2

Escuridade no hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Francesc espertou sobre a cama do hospital con esa sensación de desarraigo que nos sorprende ás veces cando non estamos moi certos do lugar onde abandonamos a escuridade dos soños e das pálpebras pechadas. O primeiro instinto foi separar as costas do colchón e abrir os ollos para mirar con certo nerviosismo a todas as partes, na procura dalgún elemento que lle confirmase que estaba a salvo ou en malas mans. Pero o lugar estaba completamente ás escuras. Recordou a explosión e a imaxe dos ollos baleiros, mortos do seu perseguidor, sobre a rúa Banyoles, lembrou que era aquel lugar o último na súa memoria.

O primeiro sinal chegoulle á esquerda do seu leito. Por un corredor limitado e formado por dúas ringleiras de camas nas que descansaban en absoluto silencio os corpos doutros doentes e feridos, achegábase unha muller cunha carpeta azul que contiña certos documentos médicos relativos á saúde do paciente. Francesc empezaba a escoitar os seus pasos pero non podía ver nin o corredor, nin os doentes, nin á muller e moito menos as mans brancas que portaban aquel cartafol azul.

Os pasos facíanse con máis e máis espazo nos seus oídos, penetraban até as profundidades do seu cerebro, achegábanse á śua posición e Francesc non variou a postura dos seus músculos, permaneceu coa mesma expresión agardando a ter máis datos cos que avaliar a súa verdadeira situación. Cheiraba a hospital, polo eco dos zapatos sabía que estaba nunha sala moi ampla. Levou as mans aos ollos, cuestionouse se os tiña realmente abertos. Tiña gasas sobre eles. Estaba no leito dun hospital e sentíase abatido.

Ao chegar ao carón da cama, ela abriu o cartafol mentres se presentaba e comezaba a emitir a cualificación dos síntomas, un discurso que ao doente lle pareceu rápido de máis, era como se a cegueira lle impedise escoitar con propiedade. A única palabra que Francesc Bastida sentiu con nitidez, probablemente porque era a única que se axeitaba ao seu contexto, foi “oftalmoloxía”. Entroulle unha pequena vertixe, sentiuse fóra de ritmo e pediu á doutora que empezase de novo o seu diagnóstico.

A Francesc pasoulle un lampexo pola consciencia, un lóstrego que lle trouxo arrecendos das flores de Varsovia en primavera. Pero non, a voz comezou de novo polo máis sinxelo dos inicios, Estás no hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

2

Del lavabo fins a la vora de la llar de foc va picar tres vegades: una amb la porta de la cuina, una amb el sofà i, finalment, una amb l’atiador del foc. La seva vista cansada no ajudava i el vodka menys. Portava vuit hores en la més enganxosa foscor. Des que havia marxat la llum no havia fet gaire més que jaure a prop de l’escalfor del foc. Ell que sempre parlava del reset. Aquell reset tecnològic que algun dia arribaria i deixaria a la humanitat totalment indefensa: sense electricitat, sense diners, sense benzina. Sense INTERNET. Ell que sempre havia fet apologia del dia en què la llum marxés, en què marxés de veritat, ara feia vuit hores que jeia davant la xemeneia. Immòbil.

Va tornar a obrir la carta que tenia a les mans i la va llegir a la llum de les flames:

“La carretera fa uns set quilòmetres i mig. Avui feia una tramuntana horrorosa i ha tombat un arbre. Un d’aquells arbres que sembla que hagin de caure però no ho acaben de fer mai. D’aquells que quan passes pel costat amb el cotxe i veus com tremola amb el vent en el fons estàs segur que no caurà. Doncs avui ha caigut un. A sobre d’un cotxe. Un cotxe que duia una noia dintre. El destí (o el vent) ha fet que el tronc impactés just entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver reventat el crani de la noia. Però ha caigut just al capó.

La meva vida està en un atzucac. Ja portava molts dies donant-li voltes. Rumiant tot allò que vam estar parlant. M’havia aixecat! Havia recordat el perquè! Em tornava a sentir com aquella època de l’escola en què ens creiem els més llestos de la classe. Nosaltres no seríem pas com ells. No. Estàvem destinats a fer quelcom tan important, tant per sobre de tothom, que no calia que féssim res. Només esperar.

Ho havia aconseguit.

I és en aquest punt exacte. En aquest clímax del relat. El moment precís en el qual l’arbre cau. Aquell arbre que sabies que no cauria. Aquell arbre cau. Però no cau davant. Ni darrere. Ni et reventa el crani. Just cau allà on ha de caure. No et mata però tampoc et deixa avançar. Tinc el puto arbre davant i només puc esperar. L’E deia que “allò” que he perdut tornarà. Però no sé quan.

De moment, escoltarem el vent i esperarem.”

Tot i haver-la escrit ell mateix ara li semblava que aquelles paraules no eren seves. Es perdien en aquella foscor: la del món i la seva. Mai l’havia arribat a enviar. Va remoure els troncs de roure una miqueta.

De sobte, va tornar la llum.

1

The city burned. Everything she had or was; gone. But then, she thought, that hadn’t been much anyway. Tucking the package under her arm, she turned her back to the flames and made her way north, towards the crossroads.

Once there, she would have to decide; west to the coast or east to the capital. The choice was hers to make, the first in a long time, the first that she could remember, and the giddy anticipation was only just tempered by the knowledge that she would have to make it there unseen. The path she had to take, however, was the only one between the city and the crossroads and It usually it boasted a steady traffic of tourists, traders, political representatives and the military. Today was not a usual day though, and the road was graciously quiet. Most people had already fled, taken the southern route or been killed. Others hurried towards the crumbling city to try to help, salvage or steal whatever was left. She knew had to stay out of sight. Her clothes would mark her out to any traveller, and she could not be caught now.

After an hour of nervous but uneventful travel, she came to the crossroads. To her right lay scrubland. To her left and straight ahead, a steep cliff that descended into dense forest. Looking out, the sun was slowly climbing, gently spilling light onto the canopy. A cacophony of rousing creatures responded. Even from this vantage point at the top of the cliff you couldn’t see down past the first branches of trees. It was perfect.

Without warning, voices drifted up from the left where. There was a stairway on this side, steps that had been carved into the cliff face generations ago. There was also nowhere to hide on that part of the path. Glancing back to her right she quickly discarded the exposed scrubland as an option. She would be easy pickings. The voices grew louder, climbing steadily toward her. She looked around; no way down, no way across the open land to her right.  Someone grunted. Whoever it was, they were getting close.

She took out the package, gripped it to her chest and dipped her head. Turning on her heel, she headed back the way she had come. She had to think. There was nowhere to go. All paths were exposed. She could not be caught. Just as it seemed the voices would appear over the lip of the ledge, she stopped, spun around, and ran, fast and hard, straight ahead and into the arms of the forest.

1

“[…] aire i llum i temps i espai

no tenen res a veure amb escriure

i no creen res

excepte potser una vida mes llarga per trobar

noves excuses per no fer-ho.”

Charles Bukowski, “Air and light and time and space

 

Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament com girava el disc durant bona part del primer vers.

No entenia res. És evident que ja feia més de deu anys que no s’asseia davant d’un ordinador amb la intenció d’escriure i és obvi que la practica fa molt, però li estava costant massa. Va fer un altre glop al vodka amb suc de taronja mirant fixament l’agulla.

Potser ja no serveixo, pensava. Potser havia deixat passar massa temps. O potser és que mai vaig servir, va remugar. Va pensar que tot el que havia escrit feia deu anys segurament tampoc era tan genial com ell creia. Aquesta idea el va entristir molt.

“L’art de veritat només sorgeix de la tristesa” li deia sempre l’E. És clar que l’E no en tenia ni idea. Sempre s’havia cregut millor que ell però no ho era pas. I ara ja era mort.

Es va aixecar, encara amb el got a la mà, i es va dirigir cap al bagul dels llibres. Feia tant de temps que havia decidit no tornar a llegir que tenia els llibres ben guardats, com si fossin una amenaça que s’ha d’evitar a tota costa. Va fer un quart glop al vodka i va deixar el got a terra mentre buscava aquell llibre. El llibre que l’E li havia regalat l’últim dia. Aquell darrer dia. No era pas un dels seus llibres preferits. Ni tan sols sabia si l’havia acabat de llegir. Era quelcom inspirat en Pedrolo, un llibre sobre la guerra civil. Només recordava bé el nom d’un personatge: Francesc Bastida. El primer que moria.

Va trobar el llibre i el va olorar. L’E sempre deia que el més important dels llibres era l’olor. I provablement era l’única cosa amb sentit que havia dit durant els anys que havien sigut més propers. Ara que hi pensava potser ell podria haver fet quelcom per ajudar-lo.

Va collir el got de terra. El disc seguia girant i l’agulla gratant les cançons: “Now I’m turning on the lights, is the first day of my second life…

No. No l’hauria pogut salvar. Ni tan sols era capaç de salvar-se a si mateix.

Es va servir un altre vodka amb suc i va agafar el portàtil. A poc a poc i sabent que no era l’únic incapaç de fer allò que proclama, va començar a teclejar:

Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament…

1

Sen o ferro na rúa Banyoles

Naquel intre Francesc examinaba a súa cara fronte a un espello do local, mentres agardaba despreocupado a que lle desen a hamburguesa de año con salsa de menta que pedira. Pensaba na súa idade, que tiña uns pelos horribles nas orellas e que os seus ollos de miope semellaban querer ocultarse dentro da  cabeza para acocharse con agarimo nos lóbulos do seu cerebro. Xirou a cabeza e foi entón cando os viu. E semellaba, pola linguaxe corporal, que un deles movera a súa mirada cara a el, tamén, por casualidade.

Non pasaron moitas cousas pola mente de Francesc pero de todas elas a que prevaleceu foi a lembranza do feito de que non tiña a pistola. Durante anos mantivera a discusión interna, antes de saír da casa, sobre a pertinencia ou non de cargar co ferro, de levar a arma consigo a todas as partes. Unha sentenza tirada da bagaxe popular gañaba sempre a man definitiva da partida: “nunca se sabe, Francesc”! Até que aquela noite de verán cedeu á inercia da comodidade. A calor húmida do Mediterráneo á que xa non estaba afeito foi quen suxeriu deixar a arma no apartamento. E foi entón, cando os dous homes se lle achegaban e a culpa se debuxaba na silueta negra da pistola sobre os garfos, os coitelos e as culleres do caixón da mesa da cociña, cando escoitou o asubío inconfundible e familiar do mísil que se viña cerca da súa posición.

Foi duro deixar Varsovia atrás, difícil non deixarme derramar até quedar baleiro alí, deitado como agora e moribundo, en Wilanów. Imaxinou a primavera, tentou abrir os ollos e ver as flores, as plantas, a figura de Ulises nos debuxos dos murais nas paredes do palacio. Regresar, a idea de volver, este era o motivo que bulía no seu corpo tirado sobre a rúa Banyoles e rodeado de entullo, po e cachotes. Diante del tiña de novo a mirada do inimigo. Era unha mirada inerte, morta, baleira de vida como tantas outras que xa tivera perante os seus ollos.

E metéuselle, nun recuncho descoñecido do ser, unha sensación que identificou co feito de saberse cerca da morte, o desexo a incrustárselle nas unllas e sentir de novo aqueles días de mocidade, aquel primeirísimo grolo de vodka e os días en que o xeo sobre os lagos non era unha imaxe relativa á prosa do común lonxincuo e irreal.