Ara que has vingut a amar-me, endevine amb por la mort –la més fosca, la de l’ànima- cavalcant sobre el teu alè.
El mateix maleït alè que, amb ulls closos, et bese amb tanta ànsia.
Category: Català
30
SI UN DIA EL RIU S’ASSECA
Ahora esperamos que alguien
abra las puertas de los arrabales
para quemar el último recuerdo de los navíos.
Y si algún día llueve,
una larga tarea nos espera en las plazas.
Jesús Hilario Tundidor.
Si un dia el riu s’asseca,
eixiran les bicicletes velles de la infància,
tirem-hi aigua.
El cotxe d’aquell xic
que es va matar per desamor,
tirem-hi aigua.
Els llocs amens trairan delits,
els crancs hi trauran cabets caníbals,
tirem-hi aigua.
El fem infecte que mata peixos
perquè ja sabem de qui és la fàbrica;
i els somriures de les nimfes a l’estiu,
i el pontet que hi ha sobre la cascada,
i tirar-se’n serà només suïcidi,
tirem-hi aigua.
Els homes mostraran cares ronyoses,
tant i tant com tenen l’ànima,
i els ulls que brillen es tornaran tèrbols,
i el molí de blat esdevindrà casa,
i els fills del moliner, ja per si magres,
ploraran crits de veritable gana.
No deixeu que, trencat el reflex,
el llit del riu ens mostre la cara:
tirem-hi tots, vessant cabassos,
el nostre moll silenci d’aigua!
29
UNA DONA ORGASMA
Una dona orgasma asseguda en la dutxa, i es neteja les llàgrimes amb una mà arrugada pel flux i l’aigua temprada. El sexe obert, com una verge privada amb la seua aureola de rínxols daurats, ha recuperat la seua condició de primària veu instintiva bressol de qui la modula, i l’animal –tot just despert- dins del seu cos li recorda novament qui és. Es mira els peus, desatesos com els d’un bebè, i es sorprèn innocent i pura. S’alça, es renta el cos i ix de les portes de cristall, ara entelades.
Enrere, desguàs cap avall, queda una foscor que de vegades li ocupa el cap, l’emboira el cos i es diposita als muscles i al coll, mena de càrrega immobilitzadora. Enrere queda el plor, la urgència per acabar ja, les contraccions que encara palpiten, els pensaments negres i la por. La petita llum que ha crescut al bell centre del seu cos, pujat panxa cap amunt, arribat darrere del pit i fet que el pes de plom que li inundava el cap, l’angoixa, l’empetitiment al cor, es dissolguen i se’n vagen.
La dona ha deixat de pensar: la llum s’ho ha emportat tot. Es mira el braç marcat per les dents que han ofegat el crit, únic record del malson que se li havia apoderat, medul·la espinal cap a baix, de tots els músculs i se sent per fi humanament primitiva, poderosa posseïdora de la pròpia identitat, victoriosa i, per fi, lliure.
28
QUÈ DESITJA
Ara mateix m’obriria d’ulls. Deixaria que em penetrares lentament, intensa, ardent amb els teus. Que m’acaronares la imatge amb la teua mirada que destil·la un foc que casualment crema a la mateixa temperatura a la que m’abrase ací. Ara mateix cridaria sense paraules que vull olorar-te molt a prop, mossegar-te les galtes, arrencar-te eixa filera de botons que m’està fent perdre el seny. Estirar-te del cabell. Destrossar-te la corbata. Tirar-te sobre una d’eixes taules i saltar sobre tu com un animal salvatge, com una possessa, com una malalta. Panteixar amb la teua suor entre els meus dits. Tirar per terra els gotets de cafè, les setrilleres, les motxilles dels altres. Ara mateix deixaria que les teues paraules s’escorregueren per la meua orella tan dolçament com pecaminosa, i les sentiria relliscar libidinosament pel timpà cap avall, fins eixe punt just darrere del melic que ara mateix s’ha convertit en l’eix del meu cos.
Però porta’m un tallat i una torrada.
27
EN QUÈ TU VENS A DINAR-ME
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s’obria sola.
Maria-Mercè Marçal.
Hui vaig a veure’t: cal obrir els panys de casa, les finestres, que entre la llum. El pati, les parets, com floreix tot esperant que tu arribes! La teua imminència crida des del llit, em fa tremolar el cos; tire un parell de coberts de les mans mentre els rente, neguitosa. Una llum xicoteta transforma ara la cuina, els quadres, la panxa, el menjador, aguaitant la teua presència.
Replegue la casa, netege la taula baix de l’ombra de la llimera i dispose dues cadires per seure tots dos: una per a tu, una per a mi. Dubte si posar-les l’una al costat de l’altra –els teus dits recorrent la meua cuixa cap amunt a l’hora del flam-. Pare taula, passant els dits per on passaran els teus llavis, la teua llengua, i els raigs de sol es preparen per veure’t.
Em despulle lentament, mirant front a l’espill com va caient la roba. Em fique a la dutxa, òmplic els meus pits de bromera, el coll, els braços. Veig com l’aigua s’enduu el sabó fent remolins cames avall. Em fregue, em banye, em rasure. M’eixugue, em perfume en l’escot i just darrere de les orelles; el rellotge impenitent rellisca les sagetes contra la meua paciència. Trie amb cura la roba interior, el vestit de cotó, el recollit del cabell. Se m’ericen els mugrons imaginant com puc fer-ho per mossegar-te el coll a la primera ocasió en què et distragues.
Truques a la porta just a l’arribar migdia, ja estàs ací, ja puc sentir la teua respiració per les escletxes. Quan t’obric, et tinc tantes ganes que segur que m’ho notes en la cara. T’agafe les galtes i te les bese, mentre et conduisc al fons de la casa per tindre’t molt a prop i seure –cames contingudes com a bona xica- a aconsellar-te bé per seduir-la a ella: estes coses no les fan les amigues.
26
A CONTRALLUM
Una dona es despulla en la solitud de sa cambra. Una dona es despulla fent clarobscurs contra la persiana parcialment baixada del balcó. Una dona mira el reflex dels seus pits, del seu sexe, de la seua panxa a l’espill del tocador, i se sent vulnerable. Se sent vella i cansada. S’observa mentre es lleva la samarreta i deixa el sostenidor al descobert, i també quan es lleva aquest i deixa els mugrons, bessons, com dos mossos rosa clar, vulnerables a la lleugera brisa de juliol que entra pel finestral. Pensa en quantes boques podrien desitjar ser-hi, sobre aquests mugrons solitaris, mesurant-los amb la llengua, esculpint-los amb les dents, i una mescla entre excitació i tristor li inunda la cavitat que hi ha darrere del melic. Una dona s’observa el sexe cobert parcialment d’un suau borrissol, i es pregunta què hi ha en eixa porta de vida que cause tant d’interès a aquest coi de societat que la tortura. Una dona se sent miserablement buida de sexe, i no sap perquè.
Un home ix de la dutxa molt prop d’allí, just al pis de damunt. Igual que la dona, té la persiana baixada per impedir que la calor d’un juliol inclement inunde la casa que paga a terminis. S’eixuga bé el cos, tractant amb cura la panxa, les galtes del cul, les engonals. El plec dels testicles. Pensa «quina cosa més estúpida, ahí penjant, estèrils» i contempla el seu reflex a l’espill de l’habitació, així, sostenint el penis en alt per tindre’n una perspectiva completa. Els sent ridículs, grotescs, anunciant un goig provinent de la luxúria que mai ha vingut. Es cabreja amb els seus testicles i solta el penis amb ràbia, que després del contacte ha quedat una mica alçat, gruixudet, tot just despert del sopor on l’havia submergit l’aigua gelada amb què l’home es dutxa per pal·liar la calor.
Un home i una dona es troben a l’ascensor. S’obri la porta, i ella està esperant per a eixir, i ell està ja baixant, i que s’aturara li ha provocat una mica de ràbia pel retràs. L’home s’excita una mica al veure els pits de la dona apuntant per l’escot, rodons, daurats i perfumats. El penis, ja en dansa després de la rabiosa atenció rebuda a la cambra, manifesta el seu content per les vistes baix la fina tela del pantaló d’estiu. La dona nota com se li humiteja l’entrecuix baix la capa de borrissol daurat, quan li arriba l’aroma provinent del coll de l’home. Tots dos pensen: «qui poguera». Tots dos pensen: «i dorm tan a prop…». Tots dos comprimeixen les cames i callen, frustrats pels complexes que tenen gravats a foc, quan de sobte els seus dits índex es freguen al prémer alhora el botó de la planta baixa.
25
Vens sense avisar a envair-me la casa, i l’omples de llums de colors, i fas vibrar les parets d’enganxines i la meua cortina de mocadors. Eix de roda on el meu pols gira, m’embeus la consciència -que es suposa he de tenir- i em pobles l’habitació d’espurnes, de caus, de miracles, d’il·lusions. Feixuga jo, talòs tu, passem les hores desitjant-nos en silenci molt a prop, com dues llunes imantades. I quan ja no puc més, quan crec que vaig a tornar-me boja d’esperar-te, cauen els teus llavis, o els teus dits, o el teu nas recorrent un cantonet de la meua pell i gargotejant-la amb la daurada línia que em tatua la teua por. Afortunat cos que et rep com a un colom necessitat d’abric, desperte al teu costat i les coses es fan noves, i el món torna a nàixer des de tu.
Sé que no deuria, però llavors em mires des d’eixe llindar entre la por i el desig al qual succeeixen totes les nostres trobades i, molt fluixet a cau d’orella, dius que fume massa. Sé que vols dir que t’agradaria posseir-me, llevar-me’l de la boca, fer-me xicoteta per poder-me observar sense por i sentir-te poderós per poder-me agafar. Comprimir-me amb violència per fer-me a imatge i semblança teua, perquè mai hagués fugit tan lluny sense esperar-te, perquè t’hagués aguardat per sotmetre’ns junts a la por d’albirar la luxúria i endevinar que no hi ha pecat. I amb tanta por que tens tu, ja veus, en eixe moment sóc completament teua; ullpresa submisa del desig, l’única cosa que sé fer és apagar la cigarreta, glopejar-me amb cura la boca i apropar-me a tu esperant que em beses –però no em beses mai, home desitjat conscient de ser-ho.
Quan te’n vas, la casa queda buida. Les parets, avorrides ja sense la teua pell inconstant, es tornen tombes esguardant l’esguell dels somriures que guarde per a l’espera. Poregosa reincident del pecat d’anhelar-te, m’avergonyisc d’allò que s’apodera de ma panxa. Podria esbrinar un món o una sola mica llavors amb una paraula teua i, no obstant, davant la perspectiva de què deixes aquest nínxol somort per sempre, m’aferre a la cigarreta per enverinar-me a poc a poc, tal i com tu odies, a veure si aquest cop se’m fa més curta l’espera, o si oblide que hi ets, o si em difumine per fi.
24
Diners
Manuel de Pedrolo
1951
La meitat dels establiments de la ciutat –gairebé dos milions d’habitants– eren bancs. En arribar a aquesta situació, va tenir lloc una llarga pausa durant la qual molta gent es preguntaven, amb angoixa, com acabaria la pugna. Fins aleshores no hi havia exemple que cap banc hagués tancat. Les botigues i d’altres comerços, en canvi, coneixien derrotes repetides. En aquell moment ja gairebé no quedaven cafès –només tot de menudes cofurnes on, faltats d’espai, els clients havien d’entrar d’un a un– ni cinemes –únicament unes quantes sales, per a ús de les parelles pobres, el les quals es projectaven de nit i de dia, ininterrompudament, les mateixes pel·lícules. D’altres espectacles, com el teatre, feia temps que se n’havia perdut el rastre i àdhuc la memòria. Les botigues arrossegaven una vida precària, pràcticament vegetativa, i no era pas difícil endevinar que acabarien per cedir. I així s’esdevingué.
Un bon dia, a la ciutat, el nombre dels bancs fou la meitat més un de la totalitat d’establiments oberts. A partir d’aquell instant, la cursa fou frenètica. Els comerciants liquidaven llurs mercaderies a rebaix i plegaven. L’endemà començaven a instal·lar-se reixes on hi havia hagut vitrines i aparadors. Al cap d’uns mesos, només uns quants obstinats –potser dues o tres dotzenes mal comptades– continuaven venent perfums i robes, joguines i llibres, queviures i begudes. Els carrers oferien un aspecte insòlit, punyent. S’hauria dit que era una ciutat empresonada, i ningú no sabia ben bé si els presoners eren els de dins o els de fora. Però encara no hi havia prou.
Amb tot d’excuses ben amanides, els bancs, que ara detenien la majoria absoluta, van aconseguir de les autoritats municipals l’ordre que també els comerços havien d’instal·lar reixes. Segons el decret, interessava de donar a l’urbs un aspecte uniforme, una severitat de fesomia adient al caràcter i als costums que ja havien adquirit els habitants de la ciutat. Els comerciants van acotar el cap i obeïren. No podien fer res més. Van desaparèixer doncs, els escassos aparadors i, al seu lloc, es dreçaren les reixes.
21
Manuel de Pedrolo
La pipa
1938
Un vespre, la seva nora el va veure arribar més content que de costum. No era pas que ell exterioritzés aquesta satisfacció en paraules, ni en actes. Era quelcom de més subtil, com una brillantor que li aclaria els ulls, o potser tot es limitava a un cert plec de la boca que semblava a punt d’obrir-se en un somrís. Fos com fos, la nora ho observà, però no va dir res. Ni més tard, quan el vell, que havia agafat l’infant i li feia moixaines, es posà a cantussejar en veu baixa, una cosa tan insòlita que la dona va sortir dues vegades de la cuina, només per comprovar si era verament ell qui salmodia-va amb tanta satisfacció.
Al cap d’una estona, quan arribà el marit, li féu remarcar l’estranya disposició del seu pare. Començava a estar enquimerada.
–Li deu haver tocat la rifa –va riure el noi. Sabia que a un vell li cal ben poc per alegrar-se com si fos l’home més feliç de la terra o entristir-se fins a l’arrel de l’ànima.
En asseure’s a sopar, la néta, que ja era prou gran per treballar i, ara, sempre era la darrera que arribava a casa, va adonar-se també del canvi del vell, i, més curiosa o més expansiva que els altres comentà:
–Se us veu molt content, avi…
El vell se la mirà amb simpatia i, amb la seva mà arrugada, li va donar un cop afectuós al braç. De contestar, però, no va contestar res.
El fill, que de tant en tant tenia alguna idea insana, alçà els ulls del plat i preguntà:
–És que potser hi ha hagut més enterraments, avui?
–No –digué el vell–; només un.
La nora arronsà les espatlles.
No fou fins en acabar de sopar que s’aclarí l’actitud de l’avi. Com de costum, encara amb la mossada a mig coll, el vell es va treure la pipa. Sinó que no era la mateixa pipa de cada dia. La nora ho va remarcar abans que els altres, entre dues entrades i sortides del menjador. Era una pipa renegrida i menjada pel foc que, de moment, no va reconèixer. Féu:
–D’on l’heu treta, aquesta porqueria?
El vell se la mirà amb una espurna de pànic i, amb timidesa, contestà:
–És la meva pipa.
–Com? La… –va començar la dona. Tot seguit, però, el record que la colpia va desviar el curs del que anava a dir–. Ah, la vostra pipa! La que vau perdre ara fa anys, oi?
Tots fitaven el vell, que empal·lidí una mica.
–Sí, aquella… –barbotejà.
La nora va plantar-se al seu davant.
–I es pot saber on l’heu trobada?
El vell vacil·là. Sabia que no els agradaria el que estava a punt de dir-los, però mai havia tingut prou imaginació per empescar-se mentides, i menys encara amb la rapidesa que ara exigien les circumstàncies.
–Dins d’un nínxol, on l’havia deixada. Avui l’hem obert. I era allí –confessà.
Ningú no digué res. La nora féu mitja volta i se’n tornà a la cuina; el fill començà a cargolar una cigarreta; la néta reia per sota el nas. El vell exhalà un sospir i va continuar fumant, completament feliç.
20
Manuel de Pedrolo
El Límit
1955
D’antuvi no hi havia cap mena de rastre, només la sorra omplint els quatre costats de l’horitzó. S’estenia en una planúria inacabable que no interrompien les lleus dunes, petites ones immòbils, fixades, diria’s, una vegada per totes. Aquell desert tenia ondulacions de teulada. Ni un matoll, ni un arbre no en venia a trencar la monotonia: la desolació era infinita. Tot tenia una qualitat de cosa abstracta, mancada de vida, ideal. No li faltava, però, una certa bellesa; una bellesa, es veritat, terrible i anihiladora.
Els dos exploradors però, avançaven. Venien de tant lluny, que gairebé no els podia sorprendre aquella absència de rastres; així i tot, però, els sorprenia una mica. Perquè sabien que aquella extensió havia estat solcada, un dia o altre, per altres éssers agosarats. Sabien que en un lloc o altre acabarien trobant els rastres que cercaven. On però? I si els trobaven, com caldria interpretar-los? No ignoraven que aleshores començarien les preguntrs. I entre elles n’hi hauria una d’essencial: d’on havien partit els precursors?
Però també podia donar-se el cas que ningú, verament ningú, no s’hagués endinsat mai per aquell desert. Aleshores, tots els coneixements que se’n tenien, aquells coneixements que els havien impulsat a explorar-lo, resultarien falsos, producte probablement d’una imaginació desbridada. Però això no era possible, hi ha coses que no es poden inventar. Algú o altre havia d’haver passat per allí.
La vista fita en el sòl, doncs, avançaven. Abans de partir s´havien dit gairebé tot el que calia dir-se, i ara ja no necessitaven paraules. No, almenys, mentre cercaven.
Al llur damunt el cel reposava aplomat, un altre desert sense límits, rèplica exacta del primer. Una lluminositat estranya, però, se’n vessava, una claror d’alba en la seva primera i indecisa fase. Això, però, no els amoïnava gens, sabien que no podia ésser d’altra manera. Sabien tantes coses, que llur coneixement, tot hipotètic d’altra banda, gairebé els feia nosa. Per això esperaven amb certa secreta joia veure’s obligats a rectificar molts dels seus punts de vista. Precisament per rectificar-los havien emprès aquella penosa aventura.