Month: March 2014

12

  By

– ‘Good night Gunilla, see you tomorrow’ said the young nurse as she started walking towards the exit of the ward at the same time as she was trying to hide a yawn. Her face was almost gray in the dim light, her eyes like dark caves due to tiredness.

– ‘ Good night, see you tomorrow’ replied the woman behind the counter while she stretched in her chair.

– ‘Are you sure you are ok on your own now? I can stay a few more hours if you want me to’ replied the young nurse, standing by the gray swinging door while she rubbed her eyes.

– ‘I’m okay, go home now! It’s not your fault that Sarah called in sick, plus it’s not exactly likely that the patients here will wake up’ replied the woman behind the counter with a laugh and lifted a cup to her lips to drink.

– ‘No, you’re right, but then you never know. Anyway, see you tomorrow so. Call me however if you change your mind!’ said the young nurse and went out through the swinging doors.

– ‘Absolutely, good night! ‘ the woman replied, while leaning back in her chair behind the counter and picking up a newspaper.

This was his fifth night in the hospital and by now he knew what would happen. Slowly but surely, her head would fall forward and the snoring would start. Always the same thing; even when they were 2, it was nearly as if their sleep patterns were synchronized. He reminded himself to never be admitted to this hospital.

Five minutes later, the snoring began and he could finally come out of hiding from the broom closet. Slowly, with careful steps, he passed the counter and continued down towards her room. The hallway was dimly lit with a white fluorescent lamp that created a sterile, cold light; the type of light that only can be found in hospitals.

Room 102, there she was. He stopped in the doorway and looked at her. The full moon shone from the window and lit up her as well as the bed she was laying on. The bruises, visible in the dark, probably weaker than they once were. This time, however, the bruises would not be the only visible marks after he was done …

12

  By

– ‘God natt Gunilla, vi ses imorgon’ sa den unga sköterskan innan hon började gå mot avdelningens utgång samtidigt som hon försökte dölja en gäspning. Hennes ansikte var nästan grått i det dunkla lyste, hennes ögon likt mörka grottor av tröttnad.

– ‘God natt, vi ses imorgon’ svarade kvinnan bakom disken medan hon sträckte på sig i sin stol.

– ‘Du är säker på att du är ok själv nu? Jag stannar gärna några timmer till’ svarade den unga sköterskan och stannade till vid den grå svängdörren medan hon gnuggade sina ögon.

– ‘Helt okej, gå hem nu! Det är inte ditt fel att Sara ringde in sjuk, plus det är ju inte direkt sannolikt att patienterna här vaknar till’ svarade kvinnan bakom disken med ett skratt och lyfte en kopp mot sina läppar för att dricka.

– Nej, det har du rätt i, men man vet aldrig. Hursomhelst, vi ses imorgon- ring dock om du ändrar dig!’ sa den ungan sköterskan och gick ut genom svängdörrarna.

– ‘Jajamesan, god natt!’ svarade kvinnan och lutade sig tillbaks i sin stol bakom disken och slog upp en tidning.

Det här var hans femte natt på sjukhuset och han visste vid det här laget vad som skulle hända nu. Sakta men säkert skulle hennes huvud falla framåt och snarkandet börja. Alltid samma sak, även om de var 2 så var det som om deras sömnrytm var synkad. Han påminde sig själv att aldrig bli inlagd på detta sjukhus.

Fem minuter senare började snarkandet och han kunde äntligen kom fram ut från sitt gömställe i städskrubben. Långsamt med försiktiga steg gick han förbi disken, vidare ner mot hennes rum. Korridoren var svagt upplyst med ett vitt lysrör som skapade ett sterilt, kallt ljus som bara sjukhus kan.

Rum 102, här var hon. Han stannade i dörröppningen och tittade mot henne. Fullmånen lyste in igen fönstret och lysste upp henne samt sängen hon låg i. Blåmärkena syntes i mörkret, förmodligen svagare än vad de än gång varit. Den här gången så var inte blåmärken som skulle vara det enda som skulle vara synligt när han var klar…

11

  By

Mentre la noia del tatuatge de Rancid baixava al soterrani a buscar una mica de maria que encara tenia assecant, l’E es va aixecar, va posar l’agulla a l’últim tema i va obrir una altra cervesa. La noia amb la samarreta dels Gallows era de peu mirant els vinils un per un, sense dir res, com esperant trobar quelcom molt més interessant del que hi havia. De moment s’havia aturat en un parell d’àlbums dels Circle Jerks, un de Samiam i en el Minx de Leatherface, que sempre vestia molt. La resta no valia pas per res. Des que s’havien conegut feia un parell d’hores al concert, poc que havien parlat. No calia.

L’E va tornar a seure a terra, va fer un glop a la cervesa i es va disposar a escoltar la seva cançó preferida. Després de la intro amb el baix saturat i desafinat entrava la guitarra estrident tan típica del grup i, poc després, la veu trencada cridant aquella lletra plena de sentiment i significat.

La noia del tatuatge de Rancid va tornar a entrar a l’habitació amb la maria a una mà i un cendrer a l’altre, va apagar la llum i es va asseure al seu costat tot fent headbanging al ritme de la cançó. La de la samarreta dels Gallows seguia passant els àlbums un per un tot i que gairebé no s’hi veia a la llum de l’espelma.

La cançó pujava la intensitat fins a arribar a aquell final tan sorollós. Un soroll gloriós i eixordador que durava exactament vuit minuts sense parar. El baix es tornava boig amunt i avall buscant l’harmonia amb la vuitena sostinguda per la guitarra. En una altra època l’E estaria explicant a les noies la grandiositat d’aquell disc. Tot el que havia significat a la història de la música. Com l’havien enregistrat en directe i sense claqueta, com havia de ser. Però ara no s’hi veia. Senzillament ja no tenia esma per aquestes coses. La noia del tatuatge de Rancid li va passar el porro i l’E va fer un glop i una calada. Encara sense dir res. Amb tot aquell soroll envaint l’habitació.

Després, la calma.

L’agulla havia tornat al seu lloc i tots tres seguien asseguts a terra, l’un al costat de l’altre. Entregats a la cervesa, a la maria i a un silenci que els abraçava en la foscor. Cap dels tres sentia la necessitat de dir res.

Al cap d’una estona, l’E es va aixecar, es va posar la dessuadora dels Germs i va marxar sense despedir-se. No calia. Va seguir caminant a poc a poc sota la llum de les faroles, com un personatge qualsevol d’una cançó qualsevol de Jawbreaker.

Anys més tard, l’E explicaria que mai més s’havia arribat a sentir tan viu com aquella nit baixant pel carreró tot taral·lejant Kiss The Bottle.

11

  By

Two short, frumpy figures trundle down a brightly lit hallway. Neon bulbs overhead ensure that every inch of the smooth, white surface is perfectly visible. Cameras couched between the wall and roof follow the pair of workers in their overalls. Their mouths and noses are covered by a dark breathing apparatus. Air is pumped into the hardened plastic of the front piece from a small metal canister on each of their upper backs, which is connected via a slender hose that runs from under their chins and over their shoulders. They are moving a large, heavy metal trolley, which is covered with a heavy tarpaulin. One stands at the rear, the other at the front, pushing and pulling with large, rubber gloves protecting their hands from whatever might spill out. Neither of the figures says a word as they continue on down the brightly lit corridor. The sharp, rhythmic squeak of the front right wheel is the only sound that breaks monotonous quiet, masking the sloshes, slaps and scraps from inside the cart.

They turn a corner and face another hall, this time, however, the walls on either side are punctuated with evenly spaced doorways. Every doorway has a scanner to its left. The pair trundle past all of them; from 1.A through to 98.A, until they come to the end of the corridor and reach an open exit. The space beyond the exit is just wide enough to contain both bodies and the trolley. The figure to enter last inhales deeply and shimmies along the side of the trolley. The door closes behind them and they descend to the basements below.

When the door opens again, the light is softer shades of red and orange. The cameras do not follow them this time. Both figures are now equipped with helmets and dark visors that cover their head, neck and eyes. On either side, there are more doors, but some appear sealed and others have broken scanners. Behind the rest are the whines and screams of various disposal units at work.

 

 

 

 

11.

  By

Hon bläddrade igenom fotoalbumet; minnen av deras gamla liv. Hon hade varit lycklig då, full av liv. Hennes leende på bilderna var äkta, genuina. Till och med hennes ögon glittrade, inte bara av glädje utan också av kärlek. Den där nyförälskelsen som gav en fjärilar i magen.

Ju fler sidor hon vände på i albumet  så blev leendet dock mindre och mindre, de glittrande ögonen sakta men säkert försvunna. Men hans leende däremot var samma som det alltid hade varit. Däremot fanns det en ilska i hans ögon på de nyare bilderna som inte funnits där från början; innan han blev ‘el capo’.

Innan alla dessa “vänner” började komma förbi och ville ha tjänster, gentjänster, pengar men också ha betalt. Han sa alltid att allt var ok, ingett olagligt pågick. Men hennes magkänsla sa att så var förmodligen inte fallet…

Hon mindes fortfarande första gången han hade höjt sin hand mot henne, hur handen hade slagit henne hårt över hennes kind, hennes haka… Han hade bett om ursäkt, nästan gråtit när han hade insett vad han hade gjort. Hon hade trott honom, hans ursäkt. Det var fortfarande en del av henne som trodde att han hade varit ärlig när han hade sagt att det aldrig skulle hända igen och hon vaknade var dag med ett hopp om att idag kanske var den dagen då allt blev bra igen.

Hon tittade upp ur fotoalbumet, mot spegeln på andra sidan väggen. Hennes svullna öga och näsben; rött men ännu inte blått. Kanske imorgon var den sista dagen?

11

  By

No piso franco

Marta recorda a primeira vez ao carón de Francesc Bastida. Pensar no futuro non tiña sentido ningún daquela, pensar no futuro era unha contradición dentro do contexto da aposta que facían ao coller aquel ritmo salvaxe de vida de delito, viaxe e confidencialidade. E como agora chovía sobre as rúas de Barcelona, como era evidente que xa non había marcha atrás, Marta botou man do tocadiscos para acalar as voces de desespero que bouraban na súa mente. Non adoitaba estar nunha situación como aquela, de non saber o que facer.

tocadiscosMarta pensaba nos primeiros días ao carón de Francesc Bastida, en Grecia. O disco comezou a moverse e a muller, que pechaba os ollos na procura da memoria do sol, recordou ter recollido unha pedra de entre as areas dunha praia moi preto de Rodas da que agora non lembra o nome. Francesc pedíralla dun xeito estraño, cun ton na voz que molestou profundamente a Marta, Francesc pediu a pedra como se o feito de que estivesen a deitarse xuntos lle outorgase certa capacidade para demandar, para posuír aquela pedra. Marta negouse cun riso que ocultaba a decepción e gardou a pedriña no peto do pantalón branco.

Marta pensaba na primeira noite ao carón de Francesc Bastida, en Grecia, deitados os dous sobre o mesmo leito. Agora que tiña aquela pedra sobre a palma da man, agora que mira a pedra, Marta lembra con desafección que aquela noite toda a xeoloxía e a flora do mar Exeo participaran da súa suor e da súa rabia sobre as sabas. Porque sente unha desafección semellante á que sentiu pola pedra ao chegaren a Varsovia. A cor azul aquela que non semellaba propia dunha pedra, desaparecera ao marchar do abeiro do sol do mediterráneo oriental.

Marta pensaba na primeira sensación ao carón de Francesc. E quizais non o faría do mesmo xeito se soubese que aquel home estaba tirado nun vertedoiro a varios quilómetros da cidade. Entón escoitou un forte balbordo na rúa. Pechou a man gardando no interior do puño a pedra e asomou con coidado esaxerado ao vidro da xanela, aínda non era posible que puidesen tela localizado. Unha longa manifestación de dignidade pasaba polo Carrer Mallorca e os berros semellaban recitar unha ladaíña estimulante, o produto dun desexo irrealizable de fuxida e esperanza: Samotracia, Lesbos e Rodas! Eubea, Tassos e Quios! Tiña que arriscarse, tiña que moverse.

11

  By

As he descended the slope, Francesc began to think more clearly. It was him and the dark, like blind lovers trying to see each other, feeling their bodies like lost animals. His heartbeats were all that he could hear, like a fast horse in the trot, as if his heart wanted to jump out of his chest at any moment.

For the first time in a long time, he concentrated on appreciating the simple and indisputable truth of silence, so huge and clear in that long night. There, among rocks and vegetation, silence gave itself to him, wrapping him with a silent embrace. He opened his ears of all those other mysterious sounds whose existence he had never been aware of.

Those were hidden in the depths of his being, trapped between beats of his heart, or just hidden behind the guttural sound produced by their saliva swallowing sounds. Most of the sounds were almost inaudible, easily drowned out by the sound of his stomach in the long hours of fasting, or the creaking of his teeth at times of strenuous physical exertion.

The noises inhabited the deepest, darkest corners of his body, and now he finally realised them. It was only at that moment, concentrated on those weak waves and vibrations that caressed his ears, that he was finally able to hear her; she had the most beautiful voice he had ever heard before.

“I’d rather not tell you my name,” said the voice, from out of nowhere. “I’m afraid that everything will just start to disappear the moment I do so. I’ve seen it happen many times before”

Francesc did not understand then the reason for this caution. He never really did. Years later, however, on his deathbed, Francesc would confess that he had devoted his body and soul to the owner of the mysterious voice that very same day. Never again he would think of anyone else. He promised himself he would love her forever, in silence. And so he did. He devoted the rest of his days to serve a woman he would never see.

It was there, among rocks and vegetation, that this beautiful girl also gave herself to him, in silence, wrapping him in a silent embrace.

11

  By

Mientras descendía por la ladera, Francesc comenzó a pensar con más claridad. Eran él y la oscuridad, como ciegos amantes intentando verse el uno al otro, palpándose los cuerpos como animales perdidos. Los latidos de su corazón eran lo único que podía oír, rápidos como los de un caballo en pleno trote, como queriendo salir de su pecho de un momento a otro.

Por primera vez en mucho tiempo, se concentró en apreciar la simple e indiscutible verdad por el silencio, tan enorme y claro en aquella larga noche. Allí, entre rocas y vegetación, aquel silencio se le entregó totalmente, envolviéndole con un mudo abrazo. Se le abrieron los oídos a todos esos otros sonidos misteriosos cuya existencia siempre había desconocido.

Aquellos eran sonidos escondidos en lo más profundo de su ser, atrapados entre latido y latido de su corazón, o simplemente ocultos tras el gutural sonido producido por su saliva al tragar. La mayoría de aquellos sonidos eran prácticamente inaudibles, fácilmente ahogados por el rumor de su estómago en las largas horas de ayuno, o el chirriar de sus dientes en momentos de extenuante esfuerzo físico.

Ruidos que habitaban los más oscuros y profundos rincones de su cuerpo, y que ahora por fin alcanzaba a distinguir. Fue sólo en aquel momento, concentrado en esas débiles ondas y vibraciones que acariciaban sus oídos, que finalmente fue capaz de oírla; tenía la voz más hermosa que jamás antes había oído.

“Prefiero no decirte mi nombre”, dijo aquella voz femenina, salida de la nada. “Tengo miedo de que todo lo que acaba de empezar pueda desaparecer en el momento en que lo haga. Lo he visto suceder muchas veces antes”

Francesc no comprendió entonces el porqué de aquella precaución. Nunca acabaría de comprenderlo. Años más tarde, sin embargo, en su lecho de muerte, Francesc confesó que aquel día, se había entregado en cuerpo y alma a la dueña de aquella misteriosa voz. Jamás volvió a pensar en nadie más. Se prometió a sí mismo que la amaría para siempre en silencio. Y eso hizo. Dedicó el resto de sus días a servir a una mujer a la que nunca podría ver.

Allí, entre rocas y vegetación, aquella bella chica también se le entregó totalmente, en silencio, envolviéndole con un mudo abrazo.

Internationella dagen av Katalanska Poesi på Internet

  By

02 Banner_260x98

Ésser en el món (1949) är det första publicerade verket av Manuel de Pedrolo. Då detta projekt, Temps Obert v 11.1, firar 50 inlägg samtidigt som den Katalanska Poesi på Internet Dagen firas, så har vi beslutat att fira båda genom att publicera en ny översättning av den första delen av Ésser en el món var dag i en vecka, med start på måndagen 17 mars 2014.

Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate!

DANTE: Inferno

Every poem an epitaph. And any action

is a step to the block, to the fire, down the sea’s throat

or to an illegible stone: and that is where we start.

T.S. ELIOT: Little Gidding

Vi vet, likt avlägsna, griniga rötter,

dem är skuggorna som binder oss,

dem är tårarna som förgiftar oss,

långsamt, hemlighetsfullt…

 

Det är vi och kärleken,

den djupa kärleken från vår dröm,

bara, bara den,

som den som sprider sina vingar och litar på,

helt och i tystnad,

ögonblicket som tvekar, växer och dunstar bort,

obestridliga.

 

Vi är alerta, medlemmar av rovdjuren,

Bitter flock av aptiter

som slukar och infantiliserar sig:

ögonblick likt långa århundranden utan sav

instormandes: det sista deliriumet!

 

Allt kyssar kommer att vara förgäves, kära:

Läpparna kommer att känna brottet av timmen och lämna;

Och förgäves kommer det vara att kännas:

Kött är vätska som förnekar oss,

Och kärlek likt det, den är så naken,

Att solen vägrar- och skuggan förgriper sig.
 
 
 
Manuel de Pedrolo. Barcelona och Tàrrega, 1948.

  By

02 Banner_260x98

 

Esser en el món foi a primeira obra publicada de Manuel de Pedrolo, no ano 1949. Celebramos os primeiros 50 posts do noso proxecto Temps Obert 11.1 co primeiro fragmento deste poemario.

Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate!

Dante, Inferno

Every poem an epitaph. And any action
is a step to the block, to the fire, down the sea’s throat
or to an illegible stone: and that is where we start.

TS Eliot, Little Gidding

Coñecemos o xeito en que as remotas, esquivas raigañas,
son hoxe a sombra que nos cingue,
son o pranto que nos envelena
de maneira secreta e lenta…

Somos nós e o mais o amor,
o denso amor do noso soño,
nada, nada máis ca isto,
como quen desprega as ás e confía,
plenamente e en silencio,
ao mesmo tempo que vacila, se alonga e se afasta,
irrefutable.

Somos espelidos, membros carnívoros,
amarga fauna de apetencias
que se devora e mingua:
os instantes coma longos séculos sen zume
a irromper: o último delirio!

Serán en van todos os bicos, querida:
os beizos senten o delito das horas e marchan;
baldíos serán os tactos:
a carne é líquido que nos rexeita.
E o amor así, está tan espido,
que o sol se nega- e a sombra se propasa.