(7)
I després va veure que tots dos eren ajaçats a terra, garratibats i amb les faccions contretes, com colpits per un atac d’apoplexia que els hagués deixats amb la cara groc-rosada. El cistellet s’havia capgirat i totes les figues eren excampades a llur entorn, però no n’havien menjat, car tenien els llavis nets. En Dídac, que es redreçava, preguntà
– Què fan, Alba?
– No ho sé… Anem, que no et volen.
– Vols dir que no són morts?
(8)
I llavors, l’Alba, que es girava en adonar-se que tenia un gran esquinç a la brusa, va alçar la vista cap al poble i obrí la boca sense que li’n sortís cap so. Al seu davant, a tres-cents metres, Benaura semblava un altre, més pla; sota la pols que hi penjava com una boira llorda i persistent, les cases s’amuntegaven les unes damunt les altres, com esclafades per una gran mà barroera. Tornà a tancar els llavis, va obrir-los de nou i exclamà:
– Oh!
I tot seguit, sense recordar-se que la brusa ja no li amagava les sines, va arrencar a córrer camí avall.
(9)
I a la vila no quedava res dempeus. Els edificis s’havien aclofat sobre ells mateixos, talment com si de cop i volta els haguessin flaquejat les parets, sobre les runes de les quals havien caigut les teulades. Tot de pedres i de teules partides eren escampades pels carrers i cobrien, sobretot, les voreres, però l’esfondrament era massa aplomat per haver deixat intransitables les vies més amples, per on ja corria l’aigua de les canonades esbotzades que, en alguns llocs, alçaven guèisers impetuosos entre la polsegura.
En molts indrets, els murs baixos continuaven drets, com per contenir a l’interior el vessament dels pisos alts amuntegats, en alguns casos, entre parets que, esquerdades i tot, havien resistit l’impuls ferotge d’un atac anihilador. Perquè tot alloò ho havien fet aquells aparells misteriosos, l’Alba n’estava segura.