ERA MILLOR ESTIMAR-TE: 1, ABANS.
Abans, era millor:
els oceans eren blaus,
del nítid cian dels mapes.
Les carreteres, serps;
les estrelles, maragdes;
la teua boca, robí, sucosa
del sabor de les magranes.
Abans encara no patien
les mansions de tenir xacres;
i encara no era pecat
devorar la poma amb ganes.
Abans, era més blanc:
era millor estimar-te.
Vermello e negro
Aquela reunión que se celebraba no cuarto andar dun edificio da rúa Roselló, e na que as voces non cruzaban o límite do volume que permitiría aos veciños coñecer da súa existencia, era ilegal. Porque os sindicatos eran tamén ilegais e os seus membros estaban, xa que logo, fóra da lei. Entón, cando a pequena asemblea deu por rematadas as deliberacións e acordos pertinentes, que implicaban solucións drásticas á satisfacción das inquedanzas dos seus membros, cando así o deixou escrito o secretario que tomaba acta, os asistentes saíron do edificio de fasquía modernista por rigorosa orde de quenda, un a un, para procurar non levantar sospeitas.
Albert non foi o primeiro en saír, Albert foi o oitavo membro que saíu do piso da rúa Roselló e polo tanto fíxoo con présa, susceptible. Albert pechou a porta da rúa e comezou a camiñar con medo a erguer a mirada, cos ollos postos nos debuxos das lousas, tentando atopar, grazas aos debuxos, se había algunha colocada nunha posición que non lle correspondía. E todo polo medo, todo para evitar mirar aos ollos das persoas coas que se cruzaba de camiño ao bus que o deixaría preto da súa casa, preto da barraca onde vivía, nos limites da cidade, un lugar entre Barcelona e non-Barcelona.
Albert acendeu o segundo pito ao sentar no bus, iso podía facerse daquela, fumar nos autobuses, sen problema. O feito de saír tan tarde, abandonar aquel edificio tan tarde, era asunto do azar, pero a responsabilidade que agora tiña sobre os seus ombreiros era completamente voluntaria, non tiña nada de fortuíta. Era unha tarefa para a que ofrecera o seu nome porque moralmente tiña a obriga de facelo, pero el mesmo sabía que sería moi difícil de levar a cabo por alguén quen ten tanto pavor a cruzar a sua mirada cos viandantes.
O bus detívose na última das paradas do seu traxecto, case corenta minutos despois de telo iniciado na estación de Sants. Ao baixar, camiñou un anaco e despois saltou un pequeno valado. Podía dicirse que xa estaba no seu barrio, no lugar onde non camiñaba mirando ás areas da terra, onde podía erguer a mirada. Pasou por debaixo dunhas parras, saudou a un veciño erguendo a man dereita e entrou na barraca, na casa. A cea estaba preparada, a nai estaba de pé e sentados á mesa agardaban o seu pai, o avó e a irmá: Núria.
It’s me and the animals. Their growls, their pawns, their scars… The fear in their eyes as the solid white round moon above announces the end of us.
It’s me and the darkness now, like lovers blindly looking at each other, feeling one another like lost animals. The silence is so immense I could even hear my heartbeats. If only I wanted to.
Alone for the very first time, I acknowledge the simple and undeniable truths of silence, and open my ears to many other mysterious sounds I never knew existed. It is only there and then, in the depths of my own absolute calm, that I am finally able to hear her; she has the most beautiful voice in the entire world.
I imagine her golden hair gleaming at the night, her soft skin healing my fingertips, her burning eyes. But she will never be the same in every thought; in my dreams she’s always changing. Every time I open my eyes again my memory of her will be gone in a second. Every time I wake up from a dream the animals are still there, they feed from my memories, they crave on the images I keep of her.
It’s her and the elements, her terrible way of telling the moon she is never coming back. The rain falling over the burning fields, as if to break fire into little pieces. The fury in every flame coming flickering back and forth, threatening to burn both of us from the inside.
It’s us and the other beasts, growling forever, our eyes and their eyes fixed in some random point in the distance. The fear in our eyes as we tell the moon that it’s the end of us.
Mwen ja maché a goch a dwat. Mwen ja kouri tout koté. Mwen ja gadé douvan, mwen ja touné pou gadé dèyè. Mwen ja rété doubout san boujé, pa menm souflé two fò. Rété la ka kouté. Pani tanbou!
Pani tanbou an péyi an moun la mézanmi! Pani tanbou! Ka mwen kay fè? Kijan mwen pé viv?! Kijan mwen ké pé maché an péyi a yo la? Mwen ja ka santi mwen ka maché an mannyè kwochi. Mwen ka manké tonbé. Pani tanbou an péyi a moun la!
Mwen ja gadé tout frè, tout sè mwen ka vwè an lari a yo la. Mwen ja mandé yo ki koté yo sòti. Kijan yo fè rivé la. Es sé la dévenn ki té enmé yo menm mannyè i enmé mwen, ki fè yo rivé isidan? Ka yo menné an sak a yo? Ki mizik yo chayé èvè yo? O tanbou la, frè an mwen? Es ou menné tanbou aw?
Ka ou ka di? Pani tanbou? Ay, mézanmi, mwen ka santi mwen ja ka pèd fòs. Tchè an mwen paka bat menm jan la i té ka bat avan. Kadans la chanjé. I tibwen las, i an rita. Kò an mwen ka vansé on mannyè molokòy. Mwen ka éséyé frapé lanmen mé son la pa bèl. I pa ka ban mwen pon fòs. Tanbouyé o tanbouyé! Mwen savé byen ou ka vwayajé. Ou ka menné tanbou aw tout koté pou fè tchè a moun kontan. Ou ka menné tanbou aw tout koté mé ou paka mennéy la mwen yé a menm! Ay! Mwen maléré! Tanbou o tanbou! Ou pa’a tann mwen ka kriyéw? Ou pa’a santi lè mwen ka chanté, sé pléré mwen ka pléré?
Mwen ja gadé a lantou mwen. mwen ja kouté byen é mwen tann tout kalité mizik. Mwen jis alé fè tout kalité mizik mé pani ayen ki ka soné kon son a tanbou Gwadloup. Tanbouyé, mwen péké las chèchéw. Si ou la, on koté, an péyi a yo la, mwen ké touvéw.
Hogar
KAI: Me marcho.
PRÍNCIPE: Lo sé.
KAI: En realidad… En realidad quiero quedarme.
PRÍNCIPE: Te lamentas por algo inevitable.
KAI: Vete a la mierda.
PRÍNCIPE: ¿Qué…?
KAI: Eres todo tacto.
PRÍNCIPE: Sabes que… Disculpa. Deberías irte. Si te quedas será peor para ti.
KAI: ¿Porque eres tan irresistible que…?
PRÍNCIPE: Porque te estás consumiendo.
KAI: Lo sé. Lo sé. Es culpa tuya. Lo sabes, ¿no?
PRÍNCIPE: ¿Eso no es… crueldad?
KAI: Sí. Pero es la ventaja de tratar contigo.
PRÍNCIPE: ¿Te hace sentir mejor?
KAI: Me hace sentir como una mierda, Ne.
PRÍNCIPE: Sin embargo, tienes razón.
KAI: No, no la tengo.
PRÍNCIPE: Sí es mi culpa.
KAI: No. No, en realidad tú eres el más inocente de todos. Yo sabía en lo que me metía y que llevaba las de perder. Y aun así…
PRÍNCIPE: ¿Por qué lo hiciste?
KAI: Supongo que pensaba que te podía cambiar.
PRÍNCIPE: ¿Eso habría sido bueno?
KAI: Sí, claro. Por supuesto que no. No lo sé, no creo que pensase en eso al principio.
PRÍNCIPE: ¿Entonces?
KAI: Entonces… Deberías saber ya que muchas veces el cuerpo hace primero y la cabeza piensa después.
PRÍNCIPE: Sería mejor que no fuese así.
KAI: Sin duda. Le quitaría encanto a la vida, pero sí, nos ahorraríamos problemas…
PRÍNCIPE: ¿Adónde vais?
KAI: No estoy seguro. A casa de unos familiares.
PRÍNCIPE: ¿Volverás?
KAI: No lo sé. No. No creo que vuelva. No sería prudente.
PRÍNCIPE: ¿Por qué?
KAI: Tú mismo has dicho que me estoy consumiendo, Ne. No puedo tenerte cerca.
PRÍNCIPE: Pero, ¿y el tiempo? ¿No lo curaba todo?
KAI: Sí, hasta la vida. Pero tú no vas a cambiar. Y yo… no lo sé. No podría soportar enamorarme una segunda vez de ti, la primera ya me está matando.
PRÍNCIPE: Nunca fue mi intención…
KAI: No, no, no, ya lo sé. No es un reproche, ya te he dicho que no es culpa tuya. Es simplemente… Aah… daría lo que fuera ahora mismo para que pudieras…
PRÍNCIPE: ¿Sentir algo?
KAI: Lo siento.
PRÍNCIPE: Lo sé.
KAI: No, es… Lo siento, es una disculpa. Es… tengo que irme, Ne. Es mejor que me marche ya.
PRÍNCIPE: Espero que tengas una vida mejor allá donde vayas.
KAI: … gracias. Quisiera… ¿puedo pedirte una última cosa?
PRÍNCIPE: Sí.
KAI: ¿Me negarías un último beso?
PRÍNCIPE: Nunca te he negado nada. Pero…
KAI: Shhhh, prefiero quedarme con un buen sabor de boca.
–
Hon låg tyst i sängen bredvid honom. Hans snarkningar ekade i det mörka rummet. Tårarna rann långsamt nerför hennes kinder. Hon klarade inte det här något mer, han skulle ta kål på henne. Idag hade hon varit för länge på sjukhuset och det klarade han inte. Han hade blivit vild av ilska när hon inte var där med maten redo när han kom hem från jobbet.
– ‘Vad tror du att det här är? Något jävla hotell? Jag har sagt det hur många gånger som helst, hur svårt ska det vara att förstå din slampa!’
Sedan hade slagen haglat över henne. Hon hade tuppat av och vaknat utan kläder, naken i badrummet med blod rinnandes mellan benen. Hennes underliv och hela hennes kropp dunkade. När hon vred huvudet åt sidan stod där en flaska med tvål, en handduk och en spray flaska med blekmedel i. Långsamt hade hon gjort sig ren så gott hon kunde samt skrubbat badrummet innan hon tog sig till sängen. Där hade hon legat och skräckslaget väntat tills han kom och la sig bredvid henne och somnade. Inte ett ord hade han sagt, bara en kyss på hennes kind.
Tillslut somnade hon trots all smärta. I sin dröm såg hon framför sig ett rött hus med vita knutar och vita fönster. En familj satt framför och fikade vid gräsmattan medan en flicka sprang runt dem med en fjärilshov i handen. Plötsligt insåg hon att det var hennes gamla hem; där hon hade bott innan hon träffat ‘El Capo’. Den lyckliga familjen hon en gång haft.
Hon vaknade med ett ryck och satte sig upp i sängen. Hon grimaserade av smärta, hela hennes kropp gjorde ont. Långsamt drog hon undan täcket; hennes mage och lår var täckta av blåmärken. Hon tittade åt sidan; han hade för länge sedan gått till jobbet och för en gångs skull inte väckt henne till frukost. Det var då hon bestämde sig; det här måste få ett slut.
Hon gick fram till garderoben trots smärtan och packade snabbt ner det nödvändigaste i en väska. Hon satte på sig mjukis kläder och slängde snabbt upp håret i en knut. Tanken slog hennes som snabbast att ta en dusch, men hon kunde inte. Hon måste härifrån nu.
Hon tog bilnycklarna och slängde in sig i bilen. Utan att tänka styrde hon bilen omedvetet till det enda stället hon visste hon skulle vara trygg. När hon kom fram öppnade hon den tunga porten och klev in i den stora sten byggnaden. Prästen stod framme vid altaret tillsammans med en av församlingsmedlemmarna. Hon stannade i sina steg, hon hade inte trott att någon av medlemmarna skulle vara här vid den här tiden. Prästen vände sig mot henne och tittade mot henne i förvåning. Sedan såg han väskan hon höll i sin hand och skyndade mot henne.
– ‘Äntligen, välkommen hem’ sa han och gav henne en stor kram. Tårarna rann nerför hennes kinder och hon andades ut; äntligen ett slut.
A pedra de San Miguel
Os elementos que primeiro resaltaban, sobre todo para o ollo dun inexperto en arquitectura, eran as tres ábsidas e mais o ciborio. O santuario estaba no cumio dun outeiro, aproximadamente a 450 metros sobre o nivel do mar, e malia o seu tamaño, pequeno, as sobrias feituras románicas resultaban unha marabilla no contexto da montaña, das árbores, o verde e o ceo azul que comezaba a escurecerse. Efectivamente aquilo sería moi sinxelo. Non se vía ninguén, durante todo o camiño non se cruzaron con ningún outro coche ou camiñante. Estaban sós, os catro membros do Aparatus e, dentro da pequena igrexa, San Miguel.
O único que atendía con vehemencia á explicación era Jaume, mentres conducía o coche que os levaba ao lugar dos feitos, Mireia contáballes que aquela imaxe que roubarían non presentaba a San Miguel do xeito tradicional en que se adoitaba representar, isto é: atravesando o corpo do dragón cunha lanza ou durante o xuízo final cunha balanza, contando o peso das almas. Esta imaxe de San Miguel, tan especial que alguén estaba disposto a pagar para que alguén a roubase, portaba unha cruz sobre a súa cabeza, unha cruz que contiña unha pequena reliquia, lignum crucis, un anaco da Santa Cruz.
O modus operandi era do máis sinxelo, nada comparado ao risco e á sincronías necesarias para levar a cabo o atraco a un banco ou os complicados preparativos que o preceden. Achegaríanse co coche até a porta da igrexa, Marta quedaría no volante, co motor e as luces apagadas. Jaume abriría a porta forzando a vellísima e única pechadura que dificultaba o acceso ao templo. Despois entraría seguido de Francesc e Mireia que se limitaría a comprobar que a figura que subtraían non era unha réplica. Subirían ao coche e marcharían do lugar. E nada máis.
Así fixeron. E foi tan doado, houbo tanta relaxación durante todo o proceso, que despois de introducir a peza ben embalada no maleteiro, Mireia tivo tempo de sentar sobre unha gran pedra que había no exterior do templo, ao carón do muro da nave que dá ao leste. Mireia sabíao, pero non lle dixo nada a Jaume, sabía que aquela pedra, segundo a tradición local, axudaba a cumprir os seus desexos ás mulleres que querían descendencia e non conseguían concibir.
STREET VENDORS (AND OTHER SUBURB DELIGHTS)
For sale: endings. I have them in all colors: worn, souring, completely wrong. Prejudiced, consistent, decisive. For sale: endings, one by one, and they are sold in a cared Luxury Edition, enclosed in freezer bags and decorated with a red satin ribbon (blood red, for those who doubt about it).
For sale: endings for desperated people, for old flames, for old smiles. For those who never knew to say goodbye, and for the flirty ones with vacuous look. Endings made of false ink, that one reappearing throughout the years. Endings for those who don’t like the endings, for those who have seen too many station kisses, for those who don’t want to run anymore. For those who flee and seek finding themselves.
For sale: clever, clumsy, painful endings. Endings that will persecute your whole life, endings that you don’t know why they arrived, endings that will make you cry when you see them. All of them soft, or steep, or irritating to skin and pupils. To hair. Endings that will eat you nails, endings that remove you the laughter. Endings that aren’t really endings, but things left incomplete. Unexplained endings. Hurting endings. Endings of the own error.
Finally, I have the one euro endings section, those that you don’t mind to carry. They are sold in a gift paper pack; some of them even rolled up in kebap paper (understand it, it’s just an euro…). All handmade by fingers and thumbs. And ladies and gentlemen, here I put my stand, because the weight of all these endings doesn’n let me advance anymore.
VENEDORS AMBULANTS (I ALTRES DELÍCIES DEL SUBURBI)
Venc finals. Els tinc de tots els colors: desgastats, amargants, totalment equivocats. Prejudiciosos, conseqüents, decisius. Venc finals, un per un, i els venc en una acurada edició de luxe, tancats en bosseta per a congelats i decorats amb una cinteta de ras de color roig (roig sang, per als que els càpiguen dubtes).
Venc finals per a desesperades, per a antics amors, per a antics somriures. Finals per a aquells que mai van saber dir adéu, i per a les coquetes de vàcua mirada. Finals de tinta falsa, d’eixa que torna a aparéixer al pas dels anys. Finals per als que no els agraden els finals, per als que han vist massa besos d’estació, per als que no volen fugir més. Per als que fugen i busquen trobar-se a ells mateixos.
Venc finals astuts, desmanyotats, dolorosos. Finals que et perseguiran tota la vida, finals que no saps perquè van arribar, finals que fan plorar de veure’ls. Tots suaus, o escarpats, o irritants de pell i pupil·les. De cabells. Finals que et mengen les ungles, finals que et furten el riure. Finals que no són finals, sinó coses deixades a mitges. Finals inexplicables. Finals que et fan mal. Finals del propi error.
Per últim, tinc la secció de finals per un euro, eixos que no importa endur-se’n. Venen en un paquetet de paper de regal; alguns, inclús enrotllats en un paper de kebap (enteneu-ho, total per un euro…). Tots fets a mà, a manassa. I monte ací la parada, senyors, perquè amb el pes de tants finals no puc caminar més.
Lè zyé an mwen fèmé, mwen ka songé péyi la. Mwen ka vwè bèl flanbwayan, fanmi, zanmi. Mwen ka tann son a lannuit. Mwen ka santi lodè a lanmè. Mwen ka tann son a tanbou la. Bouladjèl la. Mélodi a kréyòl la. Palé a gran moun, ri a timoun. Mwen ka vwè mè nati é pyé an mwen anvi santi sab la. Kò an mwen anvi oubliyé tout boné, manto, bòt. Péyi a lwen. I lwen dèyè loséan.
Délè mwen ka sonjé la mwen vwè jou, la mwen lévé. Mwen ka gadé la mwen ka rété jodila é bouch an mwen anvi kriyé “Mwen pa moun isi”. Kò an mwen anvi chapé, anvi kouri-najé-ritouné an péyi la. Tchè an mwen lou, tèt an mwen ka palé on ti pawòl ki ka fè mwen soufè. I ka mandé mwen si mwen ni on péyi. I ka fè mwen maké “péyi la”, an plas a “péyi an mwen”.
Délè mwen ka mandé kò mwen si a pa anba dlo péyi an mwen yé. Mwen ka sonjé sa ki pa rivé lòt koté. Sa ki mò an kal a bato la, sa yo jété an lanmè a pou dlo a valé yo. Ola yo yé? Koté yo pasé? Alé mandé sirèn si yo gadé yo ka néyé oben si yo sové yo. Lanmè a gran. Lanmè a gran tèlman, pon moun pa konèt tousa ki andidan-y. Anba lanmè s’on mistè. Pon moun pa sav ki moun ki ka rété anba dlo a.
Fanmi ki koulé é disparèt an dlo la, mwen ka sonjé zòt é mwen ka chanté dlo a ki menné zòt on koté nou péké jen konèt. Ay fanmi, ola ou yé? Es tini on plas pou mwen anba lanmè? Mwen ké toujou enmé sizé douvan lanmè pou kouté sé vag la ka chanté. Kouté, kouté byen pou tann sirèn ka chanté é mandé kò mwen si a pa fanmi an mwen ki ka chanté listwa a on pèp yo té vlé néyé. Listwa a on pèp ki paka mò.