Author: yure

35

  By ,

STREET VENDORS (AND OTHER SUBURB DELIGHTS)

vendedores ambulantes

For sale: endings. I have them in all colors: worn, souring, completely wrong. Prejudiced, consistent, decisive. For sale: endings, one by one, and they are sold in a cared Luxury Edition, enclosed in freezer bags and decorated with a red satin ribbon (blood red, for those who doubt about it).

For sale: endings for desperated people, for old flames, for old smiles. For those who never knew to say goodbye, and for the flirty ones with vacuous look. Endings made of false ink, that one reappearing throughout the years. Endings for those who don’t like the endings, for those who have seen too many station kisses, for those who don’t want to run anymore. For those who flee and seek finding themselves.

For sale: clever, clumsy, painful endings. Endings that will persecute your whole life, endings that you don’t know why they arrived, endings that will make you cry when you see them. All of them soft, or steep, or irritating to skin and pupils. To hair. Endings that will eat you nails, endings that remove you the laughter. Endings that aren’t really endings, but things left incomplete. Unexplained endings. Hurting endings. Endings of the own error.

Finally, I have the one euro endings section, those that you don’t mind to carry. They are sold in a gift paper pack; some of them even rolled up in kebap paper (understand it, it’s just an euro…). All handmade by fingers and thumbs. And ladies and gentlemen, here I put my stand, because the weight of all these endings doesn’n let me advance anymore.

 

35

  By ,

VENEDORS AMBULANTS (I ALTRES DELÍCIES DEL SUBURBI)

vendedores ambulantes

Venc finals. Els tinc de tots els colors: desgastats, amargants, totalment equivocats. Prejudiciosos, conseqüents, decisius. Venc finals, un per un, i els venc en una acurada edició de luxe, tancats en bosseta per a congelats i decorats amb una cinteta de ras de color roig (roig sang, per als que els càpiguen dubtes).

Venc finals per a desesperades, per a antics amors, per a antics somriures. Finals per a aquells que mai van saber dir adéu, i per a les coquetes de vàcua mirada. Finals de tinta falsa, d’eixa que torna a aparéixer al pas dels anys. Finals per als que no els agraden els finals, per als que han vist massa besos d’estació, per als que no volen fugir més. Per als que fugen i busquen trobar-se a ells mateixos.

Venc finals astuts, desmanyotats, dolorosos. Finals que et perseguiran tota la vida, finals que no saps perquè van arribar, finals que fan plorar de veure’ls. Tots suaus, o escarpats, o irritants de pell i pupil·les. De cabells. Finals que et mengen les ungles, finals que et furten el riure. Finals que no són finals, sinó coses deixades a mitges. Finals inexplicables. Finals que et fan mal. Finals del propi error.

Per últim, tinc la secció de finals per un euro, eixos que no importa endur-se’n. Venen en un paquetet de paper de regal; alguns, inclús enrotllats en un paper de kebap (enteneu-ho, total per un euro…). Tots fets a mà, a manassa. I monte ací la parada, senyors, perquè amb el pes de tants finals no puc caminar més.

34

  By

SIRENA

sirena

Sempre es dutxava seguint el mateix ritual. Suaument. Començava pels pits generosos, sostenint-los sobre les seues mans, per dalt, per baix, fent cercles entorn a l’aureola. Primer l’esquerre, després el dret. Sempre, sempre igual. La cara, la panxa, els braços. La difícil i inexpugnable esquena, estirant bé les puntes dels dits per arribar-hi amb les vores de l’esponja. Les cuixes, els genolls, els turmells tatuats, les engonals. Els malucs rodons i perfectes, tan desitjables, tan suavetes. Els voltants del sexe. El dret i dolorós sexe amb el seu cabet, la seua pell, que llavava curosament. Els testicles, tots rasurats. El perineu.

Sempre s’acabava excitant, i solia masturbar-se en eixe punt, mentre deixava actuar el suavitzant en la seua mitja melena pèl-roja. No li agradava, perquè eixa no era la manera en què es masturbava una dona. Aquelles xiques tan morenes i perfectes, convulsionant de plaer al contacte d’un doll d’aigua. Tan pures, tan pures. Tan distintes a eixe híbrid que mai deixaria de ser. Llavors es llavava fortament la palma de les mans, els testicles, el penis, quasi amb violència. Amb ganes d’esborrar el passat. De que per fi fóra un clítoris, i ella puguera tindre fills, i ningú recordara mai que quan era un xiquet, es deia Marc i plorava per les nits somiant amb el seu príncep blau.

33

  By

ELS DISSABTES, LES PROSTITUTES MATINEN MOLT PER A ESTAR DISPOSADES.

 

Enfront de ma casa viu una puta. És una dona jove i mulata, de carns lluentes i rodones, que viu a soles i rep als clients en sa pròpia casa. Li agrada matinar –a la manera en què matinen les putes, és a dir, a les 11 o 12 del matí els dies que més prompte- i obrir les cortines per a que la llum indirecta del dia que arriba als finestrals del segon pis d’un carreró de barri pobre inunde la seua sala d’estar, tan llunyana de aquelles sales mal pintades de la casa de poble on tota la seua família s’arremolinava per fer-se amb un tros de iuca que la iaia fregia de bon matí.

La veig estirar-se, ensenyant les cuixes desgastades, entre el seu pijama blanc i lleuger que deixa els pits lliures i les cames mostrant la pròpia lluentor primària, un parell de pisos baix del meu, davant la finestra que deixa oberta com a reclam de clients. Sempre el mateix: s’arreplega els rínxols en una cua, dalt del cap, neteja tot allò que ha quedat escampat de la nit anterior i, mentre es cou l’arròs i es fregeix el plàtan que acostuma a desdejunar, trau la caixa dels retrats i els neteja, un a un, la pols amb un drap que després subjecta amb les cuixes –les rodones i cotitzades cames- amb tal de tindre les mans lliures per a col·locar-los, amb un curós ordre genealògic, en la tauleta que hi ha baix de la finestra, on romandran fins que a això de mitja vesprada, quan els homes casats logren escapar-se i els solters s’avorrisquen de buscar sense èxit alguna cosa interessant a la tele, comencen a vindre a veure-la ballar les mateixes mans que ara col·loquen a la iaia al centre, al tiet José Antonio, a la cosina Altagracia, als bessons Julio César i Ramona, i a la senyora Francisca, una dona que s’està construint amb els diners que li envia una preciosa caseta vora el mar per a retirar-se a la jubilació amb la seua filla, periodista en Espanya, figure’s vosté quin orgull per a una mare.

32

  By

AMIGA

 

Per a amagar-te al silenci

les foses de l’esperança,

tinc, amor, entre els llavis

entravessada una llança:

milers de boques trempades

que t’imaginen amb gana,

flor de card que, traïdora,

s’escola en la gola i l’arrapa.

Riu de saliva estèril,

calfred de la matinada,

perla del mut que, un dia,

pregonarà el que calla.

Llenç estel·lar de l’esquena,

dit que no toca i ràbia;

paraula que, per desitjosa,

gemega, de desesperada.

Per a amagar-te al silenci

el que ja no té mordassa,

tinc, al caliu del pit, solcs

amb la llavor socarrada.

Que vingueres, dits de pluja,

a fimbrar-me i avivar-la

demane, amant cautelosa,

covard i emmascarada.

Per a amagar-te al silenci

despertes, i es trenca la màgia:

em dius “amiga” i torna

el gebre a atordir-m’hi la flama.

30

  By

SI UN DIA EL RIU S’ASSECA

Ahora esperamos que alguien

abra las puertas de los arrabales

para quemar el último recuerdo de los navíos.

 Y si algún día llueve,

una larga tarea nos espera en las plazas.

Jesús Hilario Tundidor.

 

Si un dia el riu s’asseca,

eixiran les bicicletes velles de la infància,

tirem-hi aigua.

El cotxe d’aquell xic

que es va matar per desamor,

tirem-hi aigua.

Els llocs amens trairan delits,

els crancs hi trauran cabets caníbals,

tirem-hi aigua.

El fem infecte que mata peixos

perquè ja sabem de qui és la fàbrica;

i els somriures de les nimfes a l’estiu,

i el pontet que hi ha sobre la cascada,

i tirar-se’n serà només suïcidi,

tirem-hi aigua.

Els homes mostraran cares ronyoses,

tant i tant com tenen l’ànima,

i els ulls que brillen es tornaran tèrbols,

i el molí de blat esdevindrà casa,

i els fills del moliner, ja per si magres,

ploraran crits de veritable gana.

No deixeu que, trencat el reflex,

el llit del riu ens mostre la cara:

tirem-hi tots, vessant cabassos,

el nostre moll silenci d’aigua!

29

  By

UNA DONA ORGASMA

 

Una dona orgasma asseguda en la dutxa, i es neteja les llàgrimes amb una mà arrugada pel flux i l’aigua temprada. El sexe obert, com una verge privada amb la seua aureola de rínxols daurats, ha recuperat la seua condició de primària veu instintiva bressol de qui la modula, i l’animal –tot just despert- dins del seu cos li recorda novament qui és. Es mira els peus, desatesos com els d’un bebè, i es sorprèn innocent i pura. S’alça, es renta el cos i ix de les portes de cristall, ara entelades.

Enrere, desguàs cap avall, queda una foscor que de vegades li ocupa el cap, l’emboira el cos i es diposita als muscles i al coll, mena de càrrega immobilitzadora. Enrere queda el plor, la urgència per acabar ja, les contraccions que encara palpiten, els pensaments negres i la por. La petita llum que ha crescut al bell centre del seu cos, pujat panxa cap amunt, arribat darrere del pit i fet que el pes de plom que li inundava el cap, l’angoixa, l’empetitiment al cor, es dissolguen i se’n vagen.

La dona ha deixat de pensar: la llum s’ho ha emportat tot. Es mira el braç marcat per les dents que han ofegat el crit, únic record del malson que se li havia apoderat, medul·la espinal cap a baix, de tots els músculs i se sent per fi humanament primitiva, poderosa posseïdora de la pròpia identitat, victoriosa i, per fi, lliure.

28

  By

QUÈ DESITJA

 

Ara mateix m’obriria d’ulls. Deixaria que em penetrares lentament, intensa, ardent amb els teus. Que m’acaronares la imatge amb la teua mirada que destil·la un foc que casualment crema a la mateixa temperatura a la que m’abrase ací. Ara mateix cridaria sense paraules que vull olorar-te molt a prop, mossegar-te les galtes, arrencar-te eixa filera de botons que m’està fent perdre el seny. Estirar-te del cabell. Destrossar-te la corbata. Tirar-te sobre una d’eixes taules i saltar sobre tu com un animal salvatge, com una possessa, com una malalta. Panteixar amb la teua suor entre els meus dits. Tirar per terra els gotets de cafè, les setrilleres, les motxilles dels altres. Ara mateix deixaria que les teues paraules s’escorregueren per la meua orella tan dolçament com pecaminosa, i les sentiria relliscar libidinosament pel timpà cap avall, fins eixe punt just darrere del melic que ara mateix s’ha convertit en l’eix del meu cos.

Però porta’m un tallat i una torrada.

27

  By

 

EN QUÈ TU VENS A DINAR-ME

Amor, saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s’obria sola.

Maria-Mercè Marçal.

Hui vaig a veure’t: cal obrir els panys de casa, les finestres, que entre la llum. El pati, les parets, com floreix tot esperant que tu arribes! La teua imminència crida des del llit, em fa tremolar el cos; tire un parell de coberts de les mans mentre els rente, neguitosa. Una llum xicoteta transforma ara la cuina, els quadres, la panxa, el menjador, aguaitant la teua presència.

Replegue la casa, netege la taula baix de l’ombra de la llimera i dispose dues cadires per seure tots dos: una per a tu, una per a mi. Dubte si posar-les l’una al costat de l’altra –els teus dits recorrent la meua cuixa cap amunt a l’hora del flam-. Pare taula, passant els dits per on passaran els teus llavis, la teua llengua, i els raigs de sol es preparen per veure’t.

Em despulle lentament, mirant front a l’espill com va caient la roba. Em fique a la dutxa, òmplic els meus pits de bromera, el coll, els braços. Veig com l’aigua s’enduu el sabó fent remolins cames avall. Em fregue, em banye, em rasure. M’eixugue, em perfume en l’escot i just darrere de les orelles; el rellotge impenitent rellisca les sagetes contra la meua paciència. Trie amb cura la roba interior, el vestit de cotó, el recollit del cabell. Se m’ericen els mugrons imaginant com puc fer-ho per mossegar-te el coll a la primera ocasió en què et distragues.

Truques a la porta just a l’arribar migdia, ja estàs ací, ja puc sentir la teua respiració per les escletxes. Quan t’obric, et tinc tantes ganes que segur que m’ho notes en la cara. T’agafe les galtes i te les bese, mentre et conduisc al fons de la casa per tindre’t molt a prop i seure –cames contingudes com a bona xica- a aconsellar-te bé per seduir-la a ella: estes coses no les fan les amigues.