Day: July 27, 2014

28

  By

Chak dimanch lè lè a rivé pou mwen alé an travay a yo la, mwen ka vwè yo. Yo ka maché èvè bèl soulyé a yo, bèl wòb, bèl kostim. Chapo a dimanch a yo. Yo ka maché pou ay an katédral la. On gran batiman ki ka monté ho an syèl la. I paré pou i pé touché niyaj. I paré pou i pé chiré yo èvè kloché an pwent ay la. I gran, i gri. I ka fè moun pé. I ka fè sa ki ròs palé touba-touba pou batiman la pa tann yo. I ka fè moun maché san fè dézòd. I ka fè fidji a moun vin séryé. I ka fè moun pè, batiman la.

Chak dimanch maten, tini sa ki pakay an batiman la. Sa ki ka rantré pou ay kouché. Sé zonbi la. Kò a yo ka vansé kon robo, konsidiré yo paté vivan. Yo ka maché mé yo pa vivan. Kò a yo ka sonjé chimen la pou rantré a kaz a yo. Janm a yo ka pòté kò la, kò la ka vansé mé apa tèt la ki ka menné. Tèt la ja pati. Sanmdi oswa fè tèt la pati lwen é i poko viré vréman. I lwen toujou. Fo kò la rivé kouché. Fo i pozé pou tèt la déviré. Kò la ka pasé douvan katédral la mé i paka tann batiman la. I pa pè, i paka pé. I ka chanté ti chanté a moun la ki bwè tousa ki téni pou bwè sanmdi oswa.

Chak dimanch, mwen ka gadé yo ka pasé. Sa ki kay an katédral la, sa ki paka vwè batiman la. Lè i lè pou mwen menm pasé osi douvan batiman la, mwen ka vwèy byen. Mwen ka tann ti chanté a yo la. Chanté a sa ki ni lafwa mélé adan chanté a sa ki vlé ou kwè yo ni lafwa. Batiman la ka gadé mwen ka pasé. Pani dimanch an lizin a moun la. Pani jou sakré pou ay lanmès. Lizin la paka arété. Mwen paka arété pou katédral la. Sé pasé mwen ka pasé, pasé anlè tè a.

 

28.

  By

De satt tillsammans i hennes rum på golvet med deras ryggar mot väggen. Hur länge de hade suttit här visste han inte; timmarna och dagarna hade börjat blandats ihop. Hon hade sagt att man vande sig, att det tillslut skulle ge honom en slags “semester känsla” där tid och rum stod stilla. Han trodde aldrig att det kunde bli så, men kanske hade hon rätt.

I början hade hon bara varit arg; riktigt ilsk men också förtvivlad. Det kändes som om han blivit straffad när han hamnat i denna “mitt i mellan” värld med bara hennes sällskap. Men nu hade hon äntligen lugnat ner sig och vant sig vid hans sällskap. Det var stunder när allt nästan kändes som vanligt, som det en gång varit.

Han hade frågat henne varför hon lämnat farmen. Hon hade tittat på honom med stora ögon; på samma sätt som någon som inte visste ifrågasatte ett självklart svar. Hon hade svarat honom kallt:

– ‘Varför? Det är som att fråga varför solen bränns eller varför vatten gör dig blöt. Du kommer vakna upp en dag och inse varför’.

Tyst hade han tittat på henne och inte haft en aning om vad han skulle svara. Det var bara en sak som han var tvungen att fråga:

– ‘Var det på grund av mig?’

– ‘Nej’, svarade hon. ‘Det var det inte’.

Det hade känts som en tyngd hade lyfts från hans axlar och han hade försökt dölja den glädje han hade känt. Han tittade på henne där hon nu satt och stirrade ut mot ingenting, i deras “mitt i mellan” värld. Trots allt som hänt och allt de hade varit med om, så kanske det var menat att vara dem?

28

  By

Fuego

Cian llevó las manos a su rostro, mientras se besaban, y lo recorrió con las yemas de los dedos lentamente, como si a través de ellas intentase fabricarse una imagen mental de Víctor, guardarla a fuego en su memoria para que perdurase. Con premura bajó las manos hasta su cuello y terminó de desabotonarle el abrigo, que deslizó por sus brazos y dejó caer en el suelo. Víctor se despojó del jersey con un rápido movimiento y se llevó las manos al borde inferior de la camisa, recogida dentro del pantalón, para soltar los botones, pero Cian se las apartó, a lo que el muchacho respondió retirando la lengua del interior de su boca, atrapando su labio inferior entre los dientes y ejerciendo una leve presión.

Cian terminó de desabotonar la camisa, liberó los faldones y la dejó caer junto al abrigo y el jersey. Por último introdujo las manos por el interior del borde de la camiseta térmica y acarició su tronco y brazos, cuya piel se erizaba con el contacto, mientras la enrollaba para despojarlo de ella. Volvió a rodearle la cintura con los brazos y lo apretó contra sí para besarlo mientras Víctor hundía las manos en su pelo. Con satisfacción notó crecer su miembro, enfundado en el pantalón, haciendo presión sobre el suyo, que palpitaba y lo impelía a arrancarle la ropa, al mismo tiempo que la respiración de Víctor se volvía más pesada y desacompasada, como la suya propia.

Aspiró una gran bocanada de aire, lo asió por las caderas y lo hizo girar a su alrededor con un par de zancadas, colocándolo de espaldas al trono, le soltó la tira de cuero de la hebilla del cinturón con demasiado brío y se golpeó la mano derecha con el metal. Emitió un leve quejido y se la llevó a la boca en un acto reflejo, pero Víctor la tomó entre las suyas, le besó el dorso, le dio la vuelta con cuidado y apretó los labios durante unos segundos en la palma mientras Cian, con la mano libre, le liberaba de los ojales los botones del pantalón.

28

  By

QUÈ DESITJA

 

Ara mateix m’obriria d’ulls. Deixaria que em penetrares lentament, intensa, ardent amb els teus. Que m’acaronares la imatge amb la teua mirada que destil·la un foc que casualment crema a la mateixa temperatura a la que m’abrase ací. Ara mateix cridaria sense paraules que vull olorar-te molt a prop, mossegar-te les galtes, arrencar-te eixa filera de botons que m’està fent perdre el seny. Estirar-te del cabell. Destrossar-te la corbata. Tirar-te sobre una d’eixes taules i saltar sobre tu com un animal salvatge, com una possessa, com una malalta. Panteixar amb la teua suor entre els meus dits. Tirar per terra els gotets de cafè, les setrilleres, les motxilles dels altres. Ara mateix deixaria que les teues paraules s’escorregueren per la meua orella tan dolçament com pecaminosa, i les sentiria relliscar libidinosament pel timpà cap avall, fins eixe punt just darrere del melic que ara mateix s’ha convertit en l’eix del meu cos.

Però porta’m un tallat i una torrada.

28

  By

Scène septième, ÉPIPHANIE

Le soleil pointe à l’horizon et l’air, chargé de nappes brumeuses, est visiblement frais. On entend les oiseaux qui accueillent mélodieusement le retour de la lumière. La modeste habitation tout de bois construite se tient au milieu de la végétation tel un temple en l’honneur de Dame Nature. Cette dernière se manifeste depuis les fondations jusqu’au toit, d’où pendent de généreux colliers de lierre et autres plantes grimpantes lasses de s’élever. La quiétude est troublée par un bruit étouffé qui nous parvient depuis l’intérieur puis par le grincement du bois humide des gonds. François apparaît torse nu, vêtu d’un ample pantalon en lin et le visage portant les stigmates d’un sommeil trop lourd. Il baille bruyamment et s’étire avec une nonchalance féline puis descend un peu plus bas sur la colline, affectant une certaine indécision dans le choix de la direction à suivre. Après quelques pauses contemplatives, tantôt dirigées vers les nuages, tantôt vers un bosquet à l’aura mystique, il parvient au bord d’une falaise où il s’assied en tailleur une fois les environs dûment appréciés. Il ferme les yeux et plonge dans une stase méditative, ses autres sens grand ouverts. Petit à petit, comme si frêlement supporté par la brise naissante, le spectre d’une voix presque familière et distante vient lui caresser le flanc gauche. L’onde fluctue et certains des mots sont entraînés par des bourrasques fugitives vers le large et lui sont ainsi inintelligibles.

Jeanne – … la grâce du souffle … … Il emporte son char par-delà les… et y répand … qui fuient pris d’une confusion aveugle… dans quelque refuge charnel … Alors, abandonnant son trône… gravit les escaliers … la perpétuelle révolution de la … puis surgit l’aube… se fait cendre de l’immense brasier … tandis que l’ombre et ses … à la certitude et à l’acquiescement de … … , silencieusement. Enfin règne la paix.

Bien que la voix se soit tue, François reste immobile et un long moment s’écoule avant qu’il n’ouvre les yeux pour découvrir que Jeanne est agenouillée non loin, les mains jointes, la tête baissée et les yeux clos. Ses longs cheveux dansent légèrement avec le vent. Alors, elle s’éveille à son tour pour rencontrer le yeux humides et le visage empreint de peine de François.

28

  By

You have one minute.

The light inched towards him. He stepped back as it crept towards his feet, and tripped back onto the chair behind him. As he stumbled, he reached back and caught sight of more blue out of the corner of his eye; somehow, the light had managed to circle behind him. He was surrounded. Crouching on top of the seat, he looked towards the vendor who stood paused next to the stand, holding the tongs up and still wearing his lopsided grin. When he spoke this time, though, the usual cheeriness was replaced with a hollow monotone: “You have thirty seconds”.

The temperature dropped. Kepa looked down and watched the bronze legs of the park bench beneath him change to blue. As soon as it touched the toe of his boot, a dark fog clouded his vision. He could not see anything and he could not move his feet. There was no more light, not more people and, which bothered him more than the rest, no more Ellie. And it was freezing. Then he saw it, from deep within the gloom, a red light burned. Numb with the cold, he reached out towards it, willing its warm light closer. As it approached, its curves and contours slowly came into focus. He gazed at it curiously as a familiar shape began to form but just before he could make it out, it began to fade, shrinking into the distance and blurring into a glowing red blob. Finally, it faded to nothing, taking its light, its meaning, and his memory. All he knew was that it felt as though he was falling upwards.

“Kepa. Kepa, can you hear me? Kepa, you’re home”.