Manuel de Pedrolo
‘Tocats pel foc’
1959
Ella va observar com la Sogues alçava els ulls del plat i entreobria els llavis com si es disposés a fer una pregunta. Es va limitar, però, a mirar-se’l breument abans d’enfonsar de nou la forquilla en els fesols. L’Anto va apoderar-se de l’ampolla i abocà vi a tots quatre gots.
-Fan venir set, els llegums.
Ella en va beure un glopet i, amb els llavis humits, digué:
-Al poble, hi havia anys que en menjàvem tot l’hivern.
El seu home va replicar:
-Ara no som a l’hivern.
-Ja ho sé.
L’Ange va empassar-se la forquillada que acabava de posar-se a la boca i s’interessà:
-Teníeu terra vostra?
Li ho preguntava a ella, però el seu home li passà davant:
-Una mica…
La Sogues, que deixava el got, va precisar:
-Tres finquetes i una casa.
-Bé, no sé si se’n pot dir casa…
-Sempre valia més que això.
Va veure que el xicot tornava a mirar-se-la, però tot seguit desvià els ulls cap a l’Anto.
-Us ho vau vendre, en marxar?
-No. Mai no he estat partidari de vendre res, jo.
L’Ange va allargar la mà cap al vi, però no va aixecar el got de damunt la taula.
-Ho vau deixar arrendat, potser?
-Tampoc. No vull tenir embolics.
La Sogues va mirar cap al xicot, que ara s’atansava el got a la boca. Ella va fitar-los tots dos, i, quan l’Ange va haver begut, li preguntà:
-I tu no tens res?
El noi va deturar el gest, sorprès.
-Jo?
-No ets fill de pagès, també?
-El meu pare era un jornaler. Mai no va tenir res més que el vestit que duia al damunt.
Va reprendre la forquilla i, amb l’ajuda del pa, va trencar un tros de botifarra, mentre afegia:
-I me’n alegro.
Ella va adonar-se que el seu home arrugava el front, i observà que un dels fesols se li esmunyia per un costat de forquilla abans de desprendre’s per caure de nou al plat.
-Com? No ho havia sentit dir mai, això.
El xicot va mastegar el tros de botifarra que tenia entre dents, i ara la seva expressió també era seriosa, gairebé severa.
Potser no. Però és que, a mi, posseir em sembla una cosa immoral.
Hi va haver un silenci sobtat i dens fins que el seu home s’escurà vagament el coll abans d’estranyar-se en veu alta:
-Immoral? Què vols dir?
-Que si posseís alguna cosa em sentiria culpable.
L’Anto va reposar la forquilla sobre l’hule amb una expressió desconcertada.
-No ho entenc.
La Sogues va alçar els ulls del plat i gairebé va somriure.
-Jo, sí.
El seu pare va fer un moviment, sense mirar-la.
-Calla, tu.