(10)
I arreu, mig colgats per les runes, a l’interior del cotxes aturats, pels carrers, hi havia cadàvers, una gran quantitat de cadàvers, tots amb la cara concreta en un rictus estrany i la pell groc-rosada.
No els havien abatut ni pedres ni cap de biga, cat alguns reposaven en espais nets i jeien sencers, sense sang visible ni ferides, simplement caiguts com sota el llamp de l’apoplexia. D’altre, en canvi, penjaven dels trespols oberts o treien tot just un membre, o el cap, d’entre els enderrocs que els empresonaven. Ella el coneixia gairebé tots; eren veïns, amics, gent que estava acostumada a veure cada dia.
També hi devia haver els seus pares.
(11)
I va tornar a córrer, ara panteixant sota un esquinçall de brusa que s’havia lligat a la cara a tall de morrió contra la pols que la feia estossegar. Es va moure cap a la plaça, on el capdamunt del campanar, gairebé intocat, s’alçava ben dret sobre les unes de l’església, i tallaven l’entrada als carrerons del darrera, prou estrets per obligar-la a escalar turons de mobles, de tàpia, de cadàvers, i a davallar per terraplens la superfície dels quals rodolava sota els seus peus.
Va anar orientant-se per una geografia ciutadana ací desconeguda, travessà pels talús d’uns baixos que després es van enfonsar i gairebé la colgaren, va saltar un mur alt on s’enganxà un camal dels shorts , que van obrir-se de dalt a baix, retinguts només per la trinxa, i, per un carrer curt i badívol, però inundat per una fon improvisada , continuà corrent cap al tombant on hi havia casa seva.
(12)
I ara la casa ja no ho era. Els dos pisos de la construcció s’havien precipitat damunt el sostre dels baixos, el qual també es devia haver ensulsiat darrera la porta que ara, amb la pared lleugerament inflada per la pressió, tancava la tomba on reposaven el pare, la mare, la germana que s’havia de casar el mes vinent…
Va alçar les mans, les aplanà contra la fusta sòlida mi després, les va anar deixant relliscar lentament, amb tot el cos que cedia sobre les cames desvalgudes fins els genolls van tocar el terra ple de guixots, i tota ella, indiferent al dolor físic, es va arraulir bo i mormolant:
– Mare! Mare…