Month: July 2014

26

  By

O principio da distancia

Non ver. Iso era o que desexaba con intensidade o Jaume, doíalle profundamente ver que era seu irmán quen ocupaba ese lugar quente ao carón de Marta e que tanto desexaba para el. Sentados no chan dos peiraos de Rodas, como tres adolescentes aos que non lles importa nada a opinión allea, bebían das latas de cervexa Vergina que o propio Jaume portaba nunha neveira laranxa portátil. Francesc e Marta levaban todo o ritmo da conversa mentres que Jaume se limitaba a observar con relativo interese a pegada húmida que deixaba a súa lata sobre o cemento do peirao.

Desaparecer. Iso foi o que fixo Jaume cando Marta suxeriu ir dar un paseo pola praia de Ixos. Deixaran a neveira baleira no apartamento da praza Hipócrates e saíron para comer nun restaurante. Pero atoparon un posto ambulante onde vendían queixo e koulouri. Mercaron abondo para tres e cando Jaume partiu o pan cirucular e meteu o primeiro anaco na boca, cando sentiu a forza das sementes de sésamo na pituitaria, foi o intre en que escoitou a suxestión de Marta a penetrar os seus oídos. Dende aquela data o sabor do sésamo recórdalle á amargura que sentiu en Rodas aquela tarde de primavera.

Fíxose invisible, Jaume, dende aquel intre en que Francesc aceptara a oferta de paseo en Ixos. Escusouse nunha fonda sensación de canseira e esgotamento, non era mentira, quizais debería engadir, para ser sincero, desacougo, tristura e decepción. Francesc e Marta deixárono marchar, quero dicir que eles desexaban estar un tempo sós, de xeito físico. Era evidente que o espírito de Jaume estaba noutra parte pero nin sequera o irmán sospeitaba que o mozo que marchaba de volta ao apartamento coa metade do pan circular agarrado na man dereita estivese a sentir por Marta cousas semellantes ás que el sentía.

Os dous namorados tiveron tempo para profundar no contacto físico. Jaume non existía para eles, por exemplo, naquel momento en que Marta levantou da area unha pedra completamente azul. Ensinoulla a Francesc coa tenrura do namoramento, dese ánimo absurdo de ver unha mensaxe agochada en cada feito. E foi cando Francesc cruzou por primeira vez o lindeiro do permitido para unha muller como Marta. Estendeu a man e díxolle dáme a pedra esa. Marta mirouno aos ollos, soubo que aquilo tiña data de caducidade. E con ese ímpeto seguro meteu a pedra no seu pantalón curto branco.

26

  By

Flores

 «La posesión de un nombre es, y ha sido desde tiempo inmemorial, el privilegio de todo ser humano», Stephen Ullmann

«… he that filches from me my good name robs me of that which not enriches him and makes me poor», William Shakespeare, Hamlet

PRÍNCIPE: ¿Cómo te llamas?

VÍCTOR: Víctor. ¿Y tú?

PRÍNCIPE: … no lo sé. Una vez tuve un nombre, pero lo he olvidado.

Víctor: ¿Cómo puedes haber olvidado tu propio nombre?

PRÍNCIPE: Ya no queda nadie que necesite pronunciarlo.

VÍCTOR: Aun así deberías tener un nombre.

PRÍNCIPE: ¿Qué utilidad tiene un nombre cuando estás solo?

Víctor: Es tu identidad.

PRÍNCIPE: ¿Y qué utilidad tiene una identidad cuando estás solo?

VÍCTOR: Tu identidad eres tú. Te define. Te distingue de los demás.

PRÍNCIPE: ¿Qué definición necesito siendo el único habitante de un reino vacío?

VÍCTOR: Tu identidad marca tu forma de ser.

PRÍNCIPE: La forma de ser se moldea en función de quienes te rodean. Aquí puedo ser quien quiera ser en cada momento.

VÍCTOR: Ahora no estás solo.

PRÍNCIPE: Sí, así es. Quizá necesite un nombre ahora que tú estás aquí. ¿Qué nombre debería tener?

VÍCTOR: (le brota de los labios inmediatamente, recordando las palabras de su hermana). Azul.

PRÍNCIPE: ¿Azul?01

VÍCTOR: Sí… (Sonríe recordando la conversación). El color de tus ojos es muy característico, te puede servir como marca identificativa. Aunque aquí parecen más cian…

PRÍNCIPE: Cian suena interesante. (Hace rodar la palabra con la lengua un par de veces de forma apenas audible).

VÍCTOR: Nadie suele tener la oportunidad de elegir su propio nombre.

PRÍNCIPE: (La sonrisa le ilumina el rostro). Cian me gusta.02

VÍCTOR: De acuerdo.

26

  By

Scène cinquième, INQUIÉTUDE

Assez tôt le lendemain matin, nous voyons Jeanne gravir une colline couverte de hautes herbes, avec à son côté la jeune Sophie. Le ciel est clair et seuls quelques nuages viennent de temps à autre projeter leurs ombres sur le chemin de nos deux protagonistes. Jeanne porte sur son épaule un panier en osier rempli de linge tandis que Sophie a entre les mains un épais sac en coton. Elles n’échangent nul mot jusqu’à ce que se profile devant elles une petite rivière à l’orée d’une forêt, dont le lit ainsi que les berges sont couverts de galets.

Jeanne, s’agenouillant au bord du cours d’eau – Nous y voilà. Veux-tu bien me passer le savon ? Et tâchons de faire cela rapidement, nous avons mille choses à faire aujourd’hui.

La jeune fille s’exécute silencieusement et s’agenouille au côté de sa mère. Piochant dans le sac, Jeanne se saisit du bloc de graisse végétale saponifiée puis le plonge dans l’eau avant de frotter vigoureusement le premier vêtement du panier à l’aide de celui-ci. Imitant sa mère, Sophie prend part au rituel mécanique du lavage. Après un bon moment, Jeanne laisse les derniers vêtements du panier au soin de sa fille et s’assied sur la plage de galets pour se reposer.

Jeanne, reprenant son souffle avec peine – Est-il vraiment nécessaire que je m’échine de la sorte ? Si ton père ne reparaît guère, qui pourra bien se réjouir de la propreté de nos habits ? Qui se réjouira des soins que je porte à notre confort ? Qui sera là pour donner un sens à toutes ces peines que je me donne ? – Le silence s’installe et l’on entend davantage les oiseaux produire leur rengaine matinale – Nous ne ferions pas long feu en tout cas. Il ne nous resterait plus qu’à dépérir lentement dans l’attente, puis à disparaître dans ces bois à la recherche de nourriture et enfin, lasses de notre vaine chasse, nous ne serions plus que d’invisibles ectoplasmes hurlant que nous n’avions eu notre mot à dire concernant notre sort. Alors, au fur et à mesure, perdant de vue la cause de nos tourments, nous cesserions d’exister puis trouverions quelque repos dans le néant qui environne cette maudite Île. – Quelques instants passent – Cette idée ne t’effraye-t-elle pas ?

Sophie ne semble pas réagir ; elle finit d’étendre les derniers vêtements sous les rayons du soleil naissant puis se redresse, se déshabille et court à l’eau. Là, elle tourne gracieusement sur elle-même tout en éclaboussant alentour, si bien qu’elle paraît danser au cœur du tumulte dont elle est la cause. Jeanne ne la regarde que brièvement et plutôt, ses yeux inquiets se fixent sur la berge d’en face où un corbeau fracasse contre un rocher la coquille d’un escargot prisonnier de son bec.   

26

  By

A CONTRALLUM

 

Una dona es despulla en la solitud de sa cambra. Una dona es despulla fent clarobscurs  contra la persiana parcialment baixada del balcó. Una dona mira el reflex dels seus pits, del seu sexe, de la seua panxa a l’espill del tocador, i se sent vulnerable. Se sent vella i cansada. S’observa mentre es lleva la samarreta i deixa el sostenidor al descobert, i també quan es lleva aquest i deixa els mugrons, bessons, com dos mossos rosa clar, vulnerables a la lleugera brisa de juliol que entra pel finestral. Pensa en quantes boques podrien desitjar ser-hi, sobre aquests mugrons solitaris, mesurant-los amb la llengua, esculpint-los amb les dents, i una mescla entre excitació i tristor li inunda la cavitat que hi ha darrere del melic. Una dona s’observa el sexe cobert parcialment d’un suau borrissol, i es pregunta què hi ha en eixa porta de vida que cause tant d’interès a aquest coi de societat que la tortura. Una dona se sent miserablement buida de sexe, i no sap perquè.

Un home ix de la dutxa molt prop d’allí, just al pis de damunt. Igual que la dona, té la persiana baixada per impedir que la calor d’un juliol inclement inunde la casa que paga a terminis. S’eixuga bé el cos, tractant amb cura la panxa, les galtes del cul, les engonals. El plec dels testicles. Pensa «quina cosa més estúpida, ahí penjant, estèrils» i contempla el seu reflex a l’espill de l’habitació, així, sostenint el penis en alt per tindre’n una perspectiva completa. Els sent ridículs, grotescs, anunciant un goig provinent de la luxúria que mai ha vingut. Es cabreja amb els seus testicles i solta el penis amb ràbia, que després del contacte ha quedat una mica alçat, gruixudet, tot just despert del sopor on l’havia submergit l’aigua gelada amb què l’home es dutxa per pal·liar la calor.

Un home i una dona es troben a l’ascensor. S’obri la porta, i ella està esperant per a eixir, i ell està ja baixant, i que s’aturara li ha provocat una mica de ràbia pel retràs. L’home s’excita una mica al veure els pits de la dona apuntant per l’escot, rodons, daurats i perfumats. El penis, ja en dansa després de la rabiosa atenció rebuda a la cambra, manifesta el seu content per les vistes baix la fina tela del pantaló d’estiu. La dona nota com se li humiteja l’entrecuix baix la capa de borrissol daurat, quan li arriba l’aroma provinent del coll de l’home. Tots dos pensen: «qui poguera». Tots dos pensen: «i dorm tan a prop…». Tots dos comprimeixen les cames i callen, frustrats pels complexes que tenen gravats a foc, quan de sobte els seus dits índex es freguen al prémer alhora el botó de la planta baixa.

25

  By

Programación

Jaume e Francesc Bastida quedaron no de Marta, un piso que tiña unha distribución bastante curiosa das estanzas, e alí seguiron bebendo quintos de cervexa, coñecéndose. Os irmáns compartían unha cama grande, no outro cuarto da casa, ao que se accedía dende o salón mediante unha porta oposta, fronte por fronte, á que daba acceso ao cuarto de Marta. Os sentimentos e inercias que se iniciaron naquela primeira asemblea comezaron a callar e Jaume, pouco a pouco, sentiuse fóra daquela relación que Marta e Francesc forxaban cos seus risos e anécdotas. Até que Jaume decidiu instalarse no sofá do salón, agardando a que se decidisen a compartir o leito.

Un día, unha mañá de maio, Jaume colleu, sen chegar a ningún acordo ou avinza coa súa propietaria, o vello tocadiscos do moble sobre o que descansaba, escarallado e sen futuro.   Estaba só no piso, Marta e Francesc marcharan a mercar, ou cando menos iso dixeran que ían facer. Era certo que case non quedaba comida na cociña e, sobre todo, non quedaban cervexas na neveira. O mozo, intelixente e con maña para a técnica e a electrónica, axiña localizou a razón da enfermidade do aparello e arranxouno sen necesidade de mercar reposto ou ferramenta, algo que despois abraiaría á moza e, sen dúbida, a razón pola que el se animara a buscarlle solución ao instrumento.

tocadiscos

A música de Fran Zappa soaba no piso cando Marta e Francesc entraron no piso cunha significativa e solitaria caixa de cervexa que indicaba que fixeran algo máis ca mercar naquelas tres horas que permaneceron fóra do piso. Foi entón cando Jaume explicou a tarefa de posta a punto do tocadiscos. Sentaron os tres, por enésima vez ao redor da mesa e comezaron a falar dos seus asuntos. O caso é que non chegaban a concretar ningunha das ideas que se lles ocorrían. Semellaba que quizais era falso aquel presentimento que os levara a pensa que xuntos terían moitas posibilidade de incrementar os seus golpes e a recadación.

O único feito pragmático e sobresaliente do día foi a decisión de colleren unhas vacacións, marchar xuntos a Grecia para fuxir daquela presión. Isto, a nova vida do tocadiscos e a decisión de Marta de abrir a porta do cuarto onde durmía Francesc, algo que aproveitou Jaume para meterse á súa vez na cama de Marta e poder descansar un pouco máis lonxe dos ronquidos do seu irmán.

 

24

  By

Un tocadiscos, unha mesa e tres cervexas

Sentados os tres no salón da casa de Marta, cada un cunha pequena botella de cervexa na man, separados por unha distancia que era a tradución do intre tenso e ilóxico que estaban a vivir. Os irmáns nos dous extremos do sofá e Marta ao outro lado da mesa, nunha grande cadeira de brazos. Coñecíanse polos papeis, indirectamente, polas novas mediante as que os xornais espallaban os seus atracos. Agora estaban a expoñer razóns, proveitos e prexuízos, sobre aquela mesa de vidro que os separaba. O certo é que gañaban moitísimo máis traballando xuntos que por separado.

O silencio inicial non se rompeu cando Marta Fernández abriu a porta do frigorífico e ofreceu as cervexas, os irmáns Bastida estaban en garda porque non sabían como reaccionaría aquela muller ante aquela situación que a collera por sorpresa: a presenza das rodas enriba da mesa da cociña. Cando se dirixiron ao salón sentaron e Jaume sinalou un tocadiscos sobre o único moble daquela estanza. Marta respondeulle que estaba escarallado, que non funcionaba, que era tan só un aparato. E foi así, grazas a esa palabra descritiva de Marta que decidiron bautizar ao grupo con ese nome, Aparatus.

Daquela, cando chegou esa feliz idea, os tres mozos xa estaban a piques de acabar todas as cervexas que Marta gardaba na neveira e baixaran case definitivamente a garda. Foi naquel intre, quizais, cando Francesc, Jaume e Marta sentiron, por primeira vez e sen eles fosen conscientes, de que algo máis aló do profesional nacía entre eles. Os dous irmáns sentíronse atraídos pola muller e a Marta comezou a facerlle graza o xeito que tiña Francesc para contar anécdotas da infancia, como se fose outra persoa da que estaba a falar, resultoulle atractiva esa certa despreocupación por quedar ben.

Jaume era máis tímido, procuraba non falar moito e agochábase detrás dunha botella que levaba aos beizos cada vez que a presenza dun silencio breve se achegaba, un xeito ridículo, pero que a el lle semellaba efectivo, de fuxir da obriga de aportar algo á conversa. Era evidente que tanto a Francesc como a Marta non lles preocupaba esa situación odiada por Jaume. Falaban, rían e parecía que era unha conversa entre esas tres persoas. Pero non era así. Aquilo era o principio dunha situación que nos primeiros compases foi idílica e moi pouco a pouco se complicou.

25

  By

Manman

Ou ban mwen on non é mwen chanjéy. A pa enmé mwen paté enméy. A pa dakò mwen paté dakò. Non la byen a gou an mwen, i ka soné. Lè mwen ka di non an mwen, moun toujou ka pansé an pa moun Gwadloup pas ou ban mwen on non ki ka fè moun sonjé on dòt koté anlè planèt la. Sa paka déranjé mwen pas… Es nou menm ni on non ki tannou? Ki non ou tépé touvé pou moun té sav tousuit kikoté mwen sòti? Ou tékéy kriyé mwen Gwadloup? Awa. Kriyé mwen Karukéra? An pa’a kwè. Onlo moun téké di sé Kaloukéra ki otantik. Mé ki moun ki sav vréman? Ki moun ki sèten?

Ou ban mwen on non ki ka soné é mwen chanjéy. Mwen pran non a manmanw, manman. Mwen pran non ay pas sa ka rann mwen tris lè mwen ka sonjé sa ki rivéw. Ou pèd manmanw lè ou té toupiti é pon moun pa’a mérité sa. Lafanmi bèl, i dous, i toujou rété kotéw mé kimoun ké pé ranplasé on manman vréman? An pa’a kwè pon moun ké pé rivé fè sa. An ka sonjéw lè ou té toupiti, ka gadé zanmi aw ka tchénbé men a manman yo, ka rakontéw ka manman yo di yo. Mwen ka santi doulè aw, timoun san manman. Mwen pran non a manmanw pou non ay pa mò, pou moun sonjé non ay. Ines pa mò.

Ines pa mò. Tchè ay paka bat mé tan mwen ka bat fò. I ka bat pou dé moun. Ou pé kriyé nou syamwa, sé on tchè vayan nou ni pou nou dé. On tchè vayan é onsèl non osi. Lè mwen ka maché anlè sèn la, mwen ka gadé moun an mitan zyé pou di sé mwen ki Ines. Mwen ka maché tout koté èvè listwa a fanmi an mwen. Listwa a on manman ki pati two bonè. Listwa a tifi ay ki vin manman osi pou timoun ay vwayajé é fè moun tann non a manman-y. Mwen vini di zòt kò la ka mò mé lanmou la ka rété.

25.

  By

– ‘För att du övergav mig, lämnade mig själv med dem. Du var min klippa, mitt stöd och utan dig var jag vilsen. Jag hade ingen som kunde leda mig rätt, visa mig vad jag skulle göra’ sa han lågt.

När han sa dem orden var det som om hennes hjärta hoppade ut ur henne samtidigt som en kniv skärde djupt i hennes mage. Hon tittade mot hans ryggtavla och såg att han skakade. Hon gjorde vad hon visste bäst; flydde och gömde sig i sin sjukhussal.

Hon satte sig på sängen och drog sina knän upp under hakan. Tårarna rann utmed hennes kinder. Hon tittade ner på sin kropp i sängen och önskade att hon kunde gömma sig i sin kropp och stanna där. Bara försvinna undan. Hur kunde han få henne att gråta efter allt som hänt? Skitstövel, en riktig skitstövel var han även när han inte var det.

Hon hörde släpande steg bakom sig och vände sig om; hennes mamma. Det var länge sedan hon var där sist. Inga blåmärken den här gången men istället en lätt hälta.

– ‘Vad har han nu gjort?’ sa hon mellan tårarna. ‘Hur han nu gjort dig illa, hur han fått dig att halta?’

Hon visste att hennes mamma inte kunde höra hennes men hon kunde inte hjälpa det. Hennes mamma satte sig ner på en stol bredvid sängen, långsamt och försiktigt med en grimas som sade att hon hade mer ont än vad hon ville att folk skulle se.

– ‘Jag trodde aldrig att en sjukhussal skulle bli min undanflykt. Jag trodde aldrig att jag skulle känna mig mer trygg här i denna vita, kalla sal än vad jag gör hemma’ sa hennes mor nästan viskandes. ‘Igår var vår bröllopsdag, 10 år ihop. Din far brukade alltid köpa blommor, rosor i olika färger varje år. Igår… ingenting. Inte ens ett grattis eller en kram’.

Hennes mor tog ett djupt andetag och lät tårarna rinna. Hon tog upp en näsduk ur sin ficka och torkade dem försiktigt.

– ‘Jag drömde alltid om att ha ett liv där mitt hem var min undanflykt, där jag kände mig uppskattad… älskad. Så som jag en gång gjorde med din far. Jag vet att han har sina fördelar men… han kommer aldrig vara din far’.

Hon önskade hon kunde krama sin mor, få henne att inse att hon faktiskt kunde hitta ha ett hem som var just så. Hon förtjänade så mycket mer än det här.

– ‘Förlåt mig, jag vet att du inte är min psykolog. Det är inte dig jag borde prata med… men jag har ingen annan’ sa hennes mor. ‘Jag måste gå nu i alla fall, han kommer vara hemma snart och jag måste vara hemma i tid’.

Hon lutade sig fram och kysste kroppen på pannan. Hon strök henne varsamt över huvudet innan hon långsamt gick därifrån.