AMIGA
Per a amagar-te al silenci
les foses de l’esperança,
tinc, amor, entre els llavis
entravessada una llança:
milers de boques trempades
que t’imaginen amb gana,
flor de card que, traïdora,
s’escola en la gola i l’arrapa.
Riu de saliva estèril,
calfred de la matinada,
perla del mut que, un dia,
pregonarà el que calla.
Llenç estel·lar de l’esquena,
dit que no toca i ràbia;
paraula que, per desitjosa,
gemega, de desesperada.
Per a amagar-te al silenci
el que ja no té mordassa,
tinc, al caliu del pit, solcs
amb la llavor socarrada.
Que vingueres, dits de pluja,
a fimbrar-me i avivar-la
demane, amant cautelosa,
covard i emmascarada.
Per a amagar-te al silenci
despertes, i es trenca la màgia:
em dius “amiga” i torna
el gebre a atordir-m’hi la flama.