45

Sé la mwen ké fin. Anba gran dlo la. Lè mwen ké mò, pa téré mwen. Pa téré mwen fanmi. Souplé zanmi, sonjé sa byen. Pa téré mwen. Voyé mwen alé an mitan loséan. Lésé kò an mwen koulé anba gran dlo la.

Sé volé lespri an mwen ké volé. Sé koulé kò an mwen ké koulé. Mwen ké gadé kò la ka disparèt an dlo la. Dlo la ka disparèt an kò la. Mwen ké gadé kò la ka tonbé pou ay kouché an gran simityè la. Anba dlo. Kon sa ki pasé avan mwen.

Fanmi, o fanmi ki vwayajé avan mwen. Fanmi ki tonbé an dlo la avan mwen. Mwen ké vin jwen zòt anba gran dlo la. Lanné pasé mé mwen pa oubliyé zòt. Mwen ka sonjé zòt touléjou. Sé kò a zòt tousèl ki disparèt an dlo la. Vwa a zòt, lespri a zòt la toujou. Mwen ka sonjé zòt.

Lè mwen ké mò, mwen vlé vin kouché an gran simityè la anba dlo. Mwen vlé vin gadé si lanmò pli dous anba lanmè. Vin kouté jan sirèn ka chanté. On zafè a dlo épi sèl. Kouté yo ka chanté toupandan kò an mwen ka chanjé. Toupandan dlo la ka antré an kò la, sèl la ka kolé anlè po la.

Sé lè mwen ké mò mwen ké las chanté. mwen ké kouché anba dlo. Kouté sirèn chanté.

 

45

LA MORT QUOTIDIANA

Ha trencat hui l’albada

la mort d’una terra inerta

i la nina desgrana el seu fil:

no ho faces, nina, desperta!

Ja comença a obrir el sol

el caliu de les papallones

i nina abandona el bressol

deixant-hi mortetes rodones.

Nina oblida el que sap

i, conforme obre les parpelles,

el món li arrenca del cap

el que il·luminava amb elles.

Com màgia, així, la convenç

de que ja no paga la pena:

Nina, no veus que eixe llenç

de mort s’ha tornat condemna?

Que li han furtat la paraula,

que li han tancat la boca

i han entrat estranys a casa

a endur-se el que no els pertoca.

I nina, que ho accepta i calla,

no veu que la mort és propera:

El que hui et furten, rialla,

no vindrà amb la primavera.