Author: Pau

8

  By

Feia ja dos anys que en P havia decidit abraçar la vida rural. Cansat de tota la seva experiència a l’estranger, de treballar per grans corporacions i de viure a unes quantes ciutats diferents, havia tornat definitivament. Tota l’adolescència l’havia passat pensant a fugir. No en una fugida romàntica o precipitada, sinó una fugida cap endavant: marxar del poble que l’havia vist créixer i conèixer món. Doncs bé, un cop conegut el món, una vegada aconseguit tot el que havia anhelat durant tants anys, ho havia entès: tot allò que et passa quan ets adolescent forma part de tu i mai no ho deixes enrere. Per molt lluny que vagis. Per molt fort que provis de fugir. Per molt que ho intentis. Roman a dins i et canvia i et fa evolucionar d’una altra manera. En tots aquells anys a l’estranger s’havia anat formant la idea de què tornar d’un dia per l’altre, tornar al poble, seria un fracàs. Que havia marxat per assolir una mena de repte que en realitat no existia i, per tant, no podria tornar mai més.

Durant l’últim any que va passar fora tot va canviar. Aquella nit l’havia afectat molt. Tot allò de l’E l’havia deixat ben tocat i la seva relació fallida amb la M tampoc no l’ajudava en aquells moments. Tot plegat va fer que es decidís a fer el pas. A tornar d’una vegada i a no tenir por mai més. A conrear la terra que l’havia estat esperant. Ara feia dos anys que era a pagès i tots aquells camps de blat, que anys enrere li semblaven una gran presó oberta, ara el feien sentir segur. Es passava hores al cim del tractor, mirant a l’horitzó i respirant profundament aquella olor inconfusible. Ja no volia trobar una sortida. De fet, estava convençut que si no l’hagués trobat mai, tot hauria acabat molt millor.

Va sortir de casa i va tancar la porta del mas. L’olor de terra mullada li alterava la consciència. De cap manera es podia imaginar que seria l’última vegada que tindria aquella sensació. Poc es pensava que, ara que ho havia entès, marxaria. Aquest cop, de veritat. Aquesta vegada, ben lluny i per sempre més.

7

  By

Quan els operaris van apropar el taüt a l’altar, ell ja feia molta estona que suava i estava marejat. La jaqueta li quedava petita i sentia que la corbata l’estava ofegant. En P no era creient, ni de bon tros, i tota aquella beneiteria el confonia. Tot aquell discurs del mossèn l’havia deixat ben parat. Més que res perquè no creia que en P hagués volgut tot allò. Probablement la mort prematura havia fet que la família no sabes com fer-s’ho i, per tant, havien decidit fer el que s’esperava d’ells al poble: bàsicament, el que fa tothom. De fet, feia tants anys que no el veia que potser havia canviat. Quan havia deixat de tenir relació amb ell? Realment no ho recordava. Havien sigut molt propers i ara no era capaç de saber com era la seva vida més recent. Mirava el taüt i li semblava que el que jeia dins no era amic seu. Era com un estrany que es feia passar pel seu P. El de veritat. El que ell havia recordat tots aquells anys sense atrevir-se a tornar al poble o agafar el telèfon i preguntar com li anava tot.

A poc a poc va anar sortint de l’ermita. La cua de gent era considerable. Es va passar una estona mirant les cares de tothom per si reconeixia algú. La calor d’agost era insuportable i cada cop tenia més ganes de sortir d’allà, agafar una cervesa ben freda i brindar a la seva salut. A la salut del P de veritat. El que feia vint anys anava amunt i avall perseguint-lo pel poble en bicicleta. El que tenia aquell accent tan estrany quan ell era petit i que a la gran ciutat no havia sentit mai. El seu amic, i no aquell cos desconegut que jeia dins de la irreconeixible ermita del segle XIV reformada i plena de gent desconeguda que plorava i remugava sense cap accent propi. Li van entrar unes ganes terribles de vomitar i va fer esforços per refer-se. Va seure un moment al banc de pedra de l’entrada mentre mirava tot aquell exèrcit de gent vestida de negre.

Una nena petita, d’uns vuit anys, se li va apropar amb un feix de recordatoris a la mà. Va fer el gest de donar-li un. El sol li cremava el cabell i feia un efecte òptic sobre el perfil de la nena. Com en negatiu. Va allargar la mà i va acaronar a la petita que tenia cara d’haver estat plorant. La nena el mirava i ell li va oferir un somriure ensopit, reaccionant tal com s’esperava d’ell. Es va aixecar i es va encaminar cap al cotxe. Aniria lluny, ben lluny.

Va seguir caminant a pas lleuger sota un sol que aquell poble no tornaria a veure mai més.

6

  By

Va sortir ben d’hora de casa i es va dirigir cap al bosc. Era el 14 de febrer i tenia una missió.

En veure l’esplanada dels pins va aturar el cotxe a prop i es va dedicar a recollir totes les pinyes seques que va trobar per terra. Quan va tenir el cabàs ple, va seguir el camí. Es va aturar també vora la bassa i va omplir el segon cabàs de pedres. Aquest cop les va collir ben grosses i planes. Recordava perfectament el dia que havia decidit fer-ho. El mateix dia en què havia entès que era molt millor el seu record que ella mateixa.

Va arribar al seu destí. Va descarregar el cabàs de les pinyes, el de les pedres, la llenya de roure que portava de casa i, el més important, la motxilla de records. Va notar que aquest any era molt menys pesada que les darreres vegades. Cada any que passava en duia menys.

Va fer un cercle tan perfecte com va poder amb les pedres grosses i planes. Després va posar una per una, amb molta cura, totes les pinyes a dins del cercle. I, finalment, els troncs de roure ben secs al cim.

Va encendre la foguera. No volia pensar en res i pensava en tot. Aquells records li cremaven des de feia dies.

Va obrir la motxilla i va treure el disc dur. Des que l’era digital dominava el món, tot allò tenia menys sentit. Tots aquells records que abans es feien feixucs i costaven tant de cremar ara ja no hi eren: l’olor del vinil desfet, les cintes VHS amb les sèries que havia enregistrat quan era adolescent, totes aquelles revistes que havia anat a comprar al quiosc quan era un marrec, aquella col·lecció del “Petit Vampir“, aquells disquets de 3,5” amb el “Monkey Island” pirata… La foto d’aquells ulls verds a Cadaqués. Eren records reals i dolorosos. Altres anys li havia costat terriblement desfer-se de tots ells perquè realment li produïen nostàlgia. Tenien força i significat. Cremar un tros de plàstic, tot i que contenia tots aquells records que havia acumulat durant l’últim any, no li produïa cap mena de tristor. Va continuar amb els llibres que li havien regalat (molts dels quals no havia llegit), els pocs videojocs que havia acumulat, una pel·lícula en DVD i un parell de CD’s. Es va quedar mirant fixament com cremava tot. No sentia res. Ja res no era igual. Havia guanyat.

Es va aturar un moment. Va treure la fotografia de la butxaca. Una de veritat, de les que es poden olorar. La va mirar per última vegada. Feia anys que la portava i mai no l’havia cremat. Era l’última. La va llençar al foc.

Encara es va estar una estona més observant les flames. Mirant fixament el foc va veure dos ulls d’un verd intens que reien.

Reien.

I reien…

5

  By

Un objecte brillava de manera exagerada a sobre de l’estàtua. Va trobar un bagul petit i el va fer servir per pujar-hi i agafar-lo. Era una clau. La va inspeccionar i va veure un escut medieval gravat. Era el mateix escut que hi havia dibuixat sobre aquella porta del segon pis!

La clau es va trencar després d’obrir la porta. Un calfred li va recórrer la columna. Es va adonar que portava en tensió des què havia posat el peu a la mansió per primera vegada. En canvi, aquesta habitació la relaxava. Segurament el piano reverberat i malenconiós que sonava a l’ambient i la llum blanca d’oli tenien molt a veure. Va decidir que tornaria sovint mentre investigava, per descansar i deixar per escrit tot el que li anava passant. Algun dia potser algú podria llegir les seves notes i fer-se una idea de la bogeria en què es trobava. O potser servirien per què el següent que passés per allà salvés el coll. Va utilitzar la tinta que havia trobat a la sala llarga de la llar de foc per escriure a la olivetti que hi havia a l’altra banda de l’habitació. Després, va inspeccionar els subministraments: “Hay un candil sobre los suministros. Su luz es muy reconfortante” Al costat de la llum d’oli va trobar una nota:

“Instrucciones para el depósito de cadáveres: tenemos nuevos datos respecto a esos “seres”. Aunque parezcan bien muertos pueden resucitar para evitar que vuelvan a “activarse”. Hay varios procedimientos:

1-Incineración

2-Destrucción de la cabeza.

En cuanto se descubran nuevos métodos se les notificará al respecto. Mientras tanto, para todos aquellos con apego a la vida, hemos dejado combustible en la primera planta de la mansión.”

Va comptar les bales que li quedaven: 3. Va prémer les dents i va sortir a poc a poc cap a la foscor. De sobte tres zombis van sortir corrents cap a ella. Va disparar com va poder, gairebé sense angle. Un dels zombis encara seguia en peus i li va mossegar el coll amb virulència.

A la pròxima. I si no, a la següent.

Va apagar la Game Cube i va treure el mini DVD. El va mirar un parell de vegades per sota i el va guardar a la caixa amb les instruccions. Va fer una fotografia a tot el lot. Després va entrar al seu compte d’eBay, a la secció “empezar a vender“. Va començar a escriure: “Resident Evil Remake de Game Cube (original español 2002, no players choice) en perfecto estado, casi nuevo.” Va afegir els tags “rareza“, “true classic” i “único” que sempre vestien molt i va activar la casella de “solo pujas en España.” Va establir un preu de venda directa en 20€. Després el va canviar a 50€. Sempre hi queia algú.

Si no, a la pròxima. O a la següent.

4

  By

Quan el metge va passar per la seva habitació, tenia un aspecte horrible. Li feia la sensació que aquell pobre home havia anat engroguint cada cop que el veia. Ara el mirava fixament des del llit. Podia sentir aquell color groc. El metge seguia enraonant. Parlava sobre l’operació que li havien practicat i, mentrestant, ell només podia pensar que si li hagués de passar revisió ell al metge, probablement li donaria unes tres setmanes de vida. Potser quatre. Va tancar els ulls intentant esvair la claror groga que el cegava. Encara va escoltar com li deia que probablement avui era el dia. Que segurament avui ja el deixarien marxar cap a casa. Això últim no ho va sentir gaire bé perquè el metge ja havia sortit de l’habitació i estava tancant la porta.

Eren les set del matí i tenia tot el temps del món per endavant per no fer res.

El company d’habitació va estossegar per quarta vegada en una hora. Això el tranquil·litzava. Durant tots aquests dies d’estar allà tancat era l’única manera que tenia de saber que seguia viu. De saber que hi havia algú. Aquell senyor havia passat la cortina des del primer dia i no li havia dirigit la paraula en cap moment. No es movia gaire al llit i no havia tingut cap visita. Això de què no parles li semblava molt bé per què a ell tampoc no li agradaven aquelles converses d’hospital, aquell preguntar per preguntar sense tenir cap mena de ganes d’escoltar la resposta.

Es va tombar cap a la dreta al llit, donant l’esquena a la cortina i al malalt. Havien passat ja més de trenta minuts i el senyor encara no tossia. No sentia la respiració. “Deu ser mort”, va pensar. “Tant se val. Probablement és el millor que li podia passar. Probablement ja era mort abans d’arribar a l’hospital.”

De sobte, va començar a sentir-se terriblement sol. Feia dies que estava allà tancat i no havia rebut cap visita. On eren aquells amics per sempre? Devien estar fent-se amics per sempre d’altra gent.

Quan finalment va sortir a la claror del dia amb l’alta sota el braç, el sol li cremava les retines amb aquella grogor brillant.

Eren les deu del matí i tenia tot el temps del món per endavant per no fer res. Si mes no fins que caigués la primera copa. A partir d’aquí tot seria més fàcil.

3

  By

He hung up the phone and put on his glasses. K´s voice was still resounding in his asleep brain. Where did all that come from? He left the room and dragged himself to the living room. He put the needle on the B side. Joe Strummer started yelling about opportunities. “If they didn’t have a way out back in ’77, imagine now” he pondered over.

It was going to be another tough day.

He couldn’t even remember the last time he saw her. He reflected on how memories are such a volatile thing. There were days when he could remember every sentence of a conversation. Each scent he could feel in those summers. That would normally happen when he was doing some other things and he couldn’t think about it. However, when he wanted to remember images, when he forced them, he could only find blurry sketches. Images, sounds and scents he couldn’t manage. That made him nervous. Now he could visualize many moments. However, they were false images, sounds and scents. They were just blurry memories. Very good memories. Too distant. It was as if he would put his current self, his current mind, and place it in those circumstances. In that space-time. That confused him.

That evening poetry reading was going to be tough.

K was a poet. “She had always been” she used to tell him. She walked as if she were. A sort of Neal Cassady wannabee in the doldrums. Or a sort of Kerouac who had parked his car and had quit partying. The kind of person who brags while describing Kafka’s narrative and then writes like Gabriel García Marquez. That attitude had served her for some time but it was no good anymore.

“Back in the garage with my bullshit detector…”

He took the poetry reading leaflet. It had been around the house for a while but he had not even read it. ‘Seven love and hate poems’ by K. Published by the E.P.A. (Existentialist Poets Association). Gosh, he thought. Now he remembered that K had explained to him about the kickstarter and how they had funded a project to publish poetry. Didn’t they think that there must be a reason as to why no one wanted to publish anything by them? Did they really think the world needed another volume as this one? There was a fragment of a poem in the leaflet:

”Like all those things

that are

too important

to be hidden.

To cross

looking

backwards.

[What really matters is what cannot be seen.]

Going back

to understand.

Seeing

everything

you do not say.

[Believing.]”

It really was going to be another tough day.

3

  By

Va penjar el telèfon i es va posar les ulleres. La veu de la K encara li ressonava al cervell adormit. A què venia tot allò? Va sortir de l’habitació i va arrossegar els peus cap al menjador. Va posar l’agulla a la cara B i l’Strummer va començar a cridar que les oportunitats no existeixen. “Si no tenien salvació al 77, imagina’t ara”, va remugar.

Seria un altre dia molt dur.

Ni tan sols recordava l’última vegada que l’havia vist. Això dels records era una cosa molt canviant, va reflexionar. Hi havia dies que podia recordar cada frase d’una conversa. Cada olor que sentia en aquells estius. Normalment li passava quan estava fent qualsevol altra cosa i no s’hi podia posar a pensar. En canvi quan volia que li apareguessin les imatges, quan ho forçava, només trobava esborranys. Imatges i sons i olors borroses que no podia gestionar i es posava nerviós. Ara podia visualitzar molts moments. Però eren imatges i sons i olors falses. Només eren records borrosos. Molt bons. Molt llunyans. És com si agafés el seu jo del present, la seva ment actual, i el col·loqués en aquella conjuntura. En aquell espai-temps. Això el confonia.

El recital d’aquell vespre seria molt dur.

La K era poeta. “Sempre ho havia estat”, li deia. I caminava pel món com si ho fos. Una espècie de Neal Cassady en hores baixes. O una mena de Kerouac que ha aparcat al cotxe i ha deixat de beure. El tipus de persona que s’omple la boca quan interpreta la narrativa de Kafka i després escriu com Garcia Márquez. Aquella postura li havia servit durant un temps, però ara no l’ajudava gens.

“Back in the garage with my bullshit detector…“

Va agafar el tríptic del recital. Feia com deu dies que corria per casa però ni se l’havia mirat: “Set poemes d’amor i odi, per K. Publicat per l’A.P.E. (Associació de Poetes Existencialistes).” Déu meu, va pensar. Ara recordava el que li havia explicat la K sobre el kickstarter i com hi havien finançat un projecte per publicar poesia. No havien pensat que, si cap editorial els volia publicar, seria per alguna raó? Realment pensaven que el món necessitava un altre volum com aquest? A l’interior del tríptic es podia llegir el fragment d’un poema:

“Com tot allò

que és

prou important

per ser amagat.

Creuar

mirant

enrere.

[El que importa és tot allò que no es veu.]

Retrocedint

per entendre.

Veient

tot allò

que no dius.

[Creient.]”

Realment, seria un dia molt dur.

2

  By

Del lavabo fins a la vora de la llar de foc va picar tres vegades: una amb la porta de la cuina, una amb el sofà i, finalment, una amb l’atiador del foc. La seva vista cansada no ajudava i el vodka menys. Portava vuit hores en la més enganxosa foscor. Des que havia marxat la llum no havia fet gaire més que jaure a prop de l’escalfor del foc. Ell que sempre parlava del reset. Aquell reset tecnològic que algun dia arribaria i deixaria a la humanitat totalment indefensa: sense electricitat, sense diners, sense benzina. Sense INTERNET. Ell que sempre havia fet apologia del dia en què la llum marxés, en què marxés de veritat, ara feia vuit hores que jeia davant la xemeneia. Immòbil.

Va tornar a obrir la carta que tenia a les mans i la va llegir a la llum de les flames:

“La carretera fa uns set quilòmetres i mig. Avui feia una tramuntana horrorosa i ha tombat un arbre. Un d’aquells arbres que sembla que hagin de caure però no ho acaben de fer mai. D’aquells que quan passes pel costat amb el cotxe i veus com tremola amb el vent en el fons estàs segur que no caurà. Doncs avui ha caigut un. A sobre d’un cotxe. Un cotxe que duia una noia dintre. El destí (o el vent) ha fet que el tronc impactés just entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver reventat el crani de la noia. Però ha caigut just al capó.

La meva vida està en un atzucac. Ja portava molts dies donant-li voltes. Rumiant tot allò que vam estar parlant. M’havia aixecat! Havia recordat el perquè! Em tornava a sentir com aquella època de l’escola en què ens creiem els més llestos de la classe. Nosaltres no seríem pas com ells. No. Estàvem destinats a fer quelcom tan important, tant per sobre de tothom, que no calia que féssim res. Només esperar.

Ho havia aconseguit.

I és en aquest punt exacte. En aquest clímax del relat. El moment precís en el qual l’arbre cau. Aquell arbre que sabies que no cauria. Aquell arbre cau. Però no cau davant. Ni darrere. Ni et reventa el crani. Just cau allà on ha de caure. No et mata però tampoc et deixa avançar. Tinc el puto arbre davant i només puc esperar. L’E deia que “allò” que he perdut tornarà. Però no sé quan.

De moment, escoltarem el vent i esperarem.”

Tot i haver-la escrit ell mateix ara li semblava que aquelles paraules no eren seves. Es perdien en aquella foscor: la del món i la seva. Mai l’havia arribat a enviar. Va remoure els troncs de roure una miqueta.

De sobte, va tornar la llum.

1

  By

“[…] aire i llum i temps i espai

no tenen res a veure amb escriure

i no creen res

excepte potser una vida mes llarga per trobar

noves excuses per no fer-ho.”

Charles Bukowski, “Air and light and time and space“

 

Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament com girava el disc durant bona part del primer vers.

No entenia res. És evident que ja feia més de deu anys que no s’asseia davant d’un ordinador amb la intenció d’escriure i és obvi que la practica fa molt, però li estava costant massa. Va fer un altre glop al vodka amb suc de taronja mirant fixament l’agulla.

Potser ja no serveixo, pensava. Potser havia deixat passar massa temps. O potser és que mai vaig servir, va remugar. Va pensar que tot el que havia escrit feia deu anys segurament tampoc era tan genial com ell creia. Aquesta idea el va entristir molt.

“L’art de veritat només sorgeix de la tristesa” li deia sempre l’E. És clar que l’E no en tenia ni idea. Sempre s’havia cregut millor que ell però no ho era pas. I ara ja era mort.

Es va aixecar, encara amb el got a la mà, i es va dirigir cap al bagul dels llibres. Feia tant de temps que havia decidit no tornar a llegir que tenia els llibres ben guardats, com si fossin una amenaça que s’ha d’evitar a tota costa. Va fer un quart glop al vodka i va deixar el got a terra mentre buscava aquell llibre. El llibre que l’E li havia regalat l’últim dia. Aquell darrer dia. No era pas un dels seus llibres preferits. Ni tan sols sabia si l’havia acabat de llegir. Era quelcom inspirat en Pedrolo, un llibre sobre la guerra civil. Només recordava bé el nom d’un personatge: Francesc Bastida. El primer que moria.

Va trobar el llibre i el va olorar. L’E sempre deia que el més important dels llibres era l’olor. I provablement era l’única cosa amb sentit que havia dit durant els anys que havien sigut més propers. Ara que hi pensava potser ell podria haver fet quelcom per ajudar-lo.

Va collir el got de terra. El disc seguia girant i l’agulla gratant les cançons: “Now I’m turning on the lights, is the first day of my second life…”

No. No l’hauria pogut salvar. Ni tan sols era capaç de salvar-se a si mateix.

Es va servir un altre vodka amb suc i va agafar el portàtil. A poc a poc i sabent que no era l’únic incapaç de fer allò que proclama, va començar a teclejar:

“Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament…“