Day: March 28, 2014

11

  By

Mentre la noia del tatuatge de Rancid baixava al soterrani a buscar una mica de maria que encara tenia assecant, l’E es va aixecar, va posar l’agulla a l’últim tema i va obrir una altra cervesa. La noia amb la samarreta dels Gallows era de peu mirant els vinils un per un, sense dir res, com esperant trobar quelcom molt més interessant del que hi havia. De moment s’havia aturat en un parell d’àlbums dels Circle Jerks, un de Samiam i en el Minx de Leatherface, que sempre vestia molt. La resta no valia pas per res. Des que s’havien conegut feia un parell d’hores al concert, poc que havien parlat. No calia.

L’E va tornar a seure a terra, va fer un glop a la cervesa i es va disposar a escoltar la seva cançó preferida. Després de la intro amb el baix saturat i desafinat entrava la guitarra estrident tan típica del grup i, poc després, la veu trencada cridant aquella lletra plena de sentiment i significat.

La noia del tatuatge de Rancid va tornar a entrar a l’habitació amb la maria a una mà i un cendrer a l’altre, va apagar la llum i es va asseure al seu costat tot fent headbanging al ritme de la cançó. La de la samarreta dels Gallows seguia passant els àlbums un per un tot i que gairebé no s’hi veia a la llum de l’espelma.

La cançó pujava la intensitat fins a arribar a aquell final tan sorollós. Un soroll gloriós i eixordador que durava exactament vuit minuts sense parar. El baix es tornava boig amunt i avall buscant l’harmonia amb la vuitena sostinguda per la guitarra. En una altra època l’E estaria explicant a les noies la grandiositat d’aquell disc. Tot el que havia significat a la història de la música. Com l’havien enregistrat en directe i sense claqueta, com havia de ser. Però ara no s’hi veia. Senzillament ja no tenia esma per aquestes coses. La noia del tatuatge de Rancid li va passar el porro i l’E va fer un glop i una calada. Encara sense dir res. Amb tot aquell soroll envaint l’habitació.

Després, la calma.

L’agulla havia tornat al seu lloc i tots tres seguien asseguts a terra, l’un al costat de l’altre. Entregats a la cervesa, a la maria i a un silenci que els abraçava en la foscor. Cap dels tres sentia la necessitat de dir res.

Al cap d’una estona, l’E es va aixecar, es va posar la dessuadora dels Germs i va marxar sense despedir-se. No calia. Va seguir caminant a poc a poc sota la llum de les faroles, com un personatge qualsevol d’una cançó qualsevol de Jawbreaker.

Anys més tard, l’E explicaria que mai més s’havia arribat a sentir tan viu com aquella nit baixant pel carreró tot taral·lejant Kiss The Bottle.

11

  By

Two short, frumpy figures trundle down a brightly lit hallway. Neon bulbs overhead ensure that every inch of the smooth, white surface is perfectly visible. Cameras couched between the wall and roof follow the pair of workers in their overalls. Their mouths and noses are covered by a dark breathing apparatus. Air is pumped into the hardened plastic of the front piece from a small metal canister on each of their upper backs, which is connected via a slender hose that runs from under their chins and over their shoulders. They are moving a large, heavy metal trolley, which is covered with a heavy tarpaulin. One stands at the rear, the other at the front, pushing and pulling with large, rubber gloves protecting their hands from whatever might spill out. Neither of the figures says a word as they continue on down the brightly lit corridor. The sharp, rhythmic squeak of the front right wheel is the only sound that breaks monotonous quiet, masking the sloshes, slaps and scraps from inside the cart.

They turn a corner and face another hall, this time, however, the walls on either side are punctuated with evenly spaced doorways. Every doorway has a scanner to its left. The pair trundle past all of them; from 1.A through to 98.A, until they come to the end of the corridor and reach an open exit. The space beyond the exit is just wide enough to contain both bodies and the trolley. The figure to enter last inhales deeply and shimmies along the side of the trolley. The door closes behind them and they descend to the basements below.

When the door opens again, the light is softer shades of red and orange. The cameras do not follow them this time. Both figures are now equipped with helmets and dark visors that cover their head, neck and eyes. On either side, there are more doors, but some appear sealed and others have broken scanners. Behind the rest are the whines and screams of various disposal units at work.

 

 

 

 

11.

  By

Hon bläddrade igenom fotoalbumet; minnen av deras gamla liv. Hon hade varit lycklig då, full av liv. Hennes leende på bilderna var äkta, genuina. Till och med hennes ögon glittrade, inte bara av glädje utan också av kärlek. Den där nyförälskelsen som gav en fjärilar i magen.

Ju fler sidor hon vände på i albumet  så blev leendet dock mindre och mindre, de glittrande ögonen sakta men säkert försvunna. Men hans leende däremot var samma som det alltid hade varit. Däremot fanns det en ilska i hans ögon på de nyare bilderna som inte funnits där från början; innan han blev ‘el capo’.

Innan alla dessa “vänner” började komma förbi och ville ha tjänster, gentjänster, pengar men också ha betalt. Han sa alltid att allt var ok, ingett olagligt pågick. Men hennes magkänsla sa att så var förmodligen inte fallet…

Hon mindes fortfarande första gången han hade höjt sin hand mot henne, hur handen hade slagit henne hårt över hennes kind, hennes haka… Han hade bett om ursäkt, nästan gråtit när han hade insett vad han hade gjort. Hon hade trott honom, hans ursäkt. Det var fortfarande en del av henne som trodde att han hade varit ärlig när han hade sagt att det aldrig skulle hända igen och hon vaknade var dag med ett hopp om att idag kanske var den dagen då allt blev bra igen.

Hon tittade upp ur fotoalbumet, mot spegeln på andra sidan väggen. Hennes svullna öga och näsben; rött men ännu inte blått. Kanske imorgon var den sista dagen?

11

  By

No piso franco

Marta recorda a primeira vez ao carón de Francesc Bastida. Pensar no futuro non tiña sentido ningún daquela, pensar no futuro era unha contradición dentro do contexto da aposta que facían ao coller aquel ritmo salvaxe de vida de delito, viaxe e confidencialidade. E como agora chovía sobre as rúas de Barcelona, como era evidente que xa non había marcha atrás, Marta botou man do tocadiscos para acalar as voces de desespero que bouraban na súa mente. Non adoitaba estar nunha situación como aquela, de non saber o que facer.

tocadiscosMarta pensaba nos primeiros días ao carón de Francesc Bastida, en Grecia. O disco comezou a moverse e a muller, que pechaba os ollos na procura da memoria do sol, recordou ter recollido unha pedra de entre as areas dunha praia moi preto de Rodas da que agora non lembra o nome. Francesc pedíralla dun xeito estraño, cun ton na voz que molestou profundamente a Marta, Francesc pediu a pedra como se o feito de que estivesen a deitarse xuntos lle outorgase certa capacidade para demandar, para posuír aquela pedra. Marta negouse cun riso que ocultaba a decepción e gardou a pedriña no peto do pantalón branco.

Marta pensaba na primeira noite ao carón de Francesc Bastida, en Grecia, deitados os dous sobre o mesmo leito. Agora que tiña aquela pedra sobre a palma da man, agora que mira a pedra, Marta lembra con desafección que aquela noite toda a xeoloxía e a flora do mar Exeo participaran da súa suor e da súa rabia sobre as sabas. Porque sente unha desafección semellante á que sentiu pola pedra ao chegaren a Varsovia. A cor azul aquela que non semellaba propia dunha pedra, desaparecera ao marchar do abeiro do sol do mediterráneo oriental.

Marta pensaba na primeira sensación ao carón de Francesc. E quizais non o faría do mesmo xeito se soubese que aquel home estaba tirado nun vertedoiro a varios quilómetros da cidade. Entón escoitou un forte balbordo na rúa. Pechou a man gardando no interior do puño a pedra e asomou con coidado esaxerado ao vidro da xanela, aínda non era posible que puidesen tela localizado. Unha longa manifestación de dignidade pasaba polo Carrer Mallorca e os berros semellaban recitar unha ladaíña estimulante, o produto dun desexo irrealizable de fuxida e esperanza: Samotracia, Lesbos e Rodas! Eubea, Tassos e Quios! Tiña que arriscarse, tiña que moverse.