Month: May 2014

20

  By

Límite

Jaume e Francesc aínda rían un pouco cando se miraban, case non falaban de puro nerviosismo e ledicia, cando lles quedaban só 15 minutos para chegar ao seu destino, ao seu primeiro agocho, Tudela de Navarra. Non era que non confiasen nas súas posibilidades, pero é que todo saíra á perfección. Jaume conducía o volante dun SEAT 124 D Especial de cor beixe Sáhara pola pequena estrada NA-125. O ceo azul e a paisaxe magnífica e desconcertante do deserto das Bardenas Reales rodeábaos. Os dous irmáns levaban, agochado nun maleteiro cheo de froitos secos, un bo botín de billetes e, sobre todo, xoias.

O éxito do roubo era o resultado de dous meses de preparación ininterrompida. Souberan por casualidade, ao falar nun bar sobre un tema tan distante coma os apartados postais cun vello traballador da hostalaría de Barcelona, que o hotel Petrus ofrecía aos seus clientes un servizo que non tiñan outros hoteis da cidade: caixas de seguridade. Sen descanso, durante horas e horas de paciente espera diante da porta de servizo do Hotel Petrus, apuntaron os horarios e quendas de cada persoa que entraba e saía por aquela porta, homes e mulleres a quen bautizaban con nomes facilmente referenciables á súa anatomía.

Todo estaba preparado, madrugaron e botaron a andar o plan, tiñan que chegar á hora do cambio de quenda. Non chamaron a atención ao presentarse na porta do hotel de cinco estrelas a bordo dun SEAT 124 Sport, de cor vermello rally, vestidos con traxes elegantes, á moda, e zapatos ben lustrados. Despois de rexistrarse nos cuartos máis caros dispoñibles solicitaron a posibilidade de gardar en caixas de seguridade certo material que dicían levar no maletín negro que portaban. En canto chegaron ao lugar onde se atopaban as caixas de seguridade sacaron as pistolas, o encargado e mais o conserxe que os acompañaba non dubidaron en colaborar.

Jaume e Francesc saíron do hotel sen présas, seguros de que o sinal de alarma tardaría en producirse. Subiron ao coche deportivo e en menos de vinte e cinco minutos estaban nun descampado preto de San Vicenç dels Horts. Alí cambiaron de roupa e de coche, meteron o botín no SEAT 124 D Especial que os agardaba, o coche con motor de dúas árbores, de 1919 cc e ópticas dianteiras rectangulares que agora mesmo aparca na calle Verjas da pequena vila de Tudela, onde os dous irmáns pasarán unha noite tranquila, sen excesos.

20

  By

19:55

Délè mwen ka fenmé zyé an mwen pou fè somey vini pli vit. Mwen ka kouché san brenné, mwen paka fè dézòd. Mwen paka respiré two fò. Fffffffffffffffffffffiou! Souflé, fè tout mové lidé sòti an kò an mwen. Haaaaaaaaa! enspiré, fè tout pansé pozitif antré an lespri mwen. Mwen ja gadé onlo vidéo é li onlo liv anlè zafè a méditasyon é pansé pozitif a yo la. Zafè a “séw ki ka chwazi si ou kontan oben si ou maléré”. Yo tout ka di fo mwen respiré. Fo mwen souflé é chasé mové lidé, fo mwen enspiré é lésé bèl pansé positif antré an vi an mwen. Fo mwen vidé lespri an mwen é kontan santi kò an mwen ki ka viv. Tchè an mwen ki ka bat kon tibwa. Tak pitak-pitak! tak pitak-pitak! Ka fè san vwayajé an vèn an mwen. Ka voyé lavi an tout kò an mwen. Poumon an mwen ki ka fonksyoné. Chak ti mòso a kò an mwen ki pé fè mouvman la mwen mandéy fè. Kò an mwen pa mové, i an bon léta. I pé fè onlo biten. Mwen vivan. Fo mwen kontan. É di Bondyé mèsi. Mèsi pou la vi. Priyé. Fenmé zyé an mwen , priyé é lésé lespri an mwen fè silans. Lésé silans anvahi mwen pou mwen dòmi, pou kò la pran fòs pou démen.

Mwen savé byen sé sa pou mwen fè. Mwen sav sa byen é chak swè, lè lannuit ka pran tan ay pou enstalé, lè mwen las doubout douvan finèt la pou véyé lalin, chak swè mwen kay kouché gran bonè pou pran tan an mwen pou éséyé vidé lespri an mwen é médité. Médité pou kò la détann li tibwen, pou lespri la aresté touné-viré-kouri-alé-monté-désann-san-arété. Mwen ka fenmé zyé an mwen é lè mwen konprann onlo tan ja pasé, mwen ka ouvè zyé an mwen pou gadé ki lè i yé é ka an ka vwè? 19:55.

19:55 é timoun ka fè dézòd toujou, moun ka babyé toujou, lajouné po’o menn fin é mwen té ja ka mandé démen pa fè mwen soufè twòp. Démen poko rivé, i po’o lè pou mwen pè.

20

  By

Så långt ögat kunde se fanns det bara sand. Dynor av sand, sand och mer sand. Vinden fläktade lätt och sanden virvlade försiktigt upp i luften. Solen stod högt på den ljusblå himlen. Hans mun var torr och när han svalde var det som att svälja sand. Trots detta ville han inte röra på sig, han ville ligga kvar här för evigt. Marken omfamnade honom likt en varm, mjuk vagga.

Plötsligt skakade marken, likt en jordbävning. Han hoppade i sanddynorna men landade mjukt tillbaks. Det slutade skaka, bara för att börja återigen. Låt mig vara tänkte han, låt mig vara.

Ett dovt muller hördes som tycktes komma närmare. Han vred huvudet mot horisonten och såg mörka moln komma närmare och närmare. Marken fortsatte skaka och mullret blev allt högre och högre. Marken kändes inte längre så inbjudande, han ville därifrån innan mörkret tog honom. Han försökte röra på sig men hans kropp lydde honom inte. Marken skakade återigen. Rädda mig, tänkte han och kände hur hans hjärta bultade hårt i hans bröst. Han försökte andas försiktigt men allt han fick in i hans mun var sand. Han hostade om och om igen innan försökte andas men det spelade ingen roll vad han gjorde.

Plötsligt var det som om marken under honom öppnade sig och han föll ner i mörkret.

– ‘Hallå, vakna nu!’ hörde han plötsligt en röst långt bort säga i mörkret. Något snärtade till över hans kind och han öppnade sina ögon. Han möttes av två djupt blåa ögon, ett blont lockigt hårsvall och en himmel som stod i lågor.

– ‘Äntligen. Tack och lov, jag trodde nästan inte att du skulle vakna’ sa rösten igen och han insåg att det var en kvinna som var böjd över honom. Han vred huvudet åt sidan för att se himlen. Han insåg snabbt att det inte var himlen, det var ett hus som stod i lågor. Det knastrade om virket och takpannorna smällde. Det var då han insåg att han hade överlevt, att han hade blivit räddad återigen av en ängel. Han log innan han slöt ögonen och ramlade tillbaks in i mörkret.

20

  By

Ellie’s Shadow.

Everybody in the city knows how to tell the time without a watch – see where Ellie casts her shadow. Towering over the contours of the skyline, Ellie’s gaze faces east and west, north and south. She is the first to see the dawn and the last to catch the final strands of light setting over the horizon. She rises from a ground of white rock and her marble surface gleams in the sunshine. Her presence is constant, like time itself.

Some say the Elysium is the heart and brain of the city; all roads begin and end at her base, all intelligence passes through her corridors. She is the to and fro of the city, she is its constant vigilance. Her four faces see out past the wealth of the inner city limits, whose residents prefer and can afford the marble of the Elysium, out past the market sector, that broad band of jumbled buildings and bazaars encircling the inner city, acting as a physical buffer between the wealthy areas and the red-stained slabs of the tower block residences, which stand at the edge of the dome.

Within Ellie’s walls, agents worry the corridors. On the first floor, there are school tours being guided around a small room filled with historical details about past glories and heroes. This is the only floor open to the public. Most of the first ten floors are open to those with limited access and is comprised mainly of administrative staff. There are few people who know exactly sure how high Ellie is, because the lifts to the first ten floors only give the option of ten floors. There is more to her though, the city knows but it stands back, out of deference rather than ignorance. They know that if she falls, they all fall.

From her upper floors, an outside Agent screams before being sedated. The information will have to be enough for now. The exchange is tomorrow and the wipe needs time.

20

  By

Hielo

Se abrochó los botones del pantalón con torpeza. Pese al abrigo, temblaba de forma incontrolable y la incomodidad añadida de los guantes hacía que se le resbalasen entre los dedos antes de tener oportunidad de introducir cada pieza por su ojal. Había metido en una mochila comida suficiente para todo el tiempo que había pensado que duraría su travesía y se había vestido concienzudamente para soportar el frío que lo azotaría en cuanto cruzase al otro reino. Además, había podido recolectar del bosque todo aquello que había podido identificar como no venenoso.

Aun así, todos sus cálculos habían sido insuficientes.

Caminar por la llanura helada le estaba llevando más tiempo del que habría deseado. Continuamente se veía obligado, empapado por la nieve y el viendo cargado de humedad, a tomar desvíos. Con frecuencia se hundía en montañas de polvo blanco de profundidad variable que se adhería desagradablemente a su ropa y se derretía al contacto con su calor corporal, que notaba desaparecer con el paso de los días.

La soledad y el continuo ulular del viento, que se introducía cortante por cada resquicio libre entre su bufanda y su capucha, y que le hacía llorar y arder los ojos, se hacía cada vez más insoportable. Se sentía desfallecer en su persistente caminata y sentía crecer la desesperación cada vez que paraba. Sin embargo, caminaba con seguridad, consultando una brújula que se había anudado al cuello y disfrutaba en las breves ocasiones en las que un claro nocturno le permitía observar las estrellas, deleitándose en la más absoluta oscuridad del reguero de luces que parecía invitarlo a unirse a su camino.

Eran esos momentos en los que la calma y el silencio, sólo roto por su respiración y el palpitar fervoroso de su joven corazón, los que lo imbuían de fuerzas suficientes para seguir caminando con determinación hacia su destino. La absoluta seguridad ante la imposibilidad del abandono de la empresa que había sentido al emprender la marcha no flaqueaba, aunque su mente, apenas desafiada por la orografía, se expandía, y su corriente de pensamiento saltaba entre cuestiones que nunca había tenido tiempo de preguntarse anteriormente.

Cuando el aire se limpiaba de nubes de nieve, la blancura que se le ofrecía a la vista parecía un desierto de arena descolorida. Se le antojó un paisaje impresionantemente atractivo por su llanura salpicada de elevaciones, dunas que sortear como si sólo fuesen obstáculos colocados a placer para impedir su camino.

20

  By

Manuel de Pedrolo

The Limit

1955

So far there had been no trail, only the sand filling the four sides of the horizon. It stretched in an endless plain, hardly interrupted by mild dunes, small and still waves that seemed to be fixed, one would say, once and for all. The undulations of that desert resembled the tiles of rooftops. Not a bush, not a tree did break the monotony: the desolation was infinite. All had the quality of an abstract thing, lifeless, ideal. It did not lack some beauty, though; a truly terrible and annihilating beauty.

However, the two explorers advanced. They came from so far away that they could hardly be surprised by the absence of traces; yet, they were a bit surprised, as they knew that extension had at some point been crossed by other adventurous beings. They knew that in one place or another they would end up finding the traces they were looking for. But where? And if they found them, how would they interpret them? They did not ignore the fact that some questions would be raised then. And among them there would be an essential one: where had their precursors departed from?

But it could also be the case that no one, truly no one, had ever ventured to that desert. Then, all the knowledge that had prompted them to start exploring would be false, probably a product of a excessive imagination. But this was not possible, there are things that can not be invented. Someone had to be there at some point.

With their eyes looking down to the floor, they kept on going. Before leaving they had said almost all there was to be said, and now they no longer needed words. No, at least while they were searching.

Above them the sky rested heavily, another boundless desert, an exact replica of the first. A strange light, however, shed from it. A clarity of dawn in its first and shy phase. This did not worry them, a they knew it could not be otherwise. They knew so many things, that their knowledge, all hypothetical at the same time, was almost a handicap. Thus, they expected with joy the opportunity to rectify many of their views. That had been the exact reason to undertake such a painful adventure.

20

  By

Manuel de Pedrolo

El Límit

1955

D’antuvi no hi havia cap mena de rastre, només la sorra omplint els quatre costats de l’horitzó. S’estenia en una planúria inacabable que no interrompien les lleus dunes, petites ones immòbils, fixades, diria’s, una vegada per totes. Aquell desert tenia ondulacions de teulada. Ni un matoll, ni un arbre no en venia a trencar la monotonia: la desolació era infinita. Tot tenia una qualitat de cosa abstracta, mancada de vida, ideal. No li faltava, però, una certa bellesa; una bellesa, es veritat, terrible i anihiladora.

Els dos exploradors però, avançaven. Venien de tant lluny, que gairebé no els podia sorprendre aquella absència de rastres; així i tot, però, els sorprenia una mica. Perquè sabien que aquella extensió havia estat solcada, un dia o altre, per altres éssers agosarats. Sabien que en un lloc o altre acabarien trobant els rastres que cercaven. On però? I si els trobaven, com caldria interpretar-los? No ignoraven que aleshores començarien les preguntrs. I entre elles n’hi hauria una d’essencial: d’on havien partit els precursors?

Però també podia donar-se el cas que ningú, verament ningú, no s’hagués endinsat mai per aquell desert. Aleshores, tots els coneixements que se’n tenien, aquells coneixements que els havien impulsat a explorar-lo, resultarien falsos, producte probablement d’una imaginació desbridada. Però això no era possible, hi ha coses que no es poden inventar. Algú o altre havia d’haver passat per allí.

La vista fita en el sòl, doncs, avançaven. Abans de partir s´havien dit gairebé tot el que calia dir-se, i ara ja no necessitaven paraules. No, almenys, mentre cercaven.

Al llur damunt el cel reposava aplomat, un altre desert sense límits, rèplica exacta del primer. Una lluminositat estranya, però, se’n vessava, una claror d’alba en la seva primera i indecisa fase. Això, però, no els amoïnava gens, sabien que no podia ésser d’altra manera. Sabien tantes coses, que llur coneixement, tot hipotètic d’altra banda, gairebé els feia nosa. Per això esperaven amb certa secreta joia veure’s obligats a rectificar molts dels seus punts de vista. Precisament per rectificar-los havien emprès aquella penosa aventura.

19

  By

Infancia

Os irmáns Bastida xogaban na rúa cunha pelota sen aire, o sol do serán bouraba aínda nas súas cabezas de adolescentes. O coiro do balón deformábase con cada patada e a válvula movíase no seu interior. Non pasaban coches e o son seco dos golpes sobre a superficie mol da pelota conseguía darlle un ritmo estraño a aquelas horas mortas do final do día. De cando en vez un pase errado obrigaba ao receptor a facer un movemento brusco e a grava, as pequenas pedras baixo os pés renxían, dábanlle un verniz orixinal ao compás do xogo.

Con este ritmo, semellante, achegouse o pai coas mans nos petos, tentando disimular un pouco a falta de equilibrio, unha inestabilidade proporcionada pola inxestión dalgunha botella de cervexa e varias doses de licores mesturados con bebidas carbónicas azucradas. Os rapaces non interromperon a cadencia case monótona de pases que os entretiña, limitáronse a mover a cabeza e as mans para saudar o pai antes de que este se metese na casa pechando a porta tras de si. Durante uns intres seguiu sendo o xogo dos irmáns Bastida o único que se escoitaba naquela rúa dos arrabaldes da gran cidade.

Jaume, que daquela non podía imaxinar que algún día sería coñecido como Roel e tería o grao de xeneral do exército, foi o primeiro en escoitar os pratos rotos e, de xeito inmediato, os berros que chegaron dende o interior da súa casa. Jaume e Francesc miráronse como se a súa reacción ante o feito fose parte dun protocolo previamente acordado ou ensaiado. Pero non era así. De xeito tácito os dous irmáns decidiran que non debían permitir que volvese acontecer. Non podían soportalo máis. E correron cara ao interior da casa.

A porta cedeu ante o empurre dos rapaces e bateu con forza contra a parede. Os vidros caeron en anacos sobre o chan. Tamén estaba a súa nai sobre o chan da cociña, de xeonllos, diante do pai que non agardaba a reacción dos seus fillos. Bateron nel mentres a nai pedía paz, calma, algo que os oídos dos rapaces non estaban en disposición de escoitar e comprender. Detivéronse cando a mesma inercia que os levaba se detivo entre as súas mans.

A pelota quedou abandonada no pedregullo, en silencio. A válvula quizais tremía aínda no seu interior cando os irmáns Bastida saíron correndo da casa, chorando e sen rumbo cara as tripas da gran cidade.

 

19

  By

Sé dlo. Sé dlo an péyi a moun la. Dlo lapli ki ka tonbé touléjou. Dlo larivyè ki ka débòdé. Dlo salé an zyé an mwen. Apa pléré mwen ka pléré, sé van ki ka souflé an zyé an mwen lè mwen ka woulé anlè vélo an mwen. On kaks anlè zorèy an mwen, tanbou ka soné fò, Konkèt ka chanté, van la ka souflé, sé dlo an zyé an mwen.

Jouné la fin é mwen ka rantré. Mwen ka pasé douvan imèb la é mwen paka fréné. Mwen ka kontinyé. Mwen ka fè dézotwa lantou a kartyé la ankò. Tanbou ka soné, sé dlo an zyé an mwen. Mwen pa présé. Mwen pa anvi rantré an kaz la. Pon moun paka atann mwen.  Mwen tépé touné tout lannuit, woulé koté rivyè la, touné an park la, wouvin an lari la. Guy ka chanté ban mwen. Woulé on ti moman ankò, kouté tanbou la pou oubliyé koté mwen yé. La pli la tonbé!

Fo mwen rantré pou mwen séché, pou mwen limé ti chofaj la é kouché anba kouvèti la. Ay kouché, kaché pou pon moun pa vwè mwen. Jouné la po’o fin. Lévé gran boné, rantré gran boné. Mwen pasé toutlajouné ka atann lè pou chapé. Lè pou kouri, woulé, alé. Kouté tanbou fò é pa palé. Lè a pran tan ay mé i rivé. I rivé é mwen chapé-kouri-woulé jistan mwen rantré, é aprézan?

Pon moun paka atann mwen. Tousèl an ti kaz fwèt la, Guy ja chanté tousa i té ni pou di jodila. Silans vin pran plas la. I enstalé an tout kaz la. Tini dézòd olwen, timoun ka jouwé, gran moun ka babyé, vyé moun ka sonjé on tan pli dous. Silans toupré an mwen, lavi a lantou mwen. Lè lannuit ké tonbé, mwen ké fenmé zyé an mwen é mandé soley pa présé lévé. Mwen byen an ti silans la. An mitan lannuit. An ti silans nwè la. Lalin li menm paka kléré two fò pou lésé lannuit enstalé nwasé la é mandé tout moun aresté palé. Kouché, pran somey, pran fòs pou démen. Révé.

19

  By

On the first day, he had been beaten. His voice had been breaking at the same time. He was short, croaky, with a face full of adolescent pimples and swollen lips. That was when the short-lived nickname ‘Toad’ was born.

Nobody had called him that in years. In the camp, you could volunteer for different surgeries. He had. More than once.

Kepa brought his hand up to his face. Everything seemed to happen in slow motion in the void, but he knew he was fast. Nobody had beaten him again after that first time, and left unscathed. His fists and his footwork were unparalleled by the time the camps had closed. Every week, youngsters left the camp with a bruised eye, lip or ribs thanks to Kepa.

There was only one summer left until he reached adulthood and could claim independence when they had shut down, and his grandfather had worried that Kepa would have to stay with his father for the few months. He did not have to worry for long; just after the camps made their announcements, Kepa was contacted by more than one scout.

“Who came to you?”

There were many. He was smart too; excellent memory and problem solving skills, but some discovered his lone wolf tendencies and never called back.

“They wanted a team player?”

“I have Bianca…I’ve always had Bianca… She’s all I need.”

“Who is Bianca?”

Kepa began to fall faster. He clasped his hand to his chest, tightfisted.

“Where is Bianca?” He demanded. “What have you done with her!”

“Tell me the story of Bianca”.

The descent upward slowed, for a moment.

“No.”

“Tell me the story of Bianca”.

Kepa spiralled faster. “No! What. Have. You. Done. With. Bianca!”