. Maldita nimfa, perquè no em deixaràs estimar-te, perquè no allunyaràs dels teus malucs a tots eixos que et fan mal, que prenen la teua esquena –la sempiterna esquena que ara et bese- i marquen en ella els seus dits d’homes bèsties, els seus cops d’inconscients. No, nimfa, no; no veus que t’estan desgastant?

A la llum del matí, la nimfa es veu increïblement bella, misteriosa, com un riu que recórrer o un manoll d’estels. La seua pell fa olor a canyella, a sàndal; i més enllà, a mesc i fruites. A encens del d’església els seus pits, que endevine quan corone el cim del seu coll. I el seu ventre, que fa olor a pa, com fa olor el ventre de les dones bones.

Potser estime a la nimfa. Només potser. El desig es confon amb l’odi d’una manera tan fàcil… Com estimar la seua esquena impertorbable, la seua tossudesa incommovible, el seu rostre misteriós de dona coqueta. Com no desitjar ser cada un d’eixos rajos de sol per a posar-se en la seua pell i penetrar-la amb dolçor, i escalfar-li el cor. Com no deixar-se la vida en l’intent de veure-la somriure, resolta entre els meus braços, allunyada dels moretons de tots aquells que mai, mai degueren haver-la tocat.

35

  By ,

VENEDORS AMBULANTS (I ALTRES DELÍCIES DEL SUBURBI)

vendedores ambulantes

Venc finals. Els tinc de tots els colors: desgastats, amargants, totalment equivocats. Prejudiciosos, conseqüents, decisius. Venc finals, un per un, i els venc en una acurada edició de luxe, tancats en bosseta per a congelats i decorats amb una cinteta de ras de color roig (roig sang, per als que els càpiguen dubtes).

Venc finals per a desesperades, per a antics amors, per a antics somriures. Finals per a aquells que mai van saber dir adéu, i per a les coquetes de vàcua mirada. Finals de tinta falsa, d’eixa que torna a aparéixer al pas dels anys. Finals per als que no els agraden els finals, per als que han vist massa besos d’estació, per als que no volen fugir més. Per als que fugen i busquen trobar-se a ells mateixos.

Venc finals astuts, desmanyotats, dolorosos. Finals que et perseguiran tota la vida, finals que no saps perquè van arribar, finals que fan plorar de veure’ls. Tots suaus, o escarpats, o irritants de pell i pupil·les. De cabells. Finals que et mengen les ungles, finals que et furten el riure. Finals que no són finals, sinó coses deixades a mitges. Finals inexplicables. Finals que et fan mal. Finals del propi error.

Per últim, tinc la secció de finals per un euro, eixos que no importa endur-se’n. Venen en un paquetet de paper de regal; alguns, inclús enrotllats en un paper de kebap (enteneu-ho, total per un euro…). Tots fets a mà, a manassa. I monte ací la parada, senyors, perquè amb el pes de tants finals no puc caminar més.

29

  By

UNA DONA ORGASMA

 

Una dona orgasma asseguda en la dutxa, i es neteja les llàgrimes amb una mà arrugada pel flux i l’aigua temprada. El sexe obert, com una verge privada amb la seua aureola de rínxols daurats, ha recuperat la seua condició de primària veu instintiva bressol de qui la modula, i l’animal –tot just despert- dins del seu cos li recorda novament qui és. Es mira els peus, desatesos com els d’un bebè, i es sorprèn innocent i pura. S’alça, es renta el cos i ix de les portes de cristall, ara entelades.

Enrere, desguàs cap avall, queda una foscor que de vegades li ocupa el cap, l’emboira el cos i es diposita als muscles i al coll, mena de càrrega immobilitzadora. Enrere queda el plor, la urgència per acabar ja, les contraccions que encara palpiten, els pensaments negres i la por. La petita llum que ha crescut al bell centre del seu cos, pujat panxa cap amunt, arribat darrere del pit i fet que el pes de plom que li inundava el cap, l’angoixa, l’empetitiment al cor, es dissolguen i se’n vagen.

La dona ha deixat de pensar: la llum s’ho ha emportat tot. Es mira el braç marcat per les dents que han ofegat el crit, únic record del malson que se li havia apoderat, medul·la espinal cap a baix, de tots els músculs i se sent per fi humanament primitiva, poderosa posseïdora de la pròpia identitat, victoriosa i, per fi, lliure.

26

  By

A CONTRALLUM

 

Una dona es despulla en la solitud de sa cambra. Una dona es despulla fent clarobscurs  contra la persiana parcialment baixada del balcó. Una dona mira el reflex dels seus pits, del seu sexe, de la seua panxa a l’espill del tocador, i se sent vulnerable. Se sent vella i cansada. S’observa mentre es lleva la samarreta i deixa el sostenidor al descobert, i també quan es lleva aquest i deixa els mugrons, bessons, com dos mossos rosa clar, vulnerables a la lleugera brisa de juliol que entra pel finestral. Pensa en quantes boques podrien desitjar ser-hi, sobre aquests mugrons solitaris, mesurant-los amb la llengua, esculpint-los amb les dents, i una mescla entre excitació i tristor li inunda la cavitat que hi ha darrere del melic. Una dona s’observa el sexe cobert parcialment d’un suau borrissol, i es pregunta què hi ha en eixa porta de vida que cause tant d’interès a aquest coi de societat que la tortura. Una dona se sent miserablement buida de sexe, i no sap perquè.

Un home ix de la dutxa molt prop d’allí, just al pis de damunt. Igual que la dona, té la persiana baixada per impedir que la calor d’un juliol inclement inunde la casa que paga a terminis. S’eixuga bé el cos, tractant amb cura la panxa, les galtes del cul, les engonals. El plec dels testicles. Pensa «quina cosa més estúpida, ahí penjant, estèrils» i contempla el seu reflex a l’espill de l’habitació, així, sostenint el penis en alt per tindre’n una perspectiva completa. Els sent ridículs, grotescs, anunciant un goig provinent de la luxúria que mai ha vingut. Es cabreja amb els seus testicles i solta el penis amb ràbia, que després del contacte ha quedat una mica alçat, gruixudet, tot just despert del sopor on l’havia submergit l’aigua gelada amb què l’home es dutxa per pal·liar la calor.

Un home i una dona es troben a l’ascensor. S’obri la porta, i ella està esperant per a eixir, i ell està ja baixant, i que s’aturara li ha provocat una mica de ràbia pel retràs. L’home s’excita una mica al veure els pits de la dona apuntant per l’escot, rodons, daurats i perfumats. El penis, ja en dansa després de la rabiosa atenció rebuda a la cambra, manifesta el seu content per les vistes baix la fina tela del pantaló d’estiu. La dona nota com se li humiteja l’entrecuix baix la capa de borrissol daurat, quan li arriba l’aroma provinent del coll de l’home. Tots dos pensen: «qui poguera». Tots dos pensen: «i dorm tan a prop…». Tots dos comprimeixen les cames i callen, frustrats pels complexes que tenen gravats a foc, quan de sobte els seus dits índex es freguen al prémer alhora el botó de la planta baixa.

25

  By

Vens sense avisar a envair-me la casa, i l’omples de llums de colors, i fas vibrar les parets d’enganxines i la meua cortina de mocadors. Eix de roda on el meu pols gira, m’embeus la consciència -que es suposa he de tenir- i em pobles l’habitació d’espurnes, de caus, de miracles, d’il·lusions. Feixuga jo, talòs tu, passem les hores desitjant-nos en silenci molt a prop, com dues llunes imantades. I quan ja no puc més, quan crec que vaig a tornar-me boja d’esperar-te, cauen els teus llavis, o els teus dits, o el teu nas recorrent un cantonet de la meua pell i gargotejant-la amb la daurada línia que em tatua la teua por. Afortunat cos que et rep com a un colom necessitat d’abric, desperte al teu costat i les coses es fan noves, i el món torna a nàixer des de tu.

Sé que no deuria, però llavors em mires des d’eixe llindar entre la por i el desig al qual succeeixen totes les nostres trobades i, molt fluixet a cau d’orella, dius que fume massa. Sé que vols dir que t’agradaria posseir-me, llevar-me’l de la boca, fer-me xicoteta per poder-me observar sense por i sentir-te poderós per poder-me agafar. Comprimir-me amb violència per fer-me a imatge i semblança teua, perquè mai hagués fugit tan lluny sense esperar-te, perquè t’hagués aguardat per sotmetre’ns junts a la por d’albirar la luxúria i endevinar que no hi ha pecat. I amb tanta por que tens tu, ja veus, en eixe moment sóc completament teua; ullpresa submisa del desig, l’única cosa que sé fer és apagar la cigarreta, glopejar-me amb cura la boca i apropar-me a tu esperant que em beses –però no em beses mai, home desitjat conscient de ser-ho.

Quan te’n vas, la casa queda buida. Les parets, avorrides ja sense la teua pell inconstant, es tornen tombes esguardant l’esguell dels somriures que guarde per a l’espera. Poregosa reincident del pecat d’anhelar-te, m’avergonyisc d’allò que s’apodera de ma panxa. Podria esbrinar un món o una sola mica llavors amb una paraula teua i, no obstant, davant la perspectiva de què deixes aquest nínxol somort per sempre, m’aferre a la cigarreta per enverinar-me a poc a poc, tal i com tu odies, a veure si aquest cop se’m fa més curta l’espera, o si oblide que hi ets, o si em difumine per fi.