Month: July 2014

27

  By

Pédalé, woulé! Pédalé pli vit! Sé lapli ki ka tonbé, sé lapli ki ka koulé anlè po an mwen. Mwen mèt chapo, mwen mèt manto mé lapli la sanfouté. Sé tonbé i ka tonbé é fè tout lenj sanm on sèrpiyè. Sé dlo an kò an mwen, dlo a lantou, dlo anlè po an mwen. Pédalé, woulé! La pli la ka tonbé. Mwen savé byen mwen péké rivé akaz bèl konsidiré soley la téka kléré mé si mwen kay vit pétèt chivé an mwen ké ni tan séché avan démen maten. Pétèt an ké rivé kaché. Vélo la ka rouyé. I paka sipòté tousa lapli. Oswèla i péké dòmi déwò la. An ké pòtéy an leskalyé la. An ké météy an antré a tikaz la. I ké dòmi la. I ja pran asé lapli jodila. Pétèt i ja pran asé lapli pou tout vi ay. Es an ja pran asé lapli pou tout vi an mwen?

Sé toujou lè lapli la ka tonbé sé fé la anvi rété wouj lontan. Yo ka gadé mwen ka atann. Yo ka vwè mwen ka bésé tèt an mwen anba lapli la. Yo ka gadé chak gout ka tonbé-travèsé manto la, travèsé lenj la, dansé anlè po an mwen. Yo ka gadé lapli fwèt la vlopé kò an mwen é fè mwen frisoné. Yo ka gadé zyé an mwen ka fenmé pou sonjé péyi la. Lespri an mwen ka pran on moman pou sonjé chalè la. Sonjé lanmou la. Anba lapli sé yenki fenmé zyé é sonjé yè té méyè, pétèt démen péké mové. Anba lapli sé pran kouraj ki ni.

Pran kouraj. Pòté vélo la, monté leskalyé la. Pran kouraj. Souflé. On létaj, dé, twa, souflé, kat, nou rivé. Ouvè la pòt la. Rantré. Fenméy a klé. Yonn, dé, twa gout ka tonbé anlè vyé mokèt lèd a yo la. Dézabiyé, rantré an douch la. Kò an mwen té swèf dlo lasa. Dlo cho. Chalè la, sé chalè la kò la té bizwen. Mwen cho. Mwen byen. Mwen téké rété la tout lannuit. Zyé fenmé, ka sonjé péyi la. Anba dlo cho la. Sonjé chalè a.

27

  By

 

EN QUÈ TU VENS A DINAR-ME

Amor, saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s’obria sola.

Maria-Mercè Marçal.

Hui vaig a veure’t: cal obrir els panys de casa, les finestres, que entre la llum. El pati, les parets, com floreix tot esperant que tu arribes! La teua imminència crida des del llit, em fa tremolar el cos; tire un parell de coberts de les mans mentre els rente, neguitosa. Una llum xicoteta transforma ara la cuina, els quadres, la panxa, el menjador, aguaitant la teua presència.

Replegue la casa, netege la taula baix de l’ombra de la llimera i dispose dues cadires per seure tots dos: una per a tu, una per a mi. Dubte si posar-les l’una al costat de l’altra –els teus dits recorrent la meua cuixa cap amunt a l’hora del flam-. Pare taula, passant els dits per on passaran els teus llavis, la teua llengua, i els raigs de sol es preparen per veure’t.

Em despulle lentament, mirant front a l’espill com va caient la roba. Em fique a la dutxa, òmplic els meus pits de bromera, el coll, els braços. Veig com l’aigua s’enduu el sabó fent remolins cames avall. Em fregue, em banye, em rasure. M’eixugue, em perfume en l’escot i just darrere de les orelles; el rellotge impenitent rellisca les sagetes contra la meua paciència. Trie amb cura la roba interior, el vestit de cotó, el recollit del cabell. Se m’ericen els mugrons imaginant com puc fer-ho per mossegar-te el coll a la primera ocasió en què et distragues.

Truques a la porta just a l’arribar migdia, ja estàs ací, ja puc sentir la teua respiració per les escletxes. Quan t’obric, et tinc tantes ganes que segur que m’ho notes en la cara. T’agafe les galtes i te les bese, mentre et conduisc al fons de la casa per tindre’t molt a prop i seure –cames contingudes com a bona xica- a aconsellar-te bé per seduir-la a ella: estes coses no les fan les amigues.

27

  By

Outrora había contos

O 124 de Jaume cruzara a pequeniña vila de Vielha durante a madrugada e a piques estivo de coller o desvío á dereita para pasar a noite en Salardú, para visitar a un amigo que traballaba de camareiro na estación de esquí. Pero necesitaba estar só, despois da viaxe polo Dodecaneso estaba esgotado mentalmente, sen gana de pensar en nada, só deixarse levar. Cando os tres membros do Aparatus baixaron do taxi que os traía do aeroporto, Francesc e Marta subiron ao piso e Jaume, sen renovar o contido da maleta, despediuse e foi buscar o coche, para deixarse levar.

E comezou a conducir en dirección oeste, cara a Lleida e parou en Almacelles a tomar un café sen saber que no futuro pararía alí en varias ocasións, naquela retícula deseñada por un arquitecto ilustrado. Pero foi ao chegar a unha intersección, reiniciada a viaxe, onde se lle ofrecía seguir en dirección até Huesca ou coller cara ao norte, cara a fronteira, que se lle ocorreu achegarse a un lugar ao que tampouco pensara nunca que iría. Foi por iso, grazas a unha feliz lembranza, grazas a un libro de arte románica que lera na infancia, que cruzou a fronteira e chegou a Saint Bertrand de Comminges.

A silueta da catedral de Santa María, a sé da antiga diocese de Comminges, erguíase no medio da pequena montaña, marabillosa para os ollos de calquera persoa que leve no interior a semente da idea de que calquera tempo pasado foi mellor. Deixou o coche abaixo, aparcado ao carón das termas romanas, e comezou a camiñar amodiño pola enfesta costa. As ruínas do teatro romano eran evidentes, tamén, á súa esquerda. Parouse a comprobar durante uns intres que algúns construíran as súas casas no espazo que, sen dúbida noutrora, ocupara a escena.

O primeiro que fixo, xa coa luz da mañá sobre as pedras da vila medieval, foi facerlle unha visita ao tímpano que vira naquel libro do pasado, a adoración dos Reises Magos. O seguinte foi dar a volta sobre os seus pasos, baixar as escaleiras e entrar na única pousada do lugar para almorzar un ovo, pan e café negro. Jaume abriu a casca, e antes de botar uns grans de sal no seu interior tivo un estraño impulso por meterse alí dentro e pecharse, que ninguén o atopase endexamais. Pero o arrecendo do interior tróuxoo de volta á realidade.

27

  By

Three minutes. Until what?

Kepa gazed around, watching the landscape around him rapidly freezing. The hum of the city has become quiet now, the rising din of silence making the hairs on the back of his neck stand on end. What was going on? He turned his back to the city to focus on the only other thing that appeared  unaffected by whatever was going on: the vendor.

“What’s going on?” He asked.

“You have less than three minutes”, came the response.

“Yes, I realise that, you already said”, Kepa replied, annoyed. “Three minutes to what?”

“Why so blue?”

” Why so blue? What’s that even supposed to mean? ” Kepa began to pace back and forth in front of the man leaning on his wares. “I was just sitting here, just sitting here on my own because…well, my granddad just passed away”.

“Really?”

“Yes really! I just came from the hospital. I was there when, when”. He paused. “The Stribs have already been”. What had started as an angry tirade ended in a whisper. “He was a good man. Better than most. Better than me.”

“He just died?” The vendor wafted the steam with his tongs. “Tell me then. If he just died, why do you have memories of time after this?”.

Kepa stopped, startled at the question. What on earth was he talking about? He stared at the man again, and that’s when it hit. He was looking with both eyes. Didn’t something happen to his eye? He remembered an injury but not what or why. Wasn’t there a church? Light and then dark, a familiar voice from the past…He looked up at Ellie, pouring out blue light. Wherever he was, he was not at home.

 

 

 

27

  By

Flores

Víctor intentó no hacer ruido al entrar en la casa y se descalzó junto a la puerta. Encontró a su madre dormida en el sofá, se asomó a la habitación de su hermana y la encontró dormida también. En su cuarto, donde entró palpando las paredes para no encender ninguna luz, colocó la mochila con cuidado sobre la cama, se desnudó y se puso rápidamente un pijama tras desechar la idea de tomar una ducha previa pese a que seguía empapado de sudor y lluvia.

Tras días de inmensidad blanca, había vuelto al bosque extenuado hasta tal punto que se había dejado caer, tras abandonar la nieve, junto a un árbol en la tierra húmeda y esponjosa y se había quedado dormido de inmediato. Había despertado demasiadas horas después, entumecido y tiritando, calado por la suave llovizna que, al parecer, llevaba horas regándolo. Había echado a caminar pesadamente pero con energía renovada y había conseguido cruzar el bosque alimentándose con los restos de frutos que había traído del castillo. Cuando había llegado a su casa volvía a caer el sol.

No sabía a ciencia cierta cuánto tiempo había pasado desde que se había marchado. En cierto punto de su visita al castillo, los días le habían empezado a resultar interminables, como si el tiempo se hubiese expandido, dilatándose y estirándose cual masa informe a su alrededor y lo hubiese transportado lentamente, del mismo modo que un anciano cansado, entre innumerables salas vacías con ecos de agua.

Se acercó sigilosamente a su madre, se arrodilló junto a ella y depositó la mochila a su lado. Abrió la cremallera lentamente para hacer el menor ruido posible, extrajo las flores, blandas y encogidas sobre sí mismas, cuya casi transparencia amenazaba con la desaparición, en las que apenas se apreciaba rastro de vida, y las colocó con suavidad sobre el pecho de la mujer. Dormía con gesto sereno, despreocupado y frío, vestida con un escueto vestido de fiesta que nunca había pensado que su madre pudiera ponerse.

La observó unos segundos, admirando el envidiable estado físico en el que se mantenía. Su piel, que recordaba más oscura, resplandecía suave y tersa, con un color blanquecino y luminoso, casi enfermizo, como una virgen ofrecida al sacrificio. Cada curva de la escasa tela se adaptaba a la perfección a cada curva de su cuerpo. La imagen global le resultó profundamente grotesca, apenas reconocía a la mujer que se mantenía viva en sus recuerdos.

27.

  By

– ‘Bailando, bailando!’ ekade rösterna runt omkring henne medan skratten haglade från barnen. De små framför henne snurrade runt, runt, runt. Tango klänningarna virvlade runt dem medan musiken kom till sitt crescendo innan det slutade. Applåderna följde snabbt efter och de svettiga barnen sprang glatt till sina föräldrar.

– ‘Que pasa, chica?’ hörde hon hans röst bakom sig. Hon tittade snett uppåt samtidigt som han böjde sig ner och kysste hennes kind. De var med hans familj, hans vänner och för en gångs skull var hon lycklig med honom.

– ‘Dansade de inte underbart? fortsatte han glatt samtidigt som han satte sig ner vid bordet bredvid henne. ‘Deras ögon, deras passion.. underbart! För er svenskar är det kanske inte samma, men en gång kommer du att förstå, guapa’.

Hon log mot honom och nickade medhållande. Hon ville inte säga något för att förstöra ögonblicket med honom, även om hon inte riktigt visste om hon höll med.

– ‘En dag ska du och jag dansa riktig tango, med riktigt passion! Jag ska visa dig hur det känns att slukas i musiken, att bli ett med rytmen’ sa han samtidigt som han lutade sig framåt och kysste henne djupt. ‘En dag! Men nu, påfyllning!’.

Han gick bort mot baren där de flesta andra männen stod och pratade ömsom skrattade. Hon satt själv kvar vid det runda bord de först hade slagit sig ner vid. Alla andra vid både deras och de andra borden hade för länge sedan lämnat sina platser för att säga hej till nära och kära. Det var bara hon som inte riktigt passade in; hon som inte kom från Argentina och som ännu inte pratade spanska. Men idag gjorde det inget, hon var glad och ville njuta av lyckan hon kände just nu.

Plötsligt dämpades ljuset och en violin började spela. Ett piano stämde sedan in samtidigt som ett kvinna närmade sig dansgolvet med långsamma, släpande, sensuella steg. En man närmade sig från hennes motsatta håll och när de möttes dansade de den mest underbara tango hon någonsin hade sett. Deras rörelser flöt samman med musiken och hon njöt av att titta på dem.

Applåderna bröt ut när de var klara, flera av männen visslade. Hon tittade mot honom där han stod i baren och sken av lycka. Dagar som dessa visste hon varför hon fortfarande var med honom, varför hon trots allt älskade honom så mycket som hon gjorde.

27

  By

Sixth scene, TALES OF OLD

Later that day, Jeanne and Claire are sitting at quite a sturdy table while an overcast weather and a light drizzle have replaced the morning sunny spell. The mother is explaining to her daughter who looks rather bored how to recognise edible berries from poisonous ones. Sophie is standing on a chair next to the window where she just lit a candle.

Jeanne – Sophie, come here, will you ? We need some light over here while birds and rodents have little use for it. Besides, you’ll wet the wick. – Sophie grabs the candle and waves it gently in front of the window – Well, what are you doing ?

The young girl turns to her mother and there seems to be something like a smile on her face. At this moment, we hear the door in the other other room being opened, then closed and a few moments later, François appears at the door looking distraught and his clothes dripping on the wooden floor.

Jeanne, quavering with goggled eyes – Here you are ! We were so worried ! Where have you been ? Come on, don’t just stand there, you’ll get cold.

Then, he starts to move forward with small and clumsy steps so Jeanne and Claire dash towards him to help him stand on his feet and to undress him – when he sits at the table, he wears only his linen pants and the blanket that has just been put on his shoulders. Jeanne is crouching in front of him with her hands on his lap while the two girls are standing a few steps behind her.

François, looking up from the ground and meeting his partner’s face – I… I was getting some wood to guard against the storm that was brewing when it preyed down on me unexpectedly. I didn’t know where to go nor what to do, so I climbed up the mountain as if I could stand above the clouds. There I stood before a dilapidated chapel in which was a most peculiar man. After having come to blows, I let him lying on the floor, I waited a while to see if he would wake up and nodded off. The next day, I found him as I had left him and went to get some food. When I came back, the chapel was empty and, as I was looking about the area, I received a violent blow on the back of my neck. – He pauses and sighs heavily – Upon waking, so dark was the night, cold as Hell was the ground and there I lay amidst an unknown forest, unable to move and with the hooting of an owl as the only token of my being awake. Later, I managed to get up and wandered as a blind man in the dark, searching for a way out. The only thing that I remember after this is that glimmer dancing in the distance.

Jeanne – Oh, François, I was so afraid ! But you are among your own now, you don’t have to be afraid any more.

27

  By

Scène sixième, CONTES D’ANTAN

Plus tard le même jour, tandis que l’éclaircie matinale a laissé place à un ciel couvert et un fin crachin, Jeanne et Claire sont assises à une table assez massive. La mère explique à sa fille, manifestement peu intéressée, comment différencier les baies comestibles des baies toxiques. Quant à Sophie, elle se tient debout sur une chaise devant la fenêtre où elle vient de placer une bougie.

Jeanne – Sophie, veux-tu venir par ici ? C’est nous qui avons besoin de lumière, pas les oiseaux, ni même les rongeurs. De plus, tu vas finir par mouiller la mèche. – Sophie saisit la bougie et l’agite doucement devant la fenêtre – Et bien, que fais-tu ?

La jeune fille fait alors face à sa mère et l’on croit deviner sur son visage un léger sourire. À ce moment, on entend la porte s’ouvrir et se fermer dans la pièce voisine et quelques instants plus tard apparaît dans l’encadrement François, l’air hagard et les vêtements dégoulinant sur le plancher.

  Jeanne, les yeux écarquillés et la voix chevrotante – Te voilà enfin ! Nous avons eu si peur ! Où étais-tu passé ? Allez, ne reste pas planté là, tu vas attraper froid.

Alors, il s’avance à petits pas peu assurés et Jeanne et Claire se précipitent vers lui pour l’aider à marcher et le débarrasser de ses vêtements ; si bien qu’au moment où il s’assied à la table, il ne lui reste que son pantalon en toile et une couverture que l’on vient de lui jeter sur les épaules. Jeanne est accroupie devant lui, les mains sur ses genoux et les deux filles sont derrière elle, légèrement en retrait.

François, levant ses yeux du sol vers le visage de sa compagne – Je… J’étais parti chercher du bois pour nous prémunir contre la tempête qui arrivait lorsqu’elle me tomba dessus sans prévenir. Je ne savais plus où aller, je ne savais plus que faire, alors je gravis la montagne comme pour m’élever au-dessus des nuages. Là,  je me retrouvai devant une sorte de chapelle vétuste dans laquelle je trouvai un homme des plus étranges. Après en être venu aux mains, je le laissai gisant sur le sol et, m’étant assuré qu’il ne reprendrais pas connaissance, je m’assoupis à mon tour. Le lendemain, je le trouvai comme je l’avais laissé et partis chercher à manger. À mon retour, la chapelle était vide et inspectant les alentours, je reçus un violent coup sur la nuque. – Il marque une pause et laisse échapper un profond soupir – Lorsque je me réveillai, il faisait nuit noire, le sol était plus froid que les Enfers et j’y étais étendu de tout mon long au milieu d’une forêt qui m’était inconnue, incapable de me mouvoir et seul le cri d’une chouette pour m’assurer que je ne dormais pas. Plus tard, je me relevai puis errai dans l’obscurité tel un aveugle, essayant de trouver une sortie. Ensuite, la seule chose dont je me souvienne, c’est cette faible lueur dansant au loin.

Jeanne – Oh, François, j’ai eu si peur ! Mais tu es parmi les tiens maintenant, tu n’as plus rien à craindre.

 

26

  By

Blue

 

 

“Blue? What is Blue to you? Ha, ha! See what I did there? I should have been a poet, I tell ya!” The vendor guffawed, clearly pleased with himself. Kepa ignored him, staring instead at the tower, his forehead furrowed in thought.

Blue.

“Come on then”, he gestured with a pair of tongs, “you can have one of these, on the house. You look like you need cheering up”.

Blue. Why can’t I remember? The colour means something. Blue for the sky, blue for the sea, blue for sensible corporate business. Blue for loyalty blue for intelligence, blue for memory…

The vendor pulled out a small, concealed drawer and with the tongs delicately removed what looked like a mini burrito. He placed it with care into a cardboard case and trotted the couple of steps over to his frowning companion. The gathering crowd looked only at the billowing steam.

“Here, try this one on for size. New variety. You’ll love it. People are dying for it! hahahaha”

Blue.

Absently, Kepa palmed the roll, feeling the warmth in his fingers. He was cold, he realised, and popped the roll into his mouth.

Blue for the sea. Blue for memories….

He choked, coughing and spluttering as part of the roll went down his wind pipe. He doubled over with the effort to dislodge the piece of food. When it finally moved, he stood up and looked to the vendor who was looking back at him with a grin.

“What is blue to you?”

Kepa looked at the Elysium, shining brilliantly in the dark of night. Then, he turned to the vendor and his stand. The stand had not been touched since the vendor first opened it yet it still billowed out steam, a steam that enticed almost all, no, Kepa realised, every single person who passed by was drawn to it. He looked around. Every last person stood, staring at the vendor’s stand, some visibly salivating. And yet, it began to dawn on him, looking at the stand properly for the first time, that he could smell nothing. Whatever was drawing them in, was not affecting him. The vendor cocked his head and nodded towards Ellie. To Kepa, it looked as though the tower was beginnning to leak light. Blue seeped at first, then rapidly gathered force, covering the landscape in an icy glow. He watched as it crept nearer and nearer, until it began to touch the gathering crowd, draining them of any hues of pink or red. It did not just make them look frozen, it was, he suddenly realised, literally, freezing them in place. He turned quickly to find the vendor.

With his usual cheerful expression the vendor said: “You have three minutes”.

 

26

  By

obet

Mwen paka tann ayen

Paka di ayen

Paka vwè ayen

La vi a bèl , la vi a bèl

Lè mwen paka tann ayen

Mwen paka di ayen

A lantou mwen sé yenki malédisyon

Onlo moun san konpasyon

Yo vlé volé nasyon mwen

A lantou mwen sé yenki mizè

Assou la tè

Mi lanfè

A lantou mwen pani lespwa

Maten o swa

Moun ozabwa

A lantou mwen, pa vlé gadé

Pa vlé tann é

Pa menm palé

Mwen paka tann ayen

Paka di ayen

Paka vwè ayen

La vi a bèl , la vi a bèl

Lè mwen paka tann ayen

Mwen paka di ayen

An didan mwen sé yenki tchè ka kogné

Tanbou tchè mwen soné

Jouwé pli fò ki lanmò

An didan sé yenki dézòd

Ka lasi mwen

Ka toufé mwen

Andidan mwen

Mo ka touné

Son ka viré

Ka déviré

Andidan mwen

Mwen ja gadé twòp

Mwen ja kouté

Pé ké palé

Mwen paka tann ayen

Paka di ayen

Paka vwè ayen

La vi a bèl , la vi a bèl

Lè mwen paka tann ayen

Mwen paka di ayen