Day: March 7, 2014

9.

  By

Ja visst gör det ont när knoppar brister.
Varför skulle annars våren tveka?
Varför skulle all vår heta längtan
bindas i det frusna bitterbleka?
Höljet var ju knoppen hela vintern.
Vad är det för nytt, som tär och spränger?
Ja visst gör det ont när knoppar brister,
ont för det som växer och det som stänger.

Ja nog är det svårt när droppar faller.
Skälvande av ängslan tungt de hänger,
klamrar sig vid kvisten, sväller, glider –
tyngden drar dem neråt, hur de klänger.
Svårt att vara oviss, rädd och delad,
svårt att känna djupet dra och kalla,
ändå sitta kvar och bara darra –
svårt att vilja stanna och vilja falla.

Då, när det är värst och inget hjälper,
Brister som i jubel trädets knoppar.
Då, när ingen rädsla längre håller,
faller i ett glitter kvistens droppar
glömmer att de skrämdes av det nya
glömmer att de ängslades för färden –
känner en sekund sin största trygghet,
vilar i den tillit som skapar världen.

Hon öppnade ögonen och tittade på sin livlösa kropp som låg framför henne på sjukhussängen. Det var en av hennes favoritdikter som hennes mor alltid hade läst till henne när hon var liten. En tår rann sakta ner för hennes kind. Tänk om hon aldrig vaknade igen, tänk om hon aldrig fick uppleva sådana ögonblick igen? Hon var fast i sin egen kropp, fast i detta vita men ändå mörka, dystra rum. Nu när hon hade varit här ett tag förstod hon varför alla alltid sa att att det var kliniskt och opersonligt, hur kunde de tro att i ett utrymme som detta att någon skulle kunna bli frisk?

Hennes mor hade varit där nästan var dag och besökt henne. För första gången i sitt liv så hade hon insett hur mycket hon uppskattade sin mor och hur starkt deras band var trots allt som hade hänt. Farmen var det sista i hennes tankar, även om det innan allt detta hade varit hennes främsta tanke.

Farmen…. Hon visste att allt detta var deras fel. De som en gång hade varit hennes så kallade “familj” som nu hade vänt sig emot henne. När hon vaknade så skulle hon hämnas; inte bara för vad de hade gjort mot henne, men också för vad de hade gjort mot hennes mor.

9

  By

Kepa put his hands in the air.

“Just a wandering minstrel. Sorry boss, didn’t realise this area was out of bounds. Didn’t see any signs. Just thought it was abandoned ruins. They’re always good for a song!”

–          This area is quarantined. All occupants have been evacuated. No personnel are permitted within the boundaries of the city until the area until further notice. You must vacate this area immediately.

“Sorry boss, I’ll leave.”  The minstrel went to pick up the case and then stopped to look up at the guard. “Tell me boss, is the beach off-limits too? I hear the sunset down there is not to be missed, well, that’s what a poet told me, anyway. Tho, to be honest, his information’s not been the most reliable of late. Told me there’d be lots of people to play to on the way here! Not a sinner! Almost glad there isn’t anyone here, ‘cos I couldn’t afford a hunk of bread.”

–          The city has been quarantined. You must exit the area.

 “All right, boss. I’m on my way.”

As he passed the guard, he looked up into the visor and said “Nice windows, looks familiar. Maybe I’ll add it to my song.”

He felt a sudden burning sensation before the world went dark.

 

——————————————————————————————————–

Regulations for Item Disposal:

Identify item for disposal. Personnel must be provided with requisite data as to the composition of item for disposal. The correct method of disposal may then be ascertained and carried out.

Any chemical substances that require special collection must be declared before personnel are sent to retrieve any item. Failure to do so will result in delay and possible fines to the relevant department. Loss of life claims will be directed to the same department.

Personnel may be identified by their distinctive uniform:

***********************

 

 

9

  By

Un dia va trobar una llibreta petita que feia anys havia fet servir per escriure alguns dels seus poemes. Va haver-hi una època en què pensava que un escriptor havia d’escriure a mà, marcant cada lletra contra el paper amb força. Era el temps en què creia que la poesia existia. A la primera pàgina va llegir el següent:

“escric:

… amb la seguretat de
saber que
no hi ha
res més.

… amb la tranquil·litat de
tenir
la nevera plena
[de 84 cerveses]
i la panxa també
[d’arròs i
semen no expulsat]

… amb la certesa
de saber que
l’estufa
barboteja
querosè: n’escup
suficient
per a cremar-me
els ulls però
insuficient per sufocar-me
l’ansietat d’entendre
que encara no he
escrit
ni un bon
poema i

l’angoixa
de saber
que aquest tampoc
ho és.

… amb l’alleujament
d’haver estat llegint
contes
de Poe; i,
per tant,
saber que no és
tan difícil.

… amb la certesa de no tenir
calces al cap des de fa mesos.

… sabent que no sóc l’únic incapaç
de fer
allò que proclama.

… amb la tranquil·litat
d’entendre
que ningú
crea
un bon poema
abans dels 57
anys; abans
de descobrir que
pateix
un càncer; abans
d’haver estat
apunyalat
5 vegades; abans
d’haver
vist a
Déu o
alguna de
les seves imitacions
mentre feia
l’amor sobre una
taula de ruleta
[francesa]

… amb la seguretat que
crea
el fet d’acceptar que
estic sol.”

Va somriure. Era una llibreta d’aquella època introspectiva en què tot el que era important per ell eren els seus sentiments, per molt falsos i forçats que fossin. Devorava volums de poesia i tant li feia que l’autor hagués sigut assassinat cent anys enrere en una guerra civil o que fos un alcohòlic frustrat. Sempre que la poesia li sembles prou real, tota la resta li era ben igual. Pensava que aquella era la vida que volia, que d’alguna manera podria plasmar tot el que sentia en aquells poemes i que això el salvaria. Però mai va ser així. Va omplir llibretes i més llibretes amb el que ell considerava que eren poemes. Bastes imitacions d’allò que llegia d’altres autors. Filtrava totes aquelles sensacions que les lectures li produïen i les traslladava a la seva pròpia escriptura. Però no funcionava. Per a què les paraules quedessin marcades no era suficient amb prémer el bolígraf amb totes les seves forces. Requeria quelcom més. Calia saber escriure.

“Perdre una dona,
beure
més
del compte
o
trencar
una guitarra.

creure que pots,
no
creure res
o
simplement
plorar.

ballar amb la
lluna,
posar-te una
samarreta de
Black Flag
o
espantar la
gent.

res no és tan
important
com
entendre.

observar les
parets
no és
tan dolent
si pots veure la
porta també.”

Per sort, havien passat vuit anys i havia deixat d’escriure.

9

  By

Su voz se quiebra al hablar. Sale de su boca en un fino hilillo, casi inaudible, y muchos de los asistentes al juicio inclinan sus cabezas a un lado y arrugan las frentes, iniciando el tantas veces repetido acto de simular atención. Es curioso como el inconsciente nos impulsa a estúpidos gestos como éste, haciéndonos creer que la posición de nuestras cabezas, o el número de arrugas en nuestro ceño, puede alterar mínimamente nuestra capacidad auditiva.

A veces olvidamos que lo más importante es querer escuchar lo que alguien quiere decirnos…

Por suerte, existen algunas preciosas ocasiones en las que la naturaleza del mensaje es tan clara, tan simple, tan justa, que su calidad sonora carece de importancia; el poder de las palabras pronunciadas, que no entiende de volúmenes, tonos, ni texturas, atraviesa todas esas barreras en la comunicación y se convierte en un modo oculto de poesía, una dulce e incuestionable canción de cuna para adultos.

Y esta tarde es sin duda una de esas ocasiones. La voz de un hombre de casi noventa años, sentado en el banquillo, comienza a pronunciar palabras que nadie en la audiencia quiere oír:

Nunca sabremos como habrían ido las cosas si la situación hubiera sido distinta, pero ahora ya es demasiado tarde para eso. Se nos echa la culpa de mucho de lo que pasó en aquellos días… De hecho, se nos echa la culpa de todo lo que pasó. Incluso hemos tenido que aguantar como algunos interpretaron nuestras acciones como un atentado a la estabilidad Europea, simplemente por la proximidad en el tiempo al conflicto en Crimea. Nos culpan de ser uno de los detonantes de la tercera guerra mundial… Algo que todavía hoy me parece increíble. 

El anciano hace una pequeña pausa para beber, el temblor de sus manos hace derramarse un poco de agua sobre el roble de la estrada.

Y luego está el tema del incendio. He escuchado que algunos políticos lo consideran un acto de brujería, algo que solo el demonio pudo haber provocado. En el siglo veintiuno, acogiéndose a la brujería. Durante años hemos demostrado que no hubo ninguna víctima mortal aquel nueve de noviembre. Hemos presentado pruebas, censos, documentación legal, firmas de ciudadanos que la prensa consideraba desaparecidos, e incluso declaraciones ante notario de supervivientes. Quieren que paguemos por todos los recursos empleados en las tareas de rescate, cuando esos recursos nunca llegaron a alcanzar nuestra tierra. Nos acusan de haber provocado lo que ellos llaman una catástrofe, cuando para nosotros fue un momento crucial para nuestra historia.

El anciano vuelve a hacer una pausa, pero esta vez no bebe agua, sólo mira a la audiencia durante un largo minuto de silencio. Algunos le devuelven miradas incómodas, otros bajan la vista.

No hubo incendio alguno, señores. No hubo fuego en ningún otro lugar que en sus retorcidas mentes. Lo único que hubo fue pasión por una idea, una ilusión incontrolable por alcanzar la libertad. Pero como en todo sistema totalitario que se preste, algunas ideas resultan demasiado peligrosas, incluso incendiarias.

¡Silencio! Grita el juez. El leve embrujo provocado por las primeras palabras del anciano parece haberse roto de pronto. ¡Llévense al acusado!

En a penas unos segundos, sin que se altere el silencio en la sala, dos agentes se acercan a la estrada y se llevan esposado a Francesc Bastida.