Day: May 2, 2014

16.

  By

Solen steg långsamt upp, dess strålar dansade försiktigt på isen. Runt omkring började de frusna träden långsamt men säkert vakna till liv. Han hörde kvistar brytas och genom de grå träden på andra sidan den frusna sjön såg han ett rådjur gå långsamt framåt med mulen tätt mot marken. Kanske på jakt efter dagens föda?

Han hade suttit på bryggan i flera timmar; fast att hans kropp var genomfrusen så kunde han inte känna det. Adrenalinet rusade igenom hans ådror; rädslan av att återigen ha misslyckats.

Han tittade runt om sig och njöt av stillheten och enkelheten i naturen. Om bara hans liv kunde vara så enkelt och problemfritt. Han tittade upp mot solen som lyste klar på den vintervita himlen. Var det kanske sista gången han skulle se den?

Han mindes senaste gången som han hade känt så här; han var fortfarande i lumpen och det var en tidig morgon. Han hade precis fått sitt uppdrag från Farmen och visste att han inte hade något annat val än att göra som de sa. Han mindes hur han hade suttit och tittat ut över barackerna strax innan han hade tänt eld på allt. I månader efteråt hade han fortfarande kunnat känna doften av bränd hud och amunition vart han än var.

Han tittade på sitt armbandsur, 9 var klockan. Ironiskt nog hade han fått klockan av henne när de fortfarande var på Farmen. För alla andra så hade det varit en vanlig födelsedagspresent, för honom hade den varit så mycket mer. Då och då tog han av sig klockan för att minnas hur det än gång hade varit och för att titta på graveringen under urtavlan- För Evigt. Ingenting varade för evigt, det visste han nu.

Hur ödet kunde leka med en likt en jojo i ett barns hand; upp och ner, runt och runt. Han hade aldrig kunnat tro att hennes liv, hennes öde skulle kunna sluta i hans händer. Han tittade ner på sina långa fingrar som hon än gång beundrat och kallat ‘piano fingrar’. Men inte längre.

Han tittade ut mot sjön igen och tog ett djupt andetag. Inatt fanns det ingen återvändo; det här var hennes sista soluppgång.

16

  By

El sol se abría paso a través de los sucios cristales de aquella ventana, pero ella no quería dejarlo entrar. Por eso cerró los ojos con toda la fuerza de sus párpados, confiando ciegamente en que aquello funcionaría.

Pero no lo hizo. Con aquel estúpido gesto lo único que consiguió fue un ligero mareo y que un montón de lucecillas flotaran frente a ella, tanto si mantenía los ojos cerrados como si los abría de nuevo. Pequeñas luciérnagas bailando frente a aquella niña triste. Por que Alba estaba muy triste; tan triste como cualquiera de nosotros.

Miramos al sol buscando alegría en él, una cierta esperanza que nos ayuda a creer que todo irá bien, que no hay que tener miedo. El astro miente, simulando poseer una sabiduría procedente de esa enorme luz, un engaño que tiene aprendido desde que la luz se convirtió en la única guía del ser humano.

Toda esa sabiduría acumulada durante siglos, moviendo al mundo y dándole sentido a nuestras simples existencias. La ilustración nos vendió sus ideas como una inagotable fuente de luz, de conocimiento eterno. Pero la luz no es tan simple como queremos dar a entender; el sol nos la envía en dosis controladas, a través de sus largos e incisivos rayos, y nosotros nos aferramos a ellos como lo haríamos con sogas que apretan nuestros cuellos.

Y eso es justo lo que hacen.

Pero hoy Alba decide que no quiere volver a estar triste, y por primera vez le da la espalda al astro que calienta aquella pequeña habitación. Espera tan sólo unos segundos, dándole tiempo a despistarse, y es entonces cuando se gira bruscamente y clava sus grandes ojos grises en el astro, sin piedad, sin miedo.

Y así se quedan, uno frente a otro, él quemando sus ojos, ella lanzando su sonrisa helada. Y durante muchos años en el cielo se cantarán canciones sobre aquella niña.

Aquella niña triste que le plantó cara al sol.

Y se mueren nuestros héroes,

sus mentiras desveladas en cada historia real.

Y se van los sueños, sus vivas luces,

y por fin descubres que ya no queda nada. 

16

  By

[Desembre 2004]

Aquell era el seu dia. Ho sabia. Baixava caminant pel carrer. El sol sortia. Es trobava bé. Per primer cop en molts mesos se sentia amb energia. El sol pujava i ell també. Aquell havia de ser el dia en què tot canviés. Havia estat molt deprimit. Molt. Ara ja era aigua passada. Havia pres una determinació: seria feliç. No necessitava ningú. Si ell no es cuidava, ningú no ho faria. Acabava de sortir de casa i no sabia on anava però això li era igual. Aquell era el seu dia.

S’havia passat la nit bevent sol a casa. Com totes les nits. Havia pensat moltes coses. Perquè havia estat tan fotut? Perquè havia esperat tant? No ho sabia. Només volia que tot canviés. I per fi havia arribat el dia.

Va recordar la seva dona. Havia estat casat durant tres anys. Que n’havia tret? Només mal de cap i cansament. Ara la seva dona no hi era. Feia un parell d’anys que se n’havia anat amb un altre. Amb ella s’havia emportat també el seu cor. Va recordar aquells ulls. Aquells maleïts ulls que canviaven de color. Del verd gloriós al marró depriment. Ell s’havia enfonsat per culpa d’ella. Allò no era just. Però ara ho recordava tot sense nostàlgies ni pors. El sol li cremava la cara i els ulls però ell es trobava ple de forces. “No te les vas endur totes”, va cridar-li a la seva dona dins el seu cervell.

 

                                                   *                 *                 *

[2004]

Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Feia estona que veia com queia el sol a través de la claraboia del sostre. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor. Ell sentia que era escriptor. Però mai havia escrit ni una paraula. Mai. Senzillament no havia trobat el moment de posar-se a escriure. No sentia la inspiració. Potser algun dia. Era un escriptor sense escriptura. Era trist que es perdés un geni tan gran com ell pel sol fet de no poder plasmar els seus pensaments per escrit. La seva dona sempre deia que ell era la millor persona que havia conegut mai. I també el millor escriptor. De fet segur que la seva dona no havia conegut mai a cap escriptor de veritat. Com ell. Ni a cap bona persona. Com ell. Això no importava. La seva dona ja no hi era. Havia marxat amb un altre. Probablement ja tenien un fill. I potser un restaurant i tot. Però no eren escriptors. Ni volien ser-ho.

Va treure el precinte de l’ampolla i es va servir un vodka amb suc ben carregat. Se’l va beure en tres glops, es va aixecar i es va asseure davant de l’ordinador. Ell volia ser com els grans: alcohòlic i escriptor. La primera condició era molt fàcil: Ja la tenia. Ell creia que la segona venia donada per la primera: qualsevol alcohòlic que fos capaç d’enllaçar un parell de frases amb cert sentit en estat d’embriaguesa era un bon escriptor. Va pensar en Bukowski, en Hemmingway, inclús en Poe i Kafka. Va somriure. Aquells desgraciats no li arribaven ni a la sola de la sabata. Ell era el millor escriptor de la història. Havia arribat el moment. L’hora de començar la seva primera obra magna havia arribat. Va començar a teclejar:

“Jeia estirat al llit. Tenia una ampolla de vodka per encetar i molt de temps per endavant només per pensar. Havia de fer alguna cosa. Ell era escriptor…”

16

  By

Kepa is guided to a lift. Restricted Area, an automated voice announces as they rise.

 

A mute scientist prepares his tools. He does not have much time. He presses his thumb and middle finger against a panel of white plastic on the wall, and then returns to his preparations. From the area he touched, a transparent hand emerges, followed by an arm, torso, legs and, ultimately, a full-bodied, ghostlike image of the scientist himself. It steps towards the table in the middle of the room and begins to monitor life signs.

 

It takes 17 seconds before the voice begins again – Basement – After which, there is a regular two second interval between floor announcements. Nobody gets in, nobody leaves; they do not stop. After a minute passes, Kepa feels the temperature change. The bandage over his eyes means he still cannot see anything, but there is a warmth on his face that feels like sunshine. The lift must have moved outside the building.

 

The scientist gets to work on the body. He begins with the vital organs, carefully removing them from their host and placing them in individual containers that rise from the floor, next to the bed. The containers are filled with fluid that quickly turns from clear to pink, and each one is connected to another. He strips the rest of the body, piece by piece, until the only thing on the table is blood and hair, and the scientist is surrounded by a web of containers.

 

The announcements eventually stop and Kepa is lifted to his feet once again. He stumbles out of the lift, guided by his old friend. The sun has gone. He is placed sitting on a table and instructed, not unkindly, to lie down. As he slowly wheels his legs up onto the table, he feels the sunshine on his face again, and leans back. Human hands lift his head and unwind the bandage. Beside him, Pedro hands a slim case to a woman: “So this is the one who has been marked?” She removes a syringe and allows three drops to fall into Kepa’s sockets. She hands back the syringe. By the time Pedro has placed the instrument back in its case, Kepa can make out a woman in her fifties with younger skin but her own hair.