Tag: collaborative

49

  By

NETEJA

A la merda tots aquells lúbrics

apèndix d’homes anònims

perduts en laberíntics índex

d’existències sense importància

anotats a l’agenda fins que

un dia s’esborren de sobte

i ja no tornes a ser l’àpex

de vida penjant dels seus muscles

carregats de fem i silenci

i profilàctics de marca blanca

sota tauletes de nit llogades

-tres euros cinquanta la capsa-.

 

A la merda tots aquells íntims

girons d’ànima rància

podrint-se per les escletxes

des que un dia la venguérem

i entregàrem a les deesses

de l’inhumanisme indòmit

i el capitalisme salvatge i pútrid

i les calces negres del pràimarc

i eixes manilles incòmodes

a les mans d’aquells xics estúpids

que mai van saber satisfer-me

perquè cap d’ells va aprendre

a lletrejar el meu nom propi

i simplement em deien ‘nena’

-cap d’ells va mostrar ser hàbil

tampoc insuflant alenada-.

 

A la merda, com deia, els fútils

fal·lus ridículs i asèptics

que un dia m’ompliren, tan mísers,

no l’úter sinó la bilis

bombejant-me, pou, amb pobra

vàlvula extractora d’orgasmes,

de llàgrimes, de ràbia amarga

i em deixaren feta un silenci

fins que arribares, llum, per ser Home

i em brollares el somriure

i em poblares l’esperança.

46

  By

Mother

“Víctor.”

“Yes?” he answered mechanically as he tensed; delicate topics could only grow in crescendo.

“If you ever have babies, and one of them is a boy, would you name it Blue?”

“Blue?”

“As a name.”

“But Blue is not a name for a person,” he repeated, feeling himself at the beginning of the conversation again.

“But I like it,” she argued, tenacious, like every time she made a decision she was fully convinced of.

“You like very weird things.”

“Ana is weird and you like her.”

“Ana is weird?” Víctor was surprised, he did not thought his girlfriend had any particular weirdness at all; the fact was that he actually considered her to be excessively ordinary.

“Yes.”

“Wow…” he did not want to ask the nature of such an assertion.

“So, are you going to name your baby Blue?”

“I’ll have to ask Ana.”

“Why?” the girl’s utter surprise tone pleased Víctor.

“The baby’s mother should have an opinion, shouldn’t she?”

“But I don’t want you to have babies with Ana,” Cristina was horrified, she did not know his brother’s girlfriend but she was sure she would not like her, she was not appropriate for him, her brother, her constant and pillar, who deserved more, so much more, someone unique, exceptional, like him; someone absolute.

“Why?”

“I don’t like Ana.”

“You don’t know her. Also, I’m the one who has to like her.”

“Do you love her?”

“I don’t know,” that he had asked himself more than once, but he also did not sense from her any specially stirring behaviour.

“But she’s your girlfriend.”

“Yeah. But that comes with time. Would your rather she wasn’t?”

“Yes. I want you to have a boyfriend named Blue.”

“Well, that’s not going to happen,” he repeated once more.

“Because you like girls.”

“Yes…”

“You’re weird too,” sentenced the girl with a firmer tone than him.

“Well, thank you.”

“You’re welcome,” she articulated while smiling with her mouth full of bread and cheese, not even waiting for the last chunks Víctor had just removed from the fire to cool down.

39

  By

Ever wonder if it’s forever, the moment passes,
but I feel you now, all the way down…

Biffy Clyro “All the Way Down”

We seemed to always be the first ones to rescue each album from the stores. And I say rescue, because none of the shop assistants working at those record stores, no matter how much they loved music, could ever get to treat those little square boxes with the same special care we did.
In fact, we were probably never the first ones. The kind of album that we were looking for, from American or English indie bands, did only reach the shopping center of our village  weeks after its original publication abroad.

It was then that the Barcelona of the late nineties became our little paradise on earth, a paradise with its epicenter in Carrer Tallers, the endless source of the one and only thing that mattered to us in life: music. Stores like Revolver, Discos Castellò or Arise, kept those little gems that we wanted so badly.

The ritual after the release of an album was always the same, but each of the instances became a unique moment, almost as unique as each album. I remember the excitement around the opening of the plastic wrap, inhaling the smell of the paper booklet for the first time, reading the poetry in the lyrics without having heard a song yet. But the real magical moment came with the first listening of the albums opening theme.

“It’s My Job to Keep Punk Rock Elite” of ‘So Long and Thanks for All the Shoes’ by NOFX, “Feticeira” from White Pony Deftones, “Panic”, the ‘Launched’ Beatsteaks, “Glitter and trauma “, from Biffy Clyro’s  album of the same name… the list is endless.

We had a different way of understanding music. We stared at each other without saying a thing – but telling each other everything – while the first notes came out of the huge black speakers in those years. We felt superior to the rest of the world for finding concealed nuances in each song, unveiling clever hidden tricks in the magic of each rhythm, in the mastery of every unexpected change in the tone, in those choruses full of poetry that made our souls explode.

Perhaps someday the time will come when we will realise that we were never that special, that despite what we had always thought, we were no more than simple organisms that are deconstructed with the proper arrangement of notes…

So fragile …

Our soul boiling with every chord, our mind in full swing while deciphering the impossible lyrics of every song.

Those long afternoons lying in bed, the music pounding our eardrums at an insane volume.

And our eyes, lost in a kind of unbelievable trance. Those contained screams camouflaged behind each instrument.

The black rubber flooring of the stage, the yellow light in the tubes. Feeling that the chill that once ran through your skin is still there, endless.

Perhaps someday the time will come when we will realise that we were never that special…

Perhaps…

39

  By

Ever wonder if it’s forever, the moment passes,
but I feel you now, all the way down…

Biffy Clyro “All the Way Down”

Parecíamos ser siempre los primeros en rescatar cada disco de las tiendas. Y digo rescatar, porque ninguno de los dependientes de las tiendas de discos que frecuentábamos, por muy amante de la música que fuera, podía nunca llegar a tratar aquellas pequeñas cajas cuadradas con el mismo cariño que nosotros.

A decir verdad, probablemente nunca fuimos los primeros. El tipo de álbum que perseguíamos, de bandas independientes norteamericanas o inglesas, no llegaba al centro comercial del pueblo hasta semanas después de publicarse en su país de origen.

Era entonces cuando la Barcelona de finales de los noventa se convertía en nuestro pequeño paraíso en la tierra, un paraíso con epicentro en la calle Tallers, la fuente inagotable de lo único que nos importaba en la vida: la música. Tiendas como Revólver, discos Castellò, o Arise, guardaban esas pequeñas joyas que tanto deseábamos conseguir.

El ritual del estreno de un disco era siempre el mismo, pero cada una de las repeticiones se convertía en un momento único, casi tan único como cada disco. Recuerdo los nervios al abrir el envoltorio de plástico, al oler el papel del libreto por primera vez, al leer la poesía en sus letras sin haber escuchado aún las canciones. Pero el verdadero momento mágico llegaba con la primera escucha del tema que abría cada álbum.

“It’s My Job to Keep Punk Rock Elite” del ‘So Long and Thanks for All the Shoes’ de NOFX,  “Feticeira”, del ‘White Pony‘ de Deftones, “Panic”, del ‘Launched‘ de Beatsteaks, “Glitter and Trauma”, del disco bajo el mismo nombre de Biffy Clyro… La lista es infinita.

Teníamos una manera diferente de entender la música. Nos mirábamos sin decirnos nada – diciéndolo todo al mismo tiempo – mientras las primeras notas salían de los enormes altavoces negros de aquellos años. Nos sentíamos superiores al resto del mundo por encontrar matices escondidos en cada tema, astutas triquiñuelas ocultas en la magia de cada ritmo, en la maestría de un inesperado cambio de tono, en aquellos estribillos llenos de poesía que le reventaban a uno el alma.

Quizá llegue el día en el que el tiempo nos demuestre que nunca fuimos tan especiales, que al contrario de lo que siempre habíamos pensado, no éramos más que simples organismos que se desmontan con la configuración de notas adecuada…

Tan frágiles…

El alma hirviendo con cada acorde, la mente en plena efervescencia descifrando letras de canciones imposibles.

Aquellas tardes tumbado en la cama, con la música golpeando nuestros tímpanos, sonando a un volumen demencial.

Y nuestros ojos en blanco, sumidos en una especie de trance inexplicable. Esas ganas de gritar contenidas camufladas tras cada instrumento.

La tarima de goma negra del escenario, la luz amarillenta de las válvulas. Sentir que el escalofrío que una vez recorrió tu piel aún sigue ahí, interminable.

Quizá llegue el día en el que el tiempo nos demuestre que nunca fuimos tan especiales…

Quizá…

35

  By ,

VENEDORS AMBULANTS (I ALTRES DELÍCIES DEL SUBURBI)

vendedores ambulantes

Venc finals. Els tinc de tots els colors: desgastats, amargants, totalment equivocats. Prejudiciosos, conseqüents, decisius. Venc finals, un per un, i els venc en una acurada edició de luxe, tancats en bosseta per a congelats i decorats amb una cinteta de ras de color roig (roig sang, per als que els càpiguen dubtes).

Venc finals per a desesperades, per a antics amors, per a antics somriures. Finals per a aquells que mai van saber dir adéu, i per a les coquetes de vàcua mirada. Finals de tinta falsa, d’eixa que torna a aparéixer al pas dels anys. Finals per als que no els agraden els finals, per als que han vist massa besos d’estació, per als que no volen fugir més. Per als que fugen i busquen trobar-se a ells mateixos.

Venc finals astuts, desmanyotats, dolorosos. Finals que et perseguiran tota la vida, finals que no saps perquè van arribar, finals que fan plorar de veure’ls. Tots suaus, o escarpats, o irritants de pell i pupil·les. De cabells. Finals que et mengen les ungles, finals que et furten el riure. Finals que no són finals, sinó coses deixades a mitges. Finals inexplicables. Finals que et fan mal. Finals del propi error.

Per últim, tinc la secció de finals per un euro, eixos que no importa endur-se’n. Venen en un paquetet de paper de regal; alguns, inclús enrotllats en un paper de kebap (enteneu-ho, total per un euro…). Tots fets a mà, a manassa. I monte ací la parada, senyors, perquè amb el pes de tants finals no puc caminar més.

27

  By

 

EN QUÈ TU VENS A DINAR-ME

Amor, saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s’obria sola.

Maria-Mercè Marçal.

Hui vaig a veure’t: cal obrir els panys de casa, les finestres, que entre la llum. El pati, les parets, com floreix tot esperant que tu arribes! La teua imminència crida des del llit, em fa tremolar el cos; tire un parell de coberts de les mans mentre els rente, neguitosa. Una llum xicoteta transforma ara la cuina, els quadres, la panxa, el menjador, aguaitant la teua presència.

Replegue la casa, netege la taula baix de l’ombra de la llimera i dispose dues cadires per seure tots dos: una per a tu, una per a mi. Dubte si posar-les l’una al costat de l’altra –els teus dits recorrent la meua cuixa cap amunt a l’hora del flam-. Pare taula, passant els dits per on passaran els teus llavis, la teua llengua, i els raigs de sol es preparen per veure’t.

Em despulle lentament, mirant front a l’espill com va caient la roba. Em fique a la dutxa, òmplic els meus pits de bromera, el coll, els braços. Veig com l’aigua s’enduu el sabó fent remolins cames avall. Em fregue, em banye, em rasure. M’eixugue, em perfume en l’escot i just darrere de les orelles; el rellotge impenitent rellisca les sagetes contra la meua paciència. Trie amb cura la roba interior, el vestit de cotó, el recollit del cabell. Se m’ericen els mugrons imaginant com puc fer-ho per mossegar-te el coll a la primera ocasió en què et distragues.

Truques a la porta just a l’arribar migdia, ja estàs ací, ja puc sentir la teua respiració per les escletxes. Quan t’obric, et tinc tantes ganes que segur que m’ho notes en la cara. T’agafe les galtes i te les bese, mentre et conduisc al fons de la casa per tindre’t molt a prop i seure –cames contingudes com a bona xica- a aconsellar-te bé per seduir-la a ella: estes coses no les fan les amigues.

26

  By

A CONTRALLUM

 

Una dona es despulla en la solitud de sa cambra. Una dona es despulla fent clarobscurs  contra la persiana parcialment baixada del balcó. Una dona mira el reflex dels seus pits, del seu sexe, de la seua panxa a l’espill del tocador, i se sent vulnerable. Se sent vella i cansada. S’observa mentre es lleva la samarreta i deixa el sostenidor al descobert, i també quan es lleva aquest i deixa els mugrons, bessons, com dos mossos rosa clar, vulnerables a la lleugera brisa de juliol que entra pel finestral. Pensa en quantes boques podrien desitjar ser-hi, sobre aquests mugrons solitaris, mesurant-los amb la llengua, esculpint-los amb les dents, i una mescla entre excitació i tristor li inunda la cavitat que hi ha darrere del melic. Una dona s’observa el sexe cobert parcialment d’un suau borrissol, i es pregunta què hi ha en eixa porta de vida que cause tant d’interès a aquest coi de societat que la tortura. Una dona se sent miserablement buida de sexe, i no sap perquè.

Un home ix de la dutxa molt prop d’allí, just al pis de damunt. Igual que la dona, té la persiana baixada per impedir que la calor d’un juliol inclement inunde la casa que paga a terminis. S’eixuga bé el cos, tractant amb cura la panxa, les galtes del cul, les engonals. El plec dels testicles. Pensa «quina cosa més estúpida, ahí penjant, estèrils» i contempla el seu reflex a l’espill de l’habitació, així, sostenint el penis en alt per tindre’n una perspectiva completa. Els sent ridículs, grotescs, anunciant un goig provinent de la luxúria que mai ha vingut. Es cabreja amb els seus testicles i solta el penis amb ràbia, que després del contacte ha quedat una mica alçat, gruixudet, tot just despert del sopor on l’havia submergit l’aigua gelada amb què l’home es dutxa per pal·liar la calor.

Un home i una dona es troben a l’ascensor. S’obri la porta, i ella està esperant per a eixir, i ell està ja baixant, i que s’aturara li ha provocat una mica de ràbia pel retràs. L’home s’excita una mica al veure els pits de la dona apuntant per l’escot, rodons, daurats i perfumats. El penis, ja en dansa després de la rabiosa atenció rebuda a la cambra, manifesta el seu content per les vistes baix la fina tela del pantaló d’estiu. La dona nota com se li humiteja l’entrecuix baix la capa de borrissol daurat, quan li arriba l’aroma provinent del coll de l’home. Tots dos pensen: «qui poguera». Tots dos pensen: «i dorm tan a prop…». Tots dos comprimeixen les cames i callen, frustrats pels complexes que tenen gravats a foc, quan de sobte els seus dits índex es freguen al prémer alhora el botó de la planta baixa.

21

  By

Body

Verlässt die Seele den Körper , wenn man stirbt?
Wohin geht sie ?

Diese ganze Denkweise – dass da etwas zurückbleibt und etwas verschwindet – ist irreführend. Der grobe Körper, den wir kennen, ist nur ein Saatkorn, eine äußere Schale. Es gibt auch feinere Körper, sie hüllen die Seele weiter ein, selbst wenn sie den Körper verlässt. Diese Körper sind ebenfalls Teil von dir. Der Körper, der jetzt mit mir ist, ist Teil des Universums, aber weil wir unser Selbst für das unsrige halten, entsteht das Problem: wo hört mein Körper auf? Wenn du tief in diese Frage hineingehst, erkennst du, dass das ganze Universum Teil von dir ist, Teil von deinem Körper