Day: July 20, 2014

27

  By

Pédalé, woulé! Pédalé pli vit! Sé lapli ki ka tonbé, sé lapli ki ka koulé anlè po an mwen. Mwen mèt chapo, mwen mèt manto mé lapli la sanfouté. Sé tonbé i ka tonbé é fè tout lenj sanm on sèrpiyè. Sé dlo an kò an mwen, dlo a lantou, dlo anlè po an mwen. Pédalé, woulé! La pli la ka tonbé. Mwen savé byen mwen péké rivé akaz bèl konsidiré soley la téka kléré mé si mwen kay vit pétèt chivé an mwen ké ni tan séché avan démen maten. Pétèt an ké rivé kaché. Vélo la ka rouyé. I paka sipòté tousa lapli. Oswèla i péké dòmi déwò la. An ké pòtéy an leskalyé la. An ké météy an antré a tikaz la. I ké dòmi la. I ja pran asé lapli jodila. Pétèt i ja pran asé lapli pou tout vi ay. Es an ja pran asé lapli pou tout vi an mwen?

Sé toujou lè lapli la ka tonbé sé fé la anvi rété wouj lontan. Yo ka gadé mwen ka atann. Yo ka vwè mwen ka bésé tèt an mwen anba lapli la. Yo ka gadé chak gout ka tonbé-travèsé manto la, travèsé lenj la, dansé anlè po an mwen. Yo ka gadé lapli fwèt la vlopé kò an mwen é fè mwen frisoné. Yo ka gadé zyé an mwen ka fenmé pou sonjé péyi la. Lespri an mwen ka pran on moman pou sonjé chalè la. Sonjé lanmou la. Anba lapli sé yenki fenmé zyé é sonjé yè té méyè, pétèt démen péké mové. Anba lapli sé pran kouraj ki ni.

Pran kouraj. Pòté vélo la, monté leskalyé la. Pran kouraj. Souflé. On létaj, dé, twa, souflé, kat, nou rivé. Ouvè la pòt la. Rantré. Fenméy a klé. Yonn, dé, twa gout ka tonbé anlè vyé mokèt lèd a yo la. Dézabiyé, rantré an douch la. Kò an mwen té swèf dlo lasa. Dlo cho. Chalè la, sé chalè la kò la té bizwen. Mwen cho. Mwen byen. Mwen téké rété la tout lannuit. Zyé fenmé, ka sonjé péyi la. Anba dlo cho la. Sonjé chalè a.

27

  By

 

EN QUÈ TU VENS A DINAR-ME

Amor, saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s’obria sola.

Maria-Mercè Marçal.

Hui vaig a veure’t: cal obrir els panys de casa, les finestres, que entre la llum. El pati, les parets, com floreix tot esperant que tu arribes! La teua imminència crida des del llit, em fa tremolar el cos; tire un parell de coberts de les mans mentre els rente, neguitosa. Una llum xicoteta transforma ara la cuina, els quadres, la panxa, el menjador, aguaitant la teua presència.

Replegue la casa, netege la taula baix de l’ombra de la llimera i dispose dues cadires per seure tots dos: una per a tu, una per a mi. Dubte si posar-les l’una al costat de l’altra –els teus dits recorrent la meua cuixa cap amunt a l’hora del flam-. Pare taula, passant els dits per on passaran els teus llavis, la teua llengua, i els raigs de sol es preparen per veure’t.

Em despulle lentament, mirant front a l’espill com va caient la roba. Em fique a la dutxa, òmplic els meus pits de bromera, el coll, els braços. Veig com l’aigua s’enduu el sabó fent remolins cames avall. Em fregue, em banye, em rasure. M’eixugue, em perfume en l’escot i just darrere de les orelles; el rellotge impenitent rellisca les sagetes contra la meua paciència. Trie amb cura la roba interior, el vestit de cotó, el recollit del cabell. Se m’ericen els mugrons imaginant com puc fer-ho per mossegar-te el coll a la primera ocasió en què et distragues.

Truques a la porta just a l’arribar migdia, ja estàs ací, ja puc sentir la teua respiració per les escletxes. Quan t’obric, et tinc tantes ganes que segur que m’ho notes en la cara. T’agafe les galtes i te les bese, mentre et conduisc al fons de la casa per tindre’t molt a prop i seure –cames contingudes com a bona xica- a aconsellar-te bé per seduir-la a ella: estes coses no les fan les amigues.

27

  By

Outrora había contos

O 124 de Jaume cruzara a pequeniña vila de Vielha durante a madrugada e a piques estivo de coller o desvío á dereita para pasar a noite en Salardú, para visitar a un amigo que traballaba de camareiro na estación de esquí. Pero necesitaba estar só, despois da viaxe polo Dodecaneso estaba esgotado mentalmente, sen gana de pensar en nada, só deixarse levar. Cando os tres membros do Aparatus baixaron do taxi que os traía do aeroporto, Francesc e Marta subiron ao piso e Jaume, sen renovar o contido da maleta, despediuse e foi buscar o coche, para deixarse levar.

E comezou a conducir en dirección oeste, cara a Lleida e parou en Almacelles a tomar un café sen saber que no futuro pararía alí en varias ocasións, naquela retícula deseñada por un arquitecto ilustrado. Pero foi ao chegar a unha intersección, reiniciada a viaxe, onde se lle ofrecía seguir en dirección até Huesca ou coller cara ao norte, cara a fronteira, que se lle ocorreu achegarse a un lugar ao que tampouco pensara nunca que iría. Foi por iso, grazas a unha feliz lembranza, grazas a un libro de arte románica que lera na infancia, que cruzou a fronteira e chegou a Saint Bertrand de Comminges.

A silueta da catedral de Santa María, a sé da antiga diocese de Comminges, erguíase no medio da pequena montaña, marabillosa para os ollos de calquera persoa que leve no interior a semente da idea de que calquera tempo pasado foi mellor. Deixou o coche abaixo, aparcado ao carón das termas romanas, e comezou a camiñar amodiño pola enfesta costa. As ruínas do teatro romano eran evidentes, tamén, á súa esquerda. Parouse a comprobar durante uns intres que algúns construíran as súas casas no espazo que, sen dúbida noutrora, ocupara a escena.

O primeiro que fixo, xa coa luz da mañá sobre as pedras da vila medieval, foi facerlle unha visita ao tímpano que vira naquel libro do pasado, a adoración dos Reises Magos. O seguinte foi dar a volta sobre os seus pasos, baixar as escaleiras e entrar na única pousada do lugar para almorzar un ovo, pan e café negro. Jaume abriu a casca, e antes de botar uns grans de sal no seu interior tivo un estraño impulso por meterse alí dentro e pecharse, que ninguén o atopase endexamais. Pero o arrecendo do interior tróuxoo de volta á realidade.

27

  By

Three minutes. Until what?

Kepa gazed around, watching the landscape around him rapidly freezing. The hum of the city has become quiet now, the rising din of silence making the hairs on the back of his neck stand on end. What was going on? He turned his back to the city to focus on the only other thing that appeared  unaffected by whatever was going on: the vendor.

“What’s going on?” He asked.

“You have less than three minutes”, came the response.

“Yes, I realise that, you already said”, Kepa replied, annoyed. “Three minutes to what?”

“Why so blue?”

” Why so blue? What’s that even supposed to mean? ” Kepa began to pace back and forth in front of the man leaning on his wares. “I was just sitting here, just sitting here on my own because…well, my granddad just passed away”.

“Really?”

“Yes really! I just came from the hospital. I was there when, when”. He paused. “The Stribs have already been”. What had started as an angry tirade ended in a whisper. “He was a good man. Better than most. Better than me.”

“He just died?” The vendor wafted the steam with his tongs. “Tell me then. If he just died, why do you have memories of time after this?”.

Kepa stopped, startled at the question. What on earth was he talking about? He stared at the man again, and that’s when it hit. He was looking with both eyes. Didn’t something happen to his eye? He remembered an injury but not what or why. Wasn’t there a church? Light and then dark, a familiar voice from the past…He looked up at Ellie, pouring out blue light. Wherever he was, he was not at home.