Manuel de Pedrolo
La pipa
1938
Un vespre, la seva nora el va veure arribar més content que de costum. No era pas que ell exterioritzés aquesta satisfacció en paraules, ni en actes. Era quelcom de més subtil, com una brillantor que li aclaria els ulls, o potser tot es limitava a un cert plec de la boca que semblava a punt d’obrir-se en un somrís. Fos com fos, la nora ho observà, però no va dir res. Ni més tard, quan el vell, que havia agafat l’infant i li feia moixaines, es posà a cantussejar en veu baixa, una cosa tan insòlita que la dona va sortir dues vegades de la cuina, només per comprovar si era verament ell qui salmodia-va amb tanta satisfacció.
Al cap d’una estona, quan arribà el marit, li féu remarcar l’estranya disposició del seu pare. Començava a estar enquimerada.
–Li deu haver tocat la rifa –va riure el noi. Sabia que a un vell li cal ben poc per alegrar-se com si fos l’home més feliç de la terra o entristir-se fins a l’arrel de l’ànima.
En asseure’s a sopar, la néta, que ja era prou gran per treballar i, ara, sempre era la darrera que arribava a casa, va adonar-se també del canvi del vell, i, més curiosa o més expansiva que els altres comentà:
–Se us veu molt content, avi…
El vell se la mirà amb simpatia i, amb la seva mà arrugada, li va donar un cop afectuós al braç. De contestar, però, no va contestar res.
El fill, que de tant en tant tenia alguna idea insana, alçà els ulls del plat i preguntà:
–És que potser hi ha hagut més enterraments, avui?
–No –digué el vell–; només un.
La nora arronsà les espatlles.
No fou fins en acabar de sopar que s’aclarí l’actitud de l’avi. Com de costum, encara amb la mossada a mig coll, el vell es va treure la pipa. Sinó que no era la mateixa pipa de cada dia. La nora ho va remarcar abans que els altres, entre dues entrades i sortides del menjador. Era una pipa renegrida i menjada pel foc que, de moment, no va reconèixer. Féu:
–D’on l’heu treta, aquesta porqueria?
El vell se la mirà amb una espurna de pànic i, amb timidesa, contestà:
–És la meva pipa.
–Com? La… –va començar la dona. Tot seguit, però, el record que la colpia va desviar el curs del que anava a dir–. Ah, la vostra pipa! La que vau perdre ara fa anys, oi?
Tots fitaven el vell, que empal·lidí una mica.
–Sí, aquella… –barbotejà.
La nora va plantar-se al seu davant.
–I es pot saber on l’heu trobada?
El vell vacil·là. Sabia que no els agradaria el que estava a punt de dir-los, però mai havia tingut prou imaginació per empescar-se mentides, i menys encara amb la rapidesa que ara exigien les circumstàncies.
–Dins d’un nínxol, on l’havia deixada. Avui l’hem obert. I era allí –confessà.
Ningú no digué res. La nora féu mitja volta i se’n tornà a la cuina; el fill començà a cargolar una cigarreta; la néta reia per sota el nas. El vell exhalà un sospir i va continuar fumant, completament feliç.