Month: May 2014

16

  By

[Desembre 2004]

Aquell era el seu dia. Ho sabia. Baixava caminant pel carrer. El sol sortia. Es trobava bé. Per primer cop en molts mesos se sentia amb energia. El sol pujava i ell també. Aquell havia de ser el dia en què tot canviés. Havia estat molt deprimit. Molt. Ara ja era aigua passada. Havia pres una determinació: seria feliç. No necessitava ningú. Si ell no es cuidava, ningú no ho faria. Acabava de sortir de casa i no sabia on anava però això li era igual. Aquell era el seu dia.

S’havia passat la nit bevent sol a casa. Com totes les nits. Havia pensat moltes coses. Perquè havia estat tan fotut? Perquè havia esperat tant? No ho sabia. Només volia que tot canviés. I per fi havia arribat el dia.

Va recordar la seva dona. Havia estat casat durant tres anys. Que n’havia tret? Només mal de cap i cansament. Ara la seva dona no hi era. Feia un parell d’anys que se n’havia anat amb un altre. Amb ella s’havia emportat també el seu cor. Va recordar aquells ulls. Aquells maleïts ulls que canviaven de color. Del verd gloriós al marró depriment. Ell s’havia enfonsat per culpa d’ella. Allò no era just. Però ara ho recordava tot sense nostàlgies ni pors. El sol li cremava la cara i els ulls però ell es trobava ple de forces. “No te les vas endur totes”, va cridar-li a la seva dona dins el seu cervell.

 

                                                   *                 *                 *

[2004]

Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Feia estona que veia com queia el sol a través de la claraboia del sostre. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor. Ell sentia que era escriptor. Però mai havia escrit ni una paraula. Mai. Senzillament no havia trobat el moment de posar-se a escriure. No sentia la inspiració. Potser algun dia. Era un escriptor sense escriptura. Era trist que es perdés un geni tan gran com ell pel sol fet de no poder plasmar els seus pensaments per escrit. La seva dona sempre deia que ell era la millor persona que havia conegut mai. I també el millor escriptor. De fet segur que la seva dona no havia conegut mai a cap escriptor de veritat. Com ell. Ni a cap bona persona. Com ell. Això no importava. La seva dona ja no hi era. Havia marxat amb un altre. Probablement ja tenien un fill. I potser un restaurant i tot. Però no eren escriptors. Ni volien ser-ho.

Va treure el precinte de l’ampolla i es va servir un vodka amb suc ben carregat. Se’l va beure en tres glops, es va aixecar i es va asseure davant de l’ordinador. Ell volia ser com els grans: alcohòlic i escriptor. La primera condició era molt fàcil: Ja la tenia. Ell creia que la segona venia donada per la primera: qualsevol alcohòlic que fos capaç d’enllaçar un parell de frases amb cert sentit en estat d’embriaguesa era un bon escriptor. Va pensar en Bukowski, en Hemmingway, inclús en Poe i Kafka. Va somriure. Aquells desgraciats no li arribaven ni a la sola de la sabata. Ell era el millor escriptor de la història. Havia arribat el moment. L’hora de començar la seva primera obra magna havia arribat. Va començar a teclejar:

“Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor…”

16

  By

Kepa is guided to a lift. Restricted Area, an automated voice announces as they rise.

 

A mute scientist prepares his tools. He does not have much time. He presses his thumb and middle finger against a panel of white plastic on the wall, and then returns to his preparations. From the area he touched, a transparent hand emerges, followed by an arm, torso, legs and, ultimately, a full-bodied, ghostlike image of the scientist himself. It steps towards the table in the middle of the room and begins to monitor life signs.

 

It takes 17 seconds before the voice begins again – Basement – After which, there is a regular two second interval between floor announcements. Nobody gets in, nobody leaves; they do not stop. After a minute passes, Kepa feels the temperature change. The bandage over his eyes means he still cannot see anything, but there is a warmth on his face that feels like sunshine. The lift must have moved outside the building.

 

The scientist gets to work on the body. He begins with the vital organs, carefully removing them from their host and placing them in individual containers that rise from the floor, next to the bed. The containers are filled with fluid that quickly turns from clear to pink, and each one is connected to another. He strips the rest of the body, piece by piece, until the only thing on the table is blood and hair, and the scientist is surrounded by a web of containers.

 

The announcements eventually stop and Kepa is lifted to his feet once again. He stumbles out of the lift, guided by his old friend. The sun has gone. He is placed sitting on a table and instructed, not unkindly, to lie down. As he slowly wheels his legs up onto the table, he feels the sunshine on his face again, and leans back. Human hands lift his head and unwind the bandage. Beside him, Pedro hands a slim case to a woman: “So this is the one who has been marked?” She removes a syringe and allows three drops to fall into Kepa’s sockets. She hands back the syringe. By the time Pedro has placed the instrument back in its case, Kepa can make out a woman in her fifties with younger skin but her own hair.