48

DAWN WITH CLYMENE

amanecer con climene

I can see the nymph from here in all her glory. Her skin, her clear body, the dawn reflected in her neck. The eternal line of her back, the dimples on her buttocks. The hair loose, flooding the pillow. She, carefree from me and everyone, plays to seem inert in the calm of her rest. She plays to sleep without letting me enter in his dream.

The nymph always turns her back on me. Now, when I try to make love to her; and also when she shows hermetic and unsympathetic to my attempts to drink her lips, or give my eyes to her. She has too many suitors; however, little or much, she ignores them all.

The nymph dawdles on the white canvas of her blankets, draws hills and mountains on the bed and on her body. I look at the bruises on her side. Damn nymph, why don’t you let me love you, why I do not cease to love you, why don’t you keep far of your hips all of those that hurt you, taking your back – your everlasting back now I kiss – and mark on them their gross men fingers, their unconscious kicks. No, nymph, not; can’t you see that they are wearing you out?

In the morning light, the nymph looks incredibly beautiful, mysterious, like a river to plough through or a bunch of stars. Her skin smells like cinnamon and sandalwood; and beyond, like musk and fruit. Like church incense her breasts, which I guess when I crown the top of her neck. And her belly, which smells like bread, as it smells good women bellies.

Perhaps I love the nymph. Only perhaps. Desire is confused with the hatred in such an easy way… How to love her imperturbable back, her unwavering stubbornness, her mysterious coquette woman’s face. How not to love every one of those rays of sun, in order to settle on her skin and penetrate her with sweetness, and warm her heart. How not putting my heart and soul in the attempt to see her smile, determined, in my arms, away from the bruises of all those that should never, never have touched her.

48

ALBADA AMB CLÍMENE

amanecer con climene

Des d’ací, es veu a la nimfa en tota la seua esplendor. La seua pell, el seu cos clar, l’albada reflectida al seu coll. L’eterna línia de la columna, els clotets sobre les natges. La melena solta, inundant el coixí. Despreocupada de mi i de tots, juga a semblar inert a la tranquil·litat del seu repòs. Juga a dormir sense deixar-me entrar al seu somni.

La nimfa sempre em dóna l’esquena. Ara, quan intente fer-li l’amor; i també quan es mostra hermètica i incompassiva davant els meus intents de beure-li els llavis, o regalar-li els meus ulls. Té massa pretendents; però poc o molt, els ignora a tots.

La nimfa ronseja al llenç blanc del seu llit, dibuixa colines i muntanyes amb el cos. Li mire els moretons del costat. Maldita nimfa, perquè no em deixaràs estimar-te, perquè no allunyaràs dels teus malucs a tots eixos que et fan mal, que prenen la teua esquena –la sempiterna esquena que ara et bese- i marquen en ella els seus dits d’homes bèsties, els seus cops d’inconscients. No, nimfa, no; no veus que t’estan desgastant?

A la llum del matí, la nimfa es veu increïblement bella, misteriosa, com un riu que recórrer o un manoll d’estels. La seua pell fa olor a canyella, a sàndal; i més enllà, a mesc i fruites. A encens del d’església els seus pits, que endevine quan corone el cim del seu coll. I el seu ventre, que fa olor a pa, com fa olor el ventre de les dones bones.

Potser estime a la nimfa. Només potser. El desig es confon amb l’odi d’una manera tan fàcil… Com estimar la seua esquena impertorbable, la seua tossudesa incommovible, el seu rostre misteriós de dona coqueta. Com no desitjar ser cada un d’eixos rajos de sol per a posar-se en la seua pell i penetrar-la amb dolçor, i escalfar-li el cor. Com no deixar-se la vida en l’intent de veure-la somriure, resolta entre els meus braços, allunyada dels moretons de tots aquells que mai, mai degueren haver-la tocat.