Un dia va trobar una llibreta petita que feia anys havia fet servir per escriure alguns dels seus poemes. Va haver-hi una època en què pensava que un escriptor havia d’escriure a mà, marcant cada lletra contra el paper amb força. Era el temps en què creia que la poesia existia. A la primera pàgina va llegir el següent:
“escric:
… amb la seguretat de
saber que
no hi ha
res més.
… amb la tranquil·litat de
tenir
la nevera plena
[de 84 cerveses]
i la panxa també
[d’arròs i
semen no expulsat]
… amb la certesa
de saber que
l’estufa
barboteja
querosè: n’escup
suficient
per a cremar-me
els ulls però
insuficient per sufocar-me
l’ansietat d’entendre
que encara no he
escrit
ni un bon
poema i
l’angoixa
de saber
que aquest tampoc
ho és.
… amb l’alleujament
d’haver estat llegint
contes
de Poe; i,
per tant,
saber que no és
tan difícil.
… amb la certesa de no tenir
calces al cap des de fa mesos.
… sabent que no sóc l’únic incapaç
de fer
allò que proclama.
… amb la tranquil·litat
d’entendre
que ningú
crea
un bon poema
abans dels 57
anys; abans
de descobrir que
pateix
un càncer; abans
d’haver estat
apunyalat
5 vegades; abans
d’haver
vist a
Déu o
alguna de
les seves imitacions
mentre feia
l’amor sobre una
taula de ruleta
[francesa]
… amb la seguretat que
crea
el fet d’acceptar que
estic sol.”
Va somriure. Era una llibreta d’aquella època introspectiva en què tot el que era important per ell eren els seus sentiments, per molt falsos i forçats que fossin. Devorava volums de poesia i tant li feia que l’autor hagués sigut assassinat cent anys enrere en una guerra civil o que fos un alcohòlic frustrat. Sempre que la poesia li sembles prou real, tota la resta li era ben igual. Pensava que aquella era la vida que volia, que d’alguna manera podria plasmar tot el que sentia en aquells poemes i que això el salvaria. Però mai va ser així. Va omplir llibretes i més llibretes amb el que ell considerava que eren poemes. Bastes imitacions d’allò que llegia d’altres autors. Filtrava totes aquelles sensacions que les lectures li produïen i les traslladava a la seva pròpia escriptura. Però no funcionava. Per a què les paraules quedessin marcades no era suficient amb prémer el bolígraf amb totes les seves forces. Requeria quelcom més. Calia saber escriure.
“Perdre una dona,
beure
més
del compte
o
trencar
una guitarra.
creure que pots,
no
creure res
o
simplement
plorar.
ballar amb la
lluna,
posar-te una
samarreta de
Black Flag
o
espantar la
gent.
res no és tan
important
com
entendre.
observar les
parets
no és
tan dolent
si pots veure la
porta també.”
Per sort, havien passat vuit anys i havia deixat d’escriure.