Month: June 2014

23

  By

Rodas

Marta Fernández escoitou dende o seu cuarto o son da cafeteira italiana, abotoou o último botón da camisa e correu á cociña para apagar o lume. Estaba descalza, de pé sobre o chan sucio. Colleu da pía a mesma cunca que empregara a noite anterior para beber un vaso de leite, botou o café ben quente no seu interior, a súa única esixencia en canto ao almorzo, e mollou dúas bolachas. Non necesitaba nada máis. Pousou a cunca sobre a mesa e marchou ao dormitorio para poñerse os pantalóns e as zapatillas de deporte.

A sorpresa estaba agardándoa na rúa. Marta saíu do ascensor completamente despreocupada, camiñando moi amodo, tivo tempo de sobra para mirarse nun espello sen deterse, quedáballe ben aquela camisa e o pelo curto. Abriu o portal con ese pensamento, coa idea de cortar o pelo que lle dera o perruqueiro aquel de Madrid e o acerto que fora rexeitar o seu ofrecemento para tomar algo. Non adoitaba dicir que non a unha noite de festa e por primeira vez a responsabilidade de dar un golpe a soas por primeira vez fíxolle recapacitar e marchar á cama cedo. Ao mirar diante dela decatouse: o 124 estaba sen rodas.

O primeiro que saíu da súa boca foi un exabrupto. Non o fixo en voz alta pero o silencio das sete da mañá fixo que as súas palabras fosen escoitadas con claridade pola práctica totalidade dos que pasaban. Achegouse ao coche e rodeouno abraiada e anoxada. Faltábanlle as catro rodas, leváranlle as catro rodas e o peso do coche descansaba sobre catro pequenas columnas de tixolo colocadas con moitísimo xeito. E marchou a facer o que tiña que facer, unha compra especializada, en transporte público, algo que non facía dende que tres anos atrás fora identificada no metro por un policía de paisano.

O asunto foi que Marta volveu tarde á casa, moito máis tarde do que tiña previsto cando tomaba na cociña da súa casa o café quente. Abriu a porta da casa ás tres da tarde, coa inercia de quen está disposta a cociñar calquera cousa para escorrentar a fame e a sensación de baleiro do estómago. Por iso berrou, por iso lle saíu da gorxa un breve chío de escándalo e impresión cando viu sobre a mesa da cociña, unha sobre a outra, as catro rodas do seu coche. Estaba a piques de empezar a primeira asemblea do Aparatus.

23

  By

Scène seconde, LA FAIM

La planche de bois qui faisait office de porte commence à bouger, semble reculer, puis se dérobe à notre vue vers l’intérieur. De l’obscurité de l’édifice sans fenêtre surgit François dont les yeux se plissent au contact de la lumière.

François, regardant par dessus son épaule – Pauvre bougre. Fallut-il que tu m’assailles de la sorte tandis que je ne faisais que chercher un abri pour la nuit ? Regarde-toi maintenant, tout ce que tu as gagné dans l’affaire c’est une belle plaie sur le crâne et mon manteau couvert de sang que je te laisse bien volontiers. Au moins tu ne vagabonderas plus nu dans cette nature hostile. D’ailleurs, il semblerait que le soleil veuille nous gratifier à nouveau de sa présence et on jurerait même que la neige fond à vue d’œil. Tâche de te remettre sur pieds pendant que je m’occupe de nous trouver de quoi manger. Ensuite, une discussion s’imposera.

N’attendant nulle réponse de l’homme toujours inanimé, François quitte l’encadrement de la porte et, après quelques instants d’observation, se dirige vers le sapin le plus proche. Il y grimpe sans trop de difficulté puis disparaît dans la canopée. Celle-ci danse comme si mue par le vent, mais on y devine le mouvement ascendant puis descendant de notre grimpeur. François ne tarde pas à réapparaître au pied de l’arbre, une branche entre les mains. Là, il va s’asseoir sur un rocher non loin et, à l’aide de son couteau, commence à dénuder la branche et à en tailler l’extrémité en pointe tout en fredonnant une mélodie envolée.

François, portant le harpon à hauteur de son regard – À nous deux, Mer ! Voyons ce que ta fertile fraîcheur me réserve aujourd’hui ; lesquels de tes enfants les plus téméraires s’aventureront parmi les récifs où ils rencontreront la mort venue du ciel, l’ombre aérienne dominant le monde du silence.

Ainsi, il se lève puis, comme pris d’une folie passagère, il se met à courir à toute allure dans ce qui n’est bientôt plus qu’un champ de boue parsemé de quelques îlots blancs qui nous rappellent qu’il y a peu, le froid mordait à pleines dents le cœur des enfants de l’astre solaire. Le cœur dorénavant léger, il brandit son nouvel instrument et dévale la montagne, arborant un large sourire enfantin tandis que la mer en contrebas lui irradie le visage de ses reflets dorés.

23

  By

The streets are awash with people. As soon as he steps outside, a torrent of bodies crash down on him. The evening rush teems with all forms and shades of life; business suits, working boots, uniforms, high heels, runners, flip flops, hats, runny noses, giggling, electronic alarms, smoke, dogs barking, babies crying, the beeps of reversing vehicals, all bubble up around him, swirling around corners, whirling around him, a mighty cachophony. But he hears nothing, sees nothing. He does not realise until much later that it is the jostling crowds that keep him bouyant and its flow that guides him down the currents of crowds, back towards his home.

Underfoot, tramping feet leave their indelible but imperceptible mark as they follow their regular course, eroding the cobbled streets bit by bit until pebbles and loose stone call the Repairmen to the scene.
In the City, crowds ebb and flow as regularly as the tide, filling the streets before the working day begins and emptying out again during the daylight hours, with scattered pools of people left on street benches or in parks, waiting for the next surge to carry them away again.
High tide draws in when darkness descends. The stench of sweat and dirt, the sweet scents of perfume and cologne, the aroma of frying miscellaneous meats that spit and sputter from street stalls, all swirl together and pour from the main boulevards down lanes and byroads, saturating the revellers who follow the swell of bodies home.
He ambles forward, numb to the people around him. Every step takes effort, as if he were walking under water. All noise becomes a murmur. He blinks back tears. Suddenly, the sharp shrill of a siren cuts through his reverie and he looks up. Across the road he spies a vacant bench and, turning slowly, he makes his way towards it.

23.

  By

http://www.svenskaturistforeningen.se/PageFiles/5081/stranden_980x500.jpg

 

Så skimrande var aldrig havet
och stranden aldrig så befriande,
fälten, ängarna och träden, aldrig så vackra
och blommorna aldrig så ljuvligt doftande
som när du gick vid min sida
mot solnedgången, aftonen den underbara,
då dina lockar dolde mig för världen,
medan du dränkte alla mina sorger,
älskling,
i din första kyss….

Evert Taube, det hade varit deras musik. Första gången de hade träffats på Strandkaféet så hade den låten spelats. Det hade varit mitt i juli, kvällssolen hade fortfarande värmt trots den sena timman och hennes glas hade varit fyllt till brädden med öl. Hon hade suttit på terrassen och tittat ut mot havet medans hon njöt av utsikten. Hennes väninna hade varit inne och beställt ännu ett glas vin från baren.

– ‘Du ser ut som om du kanske inte behöver mitt sällskap, men  jag har tittat på dig hela  kvällen så jag var bara tvungen att komma fram och säga hej’ hade hon plötsligt hört bakom sig. Han stod lätt framåt lutad mot hennes bord med en crisp, vit skjorta och ett bländande leende. Efter det hade varit dem, ända tills den dagen i hamnen.

Hon hade varit lycklig med honom varje dag de hade haft tillsammans. Han hade alltid haft ett leende nära till hands, även om allt inte hade varit lätt för dem.

Och nu… ‘El Capo’. Hon hade varit lika lycklig med honom i början, båda hade de njutit de första månaderna. Men han kunde aldrig vara samma för henne som han hade varit. Trots alla år som hade gått så saknade hon honom lika mycket. Om han vara hade varit här nu och hjälp henne medan hennes dotter var i koma. Kanske hade de aldrig ens hamnat i denna situation, kanske hade hon aldrig ens glidit ifrån deras dotter om han fortfarande var där. Hon torkade tårarna som sakta sipprade fram och satte på Evert Taube cd:n en gång till.

23

  By

Hielo

Estaba seguro de que existían seres que habitaban en las zonas heladas del planeta, pero desde que había cruzado no había visto absolutamente nada moverse u observarlo excepto el casi permanente viento. En un par de ocasiones había percibido movimiento y se había quedado, completamente quieto, a la espera de volver avistarlo, pero no había sido nada más que sombras y aire en aquel inmenso mar de hielo y frío en el que se había sumergido.

Al séptimo día, tras una loma que no había podido evitar tener que, casi, escalar, creyó avistar la sombra lejana de una construcción, lo cual le provocó sentimientos encontrados. El avance, rápido y cargado de energía en un primer momento, se volvió temeroso rápidamente. Había evitado pensar a lo largo de los días en qué haría cuando se enfrentara al que, en su cabeza, había considerado como su enemigo.

En un mundo tan blanco y negro como en el que se había visto inmerso era inevitable pensar en tales términos. No podía ser de otra manera. ¿Cómo iba a calificar, si no, a quien había robado a su madre de todo rastro de aprecio y amor por sus hijos? ¿Quien había convertido las vidas de él y, sobre todo, de su pequeña hermana en una tan árida y espinosa como aquel terreno insufrible? Por otro lado, ¿con qué propósito? Todas eran preguntas sin respuesta que lo cargaban de una ansiedad asfixiante.

Al día siguiente, mientras se permitía sentarse a comer con cierta tranquilidad en un momento de preocupante calma donde el sol lucía radiante en un cielo impoluto, pudo observar con detenimiento que el castillo, al que calculaba que alcanzaría al final de la noche, despuntaba en lo alto de una elevación donde clareaba la nieve. Sin aliento se percató de que asomaban salientes de roca y parcelas de tierra muerta. El ascenso se le antojó mucho más duro que toda su travesía.

Terminó el último diminuto trozo de pan que le quedaba y pasó la mano por el interior vacío de su mochila. Sabía que podía subsistir sin comida durante algunos días, pero el cansancio acumulado y lo extrema que anticipaba la subida al castillo no le dieron buenos presagios. Con un suspiro se levantó conforme la ventisca comenzaba a alzar nubes de polvo blanco a su alrededor y emprendió la marcha nuevamente, intentando mantener la mente despejada.

23

  By

I woke up on a saturday morning, no work today. I grabbed my shoes, went out and ran. I ran and ran and ran. I ran until I met the sea. The sea is not that far. That’s what I always heard them say. The sea was far where I used to live. It was so far. I could have run all day, I could have run all night and run some more. I would have never met the sea. Dear Sea, I have been looking for you everywhere.

This morning, I woke up, grabbed my shoes and ran. I ran on the pavement. I jumped when I saw the traffic lights. I looked at the cars that would not stop to let me go. I stopped and I jumped. I looked at the traffic lights that would not change to the color I needed. I closed my eyes to calm down and let the anger go away. I opened my eyes to see the color I needed and I ran some more. I ran until I met the sea.

Here, the sea does not look like the sea I used to know when I was a child. The warm sea that invites you to swim, play and dream. The sea that invites you to forget about anything bad,  anything that might have hurt you. Come on and drown the pain. The sea does not look like the sea I used to know when I was a child but it sings the same song. I can’t see the mermaid but I can hear her song. This same mermaid who talked to me years ago. She told me I belonged. I was from here. Child of the sun.

Years have passed and today I am not even sure who I am. Where should I go. Where should I stay. The only thing I am sure of is that I need to be close to the sea. I need to run to her and listen to her voice. I need to listen to the sound of the sea when she is singing to me. I am looking at her and I know I will not cross the big sea today. Today I am stuck right here.

I wanted to travel, go away and leave bad memories behind. I crossed the little sea to get here. Then I ran and I sat in front of the sea to look away. It is only the beginning of the journey. I will get stronger so I can walk longer. I will get stronger and stronger so I can jump high and far. I will cross the big sea.

 

23

  By ,

Lévé sanmdi, pani travay jodi. Trapé soulyé, sòti, kouri. Mwen kouri, mwen kouri, mwen kouri. Mwen kouri jistan mwen rivé bòd lanmè. Bòd lanmè pa lwen, sé sa mwen toujou tann yo di. Bòd lanmé té lwen la mwen téka rété la. I té lwen menm. Mwen té pé kouri kouri an mwen tout la jouné, kouri tout lannuit, kouri ankò san mwen pa jen rivé kontréy. Bòd lanmè. A pa ti chèché mwen ja chèchéw.

Bo maten, mwen lévé, trapé soulyé é mwen kouri. Mwen kouri anlè trotwa. Mwen soté douvan fé wouj, mwen gadé loto ka woulé, ka anpéché mwen kontinyé. Mwen arété, mwen soté, mwen maté, mwen gadé fé wouj la ki pa té vlé chanjé koulè menm. Mwen fenmé zyé an mwen pou kalmé kò an mwen, kité kolè a chapé. Mwen ouvè zyé an mwen pou gadé fé la chanjé koulè é mwen kouri ankò. Mwen kouri jistan mwen rivé bòd lanmè.

Lanmè isi paka sanm lanmè a mwen té konèt lè mwen té piti. Lanmè cho a ki ka mandéw vin bengné, vin jouwé, vin révé. Oubliyé tousa ki mové. Oubliyé sa ki té fèw soufè. Vini néyé doulè. I paka sanm lanmè a mwen té konèt lè mwen té piti mé i ka chanté menm ti chanté la. Mwen ka tann sirèn ka chanté olwen. Sé menm sirèn la ki té fè mwen kwè an té touvé plas an mwen. Tala menm ki té di mwen mwen sé moun isi. Timoun a soley.

Lanné pasé é jodi mwen pa menm sèten ki moun an yé. Ola mwen ké alé. Koté mwen ké rété. Sèl biten mwen sèten, mwen bizwen rété koté lanmè. Kouri é alé kouté vwa ay. Kouté son a lanmè lè i ka chanté ban mwen. Lanné pasé mé mwen paka santi mwen gran. Lanmè gran é mwen piti. Mwen ka gadéy é mwen savé byen mwen péké rivé janbéy jodi. Jodi sé pri mwen pri isi-a.

Mwen té vlé vwayajé, alé lwen, lésé tout mové lidé dèyè. Mwen janbé lanmè-rivé isidan. Mwen kouri pou vini sizé douvan lanmè a é gadé olwen. Sé koumansé chimen la ka koumansé. Mwen ké pran fòs pou maché lontan. Mwen ké pran bon fòs pou soté ho é lwen. Mwen ké rivé janbé lanmè.

22

  By

Sakta men säkert började han vakna till. Hans huvud bultade; han kände hur det nästan blixtrade till bakom hans ögon. Han öppnade dem långsamt men stängde dem nästan lika snabbt då det vita ljuset i taket var för starkt. Han öppnade dem återigen, denna gång ännu försiktigare. Taket var lika vitt som ljuset och när han tittade åt sidan på väggarna insåg han att de var lika så.

Han tittade på sakerna runt omkring sig och tänkte nästan att han kanske var tillbaks för att göra slut på henne. Kanske hade han somnat? Men nej, han insåg snabbt att så var inte fallet. Han var nu också en av patienterna på sjukhuset.

Han satte sig upp långsamt och kände hur en ilning for ut med hans rygg. Han fick gåshud på sina armar, det var kyligt här inne. Han tittade mot fönstret men nej det var inte öppet. Han försökte dra filten högre upp men fingrarna ville inte greppa den. Han tittade ner mot händerna och mot filten. Han försökte en gång till men det var omöjligt.

Plötsligt kände han sig iaktagen och tittade mot sängen bredvid. Där satt hon, som om ingenting hade hänt och tittade mot honom med en kall blick.

– ‘Så du kan se mig? Det var länge sen sist, du har en del att förklara’ sa hon lugnt och långsamt.

– ‘Vadå se dig? Vad pratar du om? Har du vaknat från komat?’ sa han med förvåning.

– ‘Titta ner bakom dig’ sa hon och nickade mot sängen.

Han vände sig om. Bakom honom låg han själv, med sår och bandage över hela ansiktet. Med ett ryck hoppade han ut från sängen.

– ‘Vad är det som händer?’ sa han och tittade på sig själv i sängen och tillbaks mot henne. ‘Vad har du gjort med mig?!’

– ‘Välkommen till min värld’.

22

  By

On lanbilans ka pasé. I ka kriyé penponlèp! Penponlèp! Sa ka étoné mwen chak fwa. Mannyè la i ka soné. An péyi lasa, yo ka soné kon mizik a jé vidéo. Konsi diré sa pa réyèl, konsi diré sé on rèv. On mové rèv. Adan on ti moman, mwen kay lévé é konstaté sa té on kochma. Sé révé mwen téka révé. A pa on lanbilans mwen ka tann. A pa son a la dévèn ki ka fè mwen frisoné, ki ka fè mwen mandé ka ki pasé?

Lè mwen rivé, mwen kouri alé, mwen rantré an prémyé ajans la. Mwen maché dèyè moun la é mwen rantré an prémyé kaz la. Mwen pa menm pran tan pou gadé jan mokèt la té lèd, jan rido la té lèd, jan douch la té ka fè dézòd, jan vwazin a téka fè on ti manjé ki ka santi, lodè la an tout koulwa la. Mwen pa té vlé rété an lotèl la é mwen patéka pansé mwen té’é pé touvé myé. Mwen rantré, mwen fè wol an ka gadé é mwen di yo ban mwen sé klé la. Mwen ba yo lajan an mwen, mwen pran klé a yo. Mwen pa gadé andidan kaz la, mwen pa gadé a lantou ay.

Si mwen té pran tan gadé, mwen té’é vwè lopital la. Lopital la ki dèyè imèb la. Si mwen té pran tan pou ouvè sé rido la, mwen té’é vwèy, lopital la. I la, douvan mwen. Sé anbilans la  ka pasé tout lannuit, yo ka kriyé penponlèp! Penponlèp! Yo ka hélé an mwé. Yo ka pòté doulè. Moun ka soufè, moun ka pléré.

Lannuit la tonbè, mwen paka dòmi. Lanbilans la ka pasé é mwen ka mandé mwen ka ki ka pasé. Ki moun ki blésé, ki moun ki malad, ki moun ki mò? Es fanmi a yo ké rivé vit? Si on jou mwen kouché é mwen pa jen rilévé, es on moun ké vwè mwen pa la? Kitan yo ké vin chèché mwen? Es mwen kéni tan mò? Es mwen kéni tan vin pousyè? Penponlèp! Penponlèp! Lanbilans ka pasé èvè mizik a jé vidéo ay. Es sé on rèv oben es tou sa moun ka soufè chak jou? Es sé doulè tousèl ki ni toupatou?

22

  By

Adiantamento

Había dúas normas básicas que non se debían romper baixo ningún concepto. O espírito da primeira era termar do impulso da gula, do exceso. O roubo debe cinguirse a un tempo, un lóstrego en que dea opción a coller o obxectivo acordado. E nada máis. Por moi cerca que estivese aquel colar de perlas na xoiería que atracaran en Madrid, ningún dos dous irmáns desprazou o seu corpo para collelo. Porque non estaba dentro do plan, porque contaban con 2 minutos e dez segundos antes de que os sistemas de alarma do establecemento se activasen e Francesc sabía que se movía o corpo uns metros para coller aquelas perlas xa non poderían escapar con facilidade.

A segunda norma estaba pensada para dominar o pavor, o medo e era repetida tamén durante os intres que precedían a calquera roubo. Malia que o seu enunciado puidese parecer contraditorio, os irmáns Bastida eran conscientes de que o feito de portar armas facíaos perigosos para eles mesmos. Estaban decididos a non empregalas, a non disparar endexamais contra ninguén, baixo ningún concepto, nin sequera ante a ameaza dunha segura detención. O asasinato convertíaos en criminais perigosos, de primeira fila, e esa publicidade non lles viña nada ben. Na medida do posible tiñan que seguir sendo anecdóticos.

E era isto o que estaban a falar con voz baixa e xesto grave aquela mañá fría de xaneiro, mentres se puñan as luvas dentro do seu 124, diante dunha pastelaría, a 15 metros dunha oficina bancaria. Estaban a falar concretamente do arriscado que era levar nas mans os 560 gramos que pesaban aquelas dúas vellísimas Astra 300 cando o furgón blindado aparcaba a uns metros da súa posición. Ese era o intre en que toda a operación debía comezar, o intre concretísimo en que as rodas do furgón se detivesen por completo sobre o asfalto.

E foi entón, cando Jaume xiraba coa man esquerda a chave para poñer o motor en marcha, cando os marabillosos freos de disco doutro SEAT 124 se accionaban ao seu carón. Os dous irmáns quedaron con cara de parvos contemplando como unha soa persoa, por moito que fose tapada cun abrigo grande era evidente que se trataba dunha muller, cometía nuns segundos o golpe que eles tiñan programado. E foi así, sen preguntarse sequera cantas probabilidades había de que se dese aquela casualidade, de que todo iso estivese a acontecer, como coñeceron a Marta Fernández.