Manuel de Pedrolo
El Límit
1955
D’antuvi no hi havia cap mena de rastre, només la sorra omplint els quatre costats de l’horitzó. S’estenia en una planúria inacabable que no interrompien les lleus dunes, petites ones immòbils, fixades, diria’s, una vegada per totes. Aquell desert tenia ondulacions de teulada. Ni un matoll, ni un arbre no en venia a trencar la monotonia: la desolació era infinita. Tot tenia una qualitat de cosa abstracta, mancada de vida, ideal. No li faltava, però, una certa bellesa; una bellesa, es veritat, terrible i anihiladora.
Els dos exploradors però, avançaven. Venien de tant lluny, que gairebé no els podia sorprendre aquella absència de rastres; així i tot, però, els sorprenia una mica. Perquè sabien que aquella extensió havia estat solcada, un dia o altre, per altres éssers agosarats. Sabien que en un lloc o altre acabarien trobant els rastres que cercaven. On però? I si els trobaven, com caldria interpretar-los? No ignoraven que aleshores començarien les preguntrs. I entre elles n’hi hauria una d’essencial: d’on havien partit els precursors?
Però també podia donar-se el cas que ningú, verament ningú, no s’hagués endinsat mai per aquell desert. Aleshores, tots els coneixements que se’n tenien, aquells coneixements que els havien impulsat a explorar-lo, resultarien falsos, producte probablement d’una imaginació desbridada. Però això no era possible, hi ha coses que no es poden inventar. Algú o altre havia d’haver passat per allí.
La vista fita en el sòl, doncs, avançaven. Abans de partir s´havien dit gairebé tot el que calia dir-se, i ara ja no necessitaven paraules. No, almenys, mentre cercaven.
Al llur damunt el cel reposava aplomat, un altre desert sense límits, rèplica exacta del primer. Una lluminositat estranya, però, se’n vessava, una claror d’alba en la seva primera i indecisa fase. Això, però, no els amoïnava gens, sabien que no podia ésser d’altra manera. Sabien tantes coses, que llur coneixement, tot hipotètic d’altra banda, gairebé els feia nosa. Per això esperaven amb certa secreta joia veure’s obligats a rectificar molts dels seus punts de vista. Precisament per rectificar-los havien emprès aquella penosa aventura.