NO VULL ESCRIURE’T
Escriure’t poemes a tu és com morir-me
perquè no puc escriure’t sense trobar-te a faltar;
escriure’t lletroles a tu és consumir-me,
quina poca gana de poder-te rimar!
Escriure’t amb veu petita i lletra amarga
-d’eixa tan barata que te solc fer-
no pretén dir que puga ser més llarga
la cremor que em fa no poder-te voler.
Si cap la mort sencera en quatre versos,
un serà eixa boca que no te puc besar;
un altre, els meus dits com deu cucs encesos
que et vetllen de gana de mossegar.
Si cap la vida impresa en un glop d’aire,
vull, vida meua, que em digues que sí:
al teu si és nat el colombaire
que ha de dur les cartes del meu destí.
