El dia que la K es va trobar l’E amb les mans lligades al capçal del llit, en pilotes i només amb la llum de sal vermella encesa, no va dir res. No va cridar, ni va llençar cap objecte contra la paret. Ni tan sols va anar cap al lavabo per descobrir qui era la noia que hi havia amagada. Es va apropar a la tauleta de nit per recollir el seu volum d’Une saison en enfer de Rimbaud i es va dirigir cap a l’ascensor amb el seu posat de Neal Cassady en hores baixes. Encara va donar un últim cop d’ull a l’estampa: la bena que tapava els ulls del seu xicot no era la típica bena de color negre comprada a qualsevol botiga d’articles eròtics. Era una bena de color blanc de la seva farmaciola. Ell ni se n’havia adonat. Encara somreia.
En obrir la porta del carrer la tramuntana gairebé li va fer caure el llibre a terra. “Així és com acaba tot”, va pensar. Tot plegat li semblava molt poc poètic. Va imaginar com hagués sigut la reacció dels seus ídols. “Si Hemmingway s’hagués trobat en la mateixa situació, li hauria cardat quatre trets”, va remugar. Però en el fons sabia que probablement hagués estat massa alcoholitzat com per arribar a casa en primer lloc. O, un cop vist el panorama, hagués tirat cap a Sant Sebastià a beure reserva i menjar txuletons de 40 el quilo.
Es va refugiar del vent al bar de la cantonada. Tenien la calefacció tan alta que se li van entelar les ulleres de pasta. Les va netejar amb un tovalló i va demanar un cafè sol i una aigua amb gas. Va mirar l’iPhone i va veure que havia rebut un whatsapp: “Busca’t algú altre que estigui a la teva alçada. Jo no et puc salvar. Ni tan sols em puc salvar a mi mateix.”
Va anar cap al cotxe i va pensar que, amb aquella tramuntana horrorosa, seria millor conduir per la carretera vella. Quan era a mig camí va sentir un soroll terrible i va frenar en sec, just a temps per veure com un arbre queia a sobre el cotxe, entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver-li rebentat el crani. Però va caure al capó.
Un cop va haver trucat a la grua, es va tornar a asseure al seient del conductor a esperar-la. La tramuntana xiulava entre els vidres trencats. Va encendre la llum del mòbil, va agafar la seva llibreta de la bossa i va escriure el seu primer poema.