50

NO VULL ESCRIURE’T

 

Escriure’t poemes a tu és com morir-me

perquè no puc escriure’t sense trobar-te a faltar;

escriure’t lletroles a tu és consumir-me,

quina poca gana de poder-te rimar!

Escriure’t amb veu petita i lletra amarga

-d’eixa tan barata que te solc fer-

no pretén dir que puga ser més llarga

la cremor que em fa no poder-te voler.

Si cap la mort sencera en quatre versos,

un serà eixa boca que no te puc besar;

un altre, els meus dits com deu cucs encesos

que et vetllen de gana de mossegar.

Si cap la vida impresa en un glop d’aire,

vull, vida meua, que em digues que sí:

al teu si és nat el colombaire

que ha de dur les cartes del meu destí.

49

NETEJA

A la merda tots aquells lúbrics

apèndix d’homes anònims

perduts en laberíntics índex

d’existències sense importància

anotats a l’agenda fins que

un dia s’esborren de sobte

i ja no tornes a ser l’àpex

de vida penjant dels seus muscles

carregats de fem i silenci

i profilàctics de marca blanca

sota tauletes de nit llogades

-tres euros cinquanta la capsa-.

 

A la merda tots aquells íntims

girons d’ànima rància

podrint-se per les escletxes

des que un dia la venguérem

i entregàrem a les deesses

de l’inhumanisme indòmit

i el capitalisme salvatge i pútrid

i les calces negres del pràimarc

i eixes manilles incòmodes

a les mans d’aquells xics estúpids

que mai van saber satisfer-me

perquè cap d’ells va aprendre

a lletrejar el meu nom propi

i simplement em deien ‘nena’

-cap d’ells va mostrar ser hàbil

tampoc insuflant alenada-.

 

A la merda, com deia, els fútils

fal·lus ridículs i asèptics

que un dia m’ompliren, tan mísers,

no l’úter sinó la bilis

bombejant-me, pou, amb pobra

vàlvula extractora d’orgasmes,

de llàgrimes, de ràbia amarga

i em deixaren feta un silenci

fins que arribares, llum, per ser Home

i em brollares el somriure

i em poblares l’esperança.

48

DAWN WITH CLYMENE

amanecer con climene

I can see the nymph from here in all her glory. Her skin, her clear body, the dawn reflected in her neck. The eternal line of her back, the dimples on her buttocks. The hair loose, flooding the pillow. She, carefree from me and everyone, plays to seem inert in the calm of her rest. She plays to sleep without letting me enter in his dream.

The nymph always turns her back on me. Now, when I try to make love to her; and also when she shows hermetic and unsympathetic to my attempts to drink her lips, or give my eyes to her. She has too many suitors; however, little or much, she ignores them all.

The nymph dawdles on the white canvas of her blankets, draws hills and mountains on the bed and on her body. I look at the bruises on her side. Damn nymph, why don’t you let me love you, why I do not cease to love you, why don’t you keep far of your hips all of those that hurt you, taking your back – your everlasting back now I kiss – and mark on them their gross men fingers, their unconscious kicks. No, nymph, not; can’t you see that they are wearing you out?

In the morning light, the nymph looks incredibly beautiful, mysterious, like a river to plough through or a bunch of stars. Her skin smells like cinnamon and sandalwood; and beyond, like musk and fruit. Like church incense her breasts, which I guess when I crown the top of her neck. And her belly, which smells like bread, as it smells good women bellies.

Perhaps I love the nymph. Only perhaps. Desire is confused with the hatred in such an easy way… How to love her imperturbable back, her unwavering stubbornness, her mysterious coquette woman’s face. How not to love every one of those rays of sun, in order to settle on her skin and penetrate her with sweetness, and warm her heart. How not putting my heart and soul in the attempt to see her smile, determined, in my arms, away from the bruises of all those that should never, never have touched her.

48

ALBADA AMB CLÍMENE

amanecer con climene

Des d’ací, es veu a la nimfa en tota la seua esplendor. La seua pell, el seu cos clar, l’albada reflectida al seu coll. L’eterna línia de la columna, els clotets sobre les natges. La melena solta, inundant el coixí. Despreocupada de mi i de tots, juga a semblar inert a la tranquil·litat del seu repòs. Juga a dormir sense deixar-me entrar al seu somni.

La nimfa sempre em dóna l’esquena. Ara, quan intente fer-li l’amor; i també quan es mostra hermètica i incompassiva davant els meus intents de beure-li els llavis, o regalar-li els meus ulls. Té massa pretendents; però poc o molt, els ignora a tots.

La nimfa ronseja al llenç blanc del seu llit, dibuixa colines i muntanyes amb el cos. Li mire els moretons del costat. Maldita nimfa, perquè no em deixaràs estimar-te, perquè no allunyaràs dels teus malucs a tots eixos que et fan mal, que prenen la teua esquena –la sempiterna esquena que ara et bese- i marquen en ella els seus dits d’homes bèsties, els seus cops d’inconscients. No, nimfa, no; no veus que t’estan desgastant?

A la llum del matí, la nimfa es veu increïblement bella, misteriosa, com un riu que recórrer o un manoll d’estels. La seua pell fa olor a canyella, a sàndal; i més enllà, a mesc i fruites. A encens del d’església els seus pits, que endevine quan corone el cim del seu coll. I el seu ventre, que fa olor a pa, com fa olor el ventre de les dones bones.

Potser estime a la nimfa. Només potser. El desig es confon amb l’odi d’una manera tan fàcil… Com estimar la seua esquena impertorbable, la seua tossudesa incommovible, el seu rostre misteriós de dona coqueta. Com no desitjar ser cada un d’eixos rajos de sol per a posar-se en la seua pell i penetrar-la amb dolçor, i escalfar-li el cor. Com no deixar-se la vida en l’intent de veure-la somriure, resolta entre els meus braços, allunyada dels moretons de tots aquells que mai, mai degueren haver-la tocat.

45

LA MORT QUOTIDIANA

Ha trencat hui l’albada

la mort d’una terra inerta

i la nina desgrana el seu fil:

no ho faces, nina, desperta!

Ja comença a obrir el sol

el caliu de les papallones

i nina abandona el bressol

deixant-hi mortetes rodones.

Nina oblida el que sap

i, conforme obre les parpelles,

el món li arrenca del cap

el que il·luminava amb elles.

Com màgia, així, la convenç

de que ja no paga la pena:

Nina, no veus que eixe llenç

de mort s’ha tornat condemna?

Que li han furtat la paraula,

que li han tancat la boca

i han entrat estranys a casa

a endur-se el que no els pertoca.

I nina, que ho accepta i calla,

no veu que la mort és propera:

El que hui et furten, rialla,

no vindrà amb la primavera.

41

‘Mecanoscrit del segon origen’:

Alba, a fourteen year old girl, virgin and brunette, was coming back from her house’s orchard with a basket full of ‘coll de dama‘ black figs when she stopped to scold two boys for beating another boy, pushing him towards the weir. She said:

“What did he do?”

And they answered, “We don’t want him with us because he’s black.”

“And what happens if he drowns?”

And they shrugged their shoulders, because they were two boys, grown in a ruthless environment, full of prejudices.

And then, when Alba had already left the basket to plunge into the water without removing her clothes, since she was only wearing shorts and a blouse on her skin, the sky and the earth began to vibrate with a kind of deaf trepidation that was accentuating, and one of the boys who had raised his head said:

“Look!”

All three saw an apparatus forming and approaching from the distance, and there were so many that covered the horizon. The other boy said:

“They’re flying saucers, man!”

And Alba looked still for a moment at the strange flat oval objects that advanced hastily towards the town, while the earth and the air trembled and the noise grew, but she thought back to her neighbour Margarita’s boy, Dídac, who had disappeared into the depths of the weir, and she dived into the water, behind the boys, who had completely forgotten about what they were doing, and who now said:

“Look at  them shine! They look like fire!”