Vens sense avisar a envair-me la casa, i l’omples de llums de colors, i fas vibrar les parets d’enganxines i la meua cortina de mocadors. Eix de roda on el meu pols gira, m’embeus la consciència -que es suposa he de tenir- i em pobles l’habitació d’espurnes, de caus, de miracles, d’il·lusions. Feixuga jo, talòs tu, passem les hores desitjant-nos en silenci molt a prop, com dues llunes imantades. I quan ja no puc més, quan crec que vaig a tornar-me boja d’esperar-te, cauen els teus llavis, o els teus dits, o el teu nas recorrent un cantonet de la meua pell i gargotejant-la amb la daurada línia que em tatua la teua por. Afortunat cos que et rep com a un colom necessitat d’abric, desperte al teu costat i les coses es fan noves, i el món torna a nàixer des de tu.
Sé que no deuria, però llavors em mires des d’eixe llindar entre la por i el desig al qual succeeixen totes les nostres trobades i, molt fluixet a cau d’orella, dius que fume massa. Sé que vols dir que t’agradaria posseir-me, llevar-me’l de la boca, fer-me xicoteta per poder-me observar sense por i sentir-te poderós per poder-me agafar. Comprimir-me amb violència per fer-me a imatge i semblança teua, perquè mai hagués fugit tan lluny sense esperar-te, perquè t’hagués aguardat per sotmetre’ns junts a la por d’albirar la luxúria i endevinar que no hi ha pecat. I amb tanta por que tens tu, ja veus, en eixe moment sóc completament teua; ullpresa submisa del desig, l’única cosa que sé fer és apagar la cigarreta, glopejar-me amb cura la boca i apropar-me a tu esperant que em beses –però no em beses mai, home desitjat conscient de ser-ho.
Quan te’n vas, la casa queda buida. Les parets, avorrides ja sense la teua pell inconstant, es tornen tombes esguardant l’esguell dels somriures que guarde per a l’espera. Poregosa reincident del pecat d’anhelar-te, m’avergonyisc d’allò que s’apodera de ma panxa. Podria esbrinar un món o una sola mica llavors amb una paraula teua i, no obstant, davant la perspectiva de què deixes aquest nínxol somort per sempre, m’aferre a la cigarreta per enverinar-me a poc a poc, tal i com tu odies, a veure si aquest cop se’m fa més curta l’espera, o si oblide que hi ets, o si em difumine per fi.